F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
LXXII (Athena)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 LXXII, LXV, L

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec.



Setanta-dos dies abans

Les bombes van caure tan sols segons després de tocar les dotze del migdia.

Eren estranyes en forma i procediment. Quan s'havia vist una bomba que no fes soroll en esclatar? Però clar, és que aquestes no ferien per l'explosió, o la radiació, ni tan sols per l'efecte de la seva caiguda. No, eren armes molt més perilloses i, sobretot, silencioses. Armes biològiques, les havia anomenat l'últim telediari emès (potser per sempre).

Portaven un bacteri letal que s'estenia tan ràpid com el so. En qüestió de minuts tota Barcelona era en quarantena. Poques hores després, no era del cert que hi hagués hagut cap supervivent.

Jo, vivint a Cornellà, no vaig haver d'esperar molt per a veure els símptomes.

Qui primer vaig veure morir, en tota la meva vida, va ser la professora de química. Després el secretari de l'escola. I a partir d'allà, el caos regnava.

Els meus companys queien a terra amb ulls blancs i paràlisi completa. Al principi intentàvem ajudar-los, després ens vam adonar que era una lluita perduda, i tothom va treure el mòbil per acomiadar-se dels qui estimaven. Així també és com es va fer públic el cas, i gràcies a això deien que hi havia gent que havia pogut fugir i refugiar-se. A on, ves a saber, doncs no crec que els altres països foren molt acollidors.

Va ser devastador veure com els meus amics i companys queien a terra sense poder jo fer-hi res. Després d'haver enviat un missatge als meus pares, vaig començar a esperar el meu torn. Aquest però, no semblava arribar, i vaig pensar que quedar-me allí era tan bona idea com sortir a fora.

Vaig agafar el carrer major rumb a ca meva. Les carreteres es trobaven plenes de cotxes en flames i destrossats per l'impacte després de la mort dels conductors. La gent al meu voltant reaccionava al pànic de maneres ben diferents.

Alguns corrien, si amb rumb o sense, no ho sé, no vaig intentar aturar-los per preguntar.

D'altres es limitaven a gravar-ho tot amb el seu telèfon, almenys fins que queien igual que ho havien fet els meus companys.

Els més interessants eren els paranoics, els que asseguraven que això ja ho havien vist venir i cridaven als quatre vents que ells eren immunes per haver-se pres no sé quina bajanada o que tenien un búnquer preparat per allò. Cruel ironia, ja que no vaig veure cap que sobrevisqués més d'uns segons després de passar pel meu costat.

Vaig arribar a casa, esperant veure un rostre conegut. No va haver-hi sort. Els meus pares eren a la feina segur, la pregunta era si vius o morts. Allà vaig fer-hi nit, sense cap resultat. La televisió i la internet van caure cap a mitjanit, els telèfons tan sols mitja hora més tard. Completament incomunicat i amb poques esperances de retrobar-me amb els meus pares, vaig aconseguir adormir-me cap a les dues de la matinada.



Seixanta-cinc dies abans

Després de quasi una setmana caminant entre ruïnes, m'estava començant a tornar boig. La soledat, desesperació i gana et poden trastocar molt la ment.

Havia començat a parlar amb els animals que em trobava pel camí, principalment carronyers i ocells. Dedueixo que els animals de companyia van morir infectats pels amos.

El menjar era poc variat, encara que tampoc massa escàs, al cap i a la fi, no hi havia gent per consumir-lo. Tot el menjar fresc no havia aguantat la setmana, però tot l'envasat sí. Vivia a base de conserves, i no, no era el meu menjar preferit, però així no moria desnodrit.

Intentava allunyar-me de la ciutat el màxim possible, ja que l'ambient era deplorable. Els cadàvers jeien allà on havien mort, i després d'un parell de dies que vaig seguir esperant a la ciutat, l'olor del seu podriment era nauseabunda.

Exactament a on em dirigia no ho sabia. Suposo que en mi encara quedava l'esperança de trobar-me una zona que no estigués afectada. Però aquesta disminuïa a cada quilòmetre que avançava per l'AP-7.

A mig camí entre Cardeneu i Sant Celoni, però, tot va canviar.

Vaig aturar-me en una gasolinera per reomplir la motxilla que duia i dormir una estona en un espai tancat. Afortunadament, vaig trobar molt més que barretes energètiques i llaunes en conserva.

Al passadís amb les ampolles d'aigua algú havia deixat una nota escrita a mà i un walkie-talkie.
Flipat solitari que es troba en la mateixa situació que jo, si us plau entra al canal 9.

Si ens trobem a menys de quinze quilòmetres de distància funcionarà, si no, continua avançant fins que ho faci. Vaig en direcció Girona, cap a Figueres, segueix les notes que aniré deixant.

Podries pensar que soc una psicòpata o alguna cosa semblant. Però no tens literalment res a perdre. Pel que sabem, podríem ser els últims supervivents.

FES-ME CAS!

Una noia encantadora, sens dubte.



Cinquanta dies abans

Havien passat quinze dies d'ençà que havia trobat la nota i encara no hi havia hagut sort. Havia trobat un parell més de notes, però eren bàsicament com la primera. Una i una altra vegada les instruccions de seguir-la. Què no es podia estar quieta ella?

Portava tres nits sense dormir i havia reduït les parades a la meitat, però no hi havia manera de què el walkie-talkie funcionés. L'esperança que m'havia estat retornada en conèixer de la supervivència d'algú altre s'havia dissipat a poc a poc. Per acabar-ho de culminar, feia tres dies m'havia torçat el turmell en baixar saltant d'un cotxe que travessava la carretera.

Era qüestió de temps que el meu cos no em deixés continuar.

 
Athena | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]