F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Bitllet d'anada i tornada (Rubiomonta)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 1 Les mirades parlen

Bitllet d’anada i tornada

Gemma Lienas



Casset 5. Cara B. Sessió individual.



Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.



T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: Home aquesta setmana he anat amb descomposició i no s'hauria de tindre en compte....



T: Va, Marta, va... Les teves infermeres m'han comentat que estàs bé i no has tingut problemes de salut. T'ho tornaré a preguntar. Saps quan peses aquesta setmana?

S: Pfff...(sospirant resignada) 39 i mig... sense sabates.



La Marta sent vergonya en adonar-se que aquesta vegada ja no hi ha temps de posar més excuses.



T: Bé, no et preocupis, però ja saps el que toca ara: Quedar-te amb nosaltres per recuperar-te. Pensa que aquest any has finalitzat els teus estudis de l'ESO i a més amb bona nota. Trucaré a la teva família per informar-los i que et portin tot el necessari. A fora una infermera t'explicarà els horaris i activitats que pots fer de moment. I recorda que sempre que ho necessitis pots vindre a parlar amb mi. D'acord?

S: Si... M'agradaria que no diguéssiu res a la meva família... Ara mateix no estem gaire units...



T: Marta, tens disset anys, ets menor d'edat i estic obligat a informar de tot el procés... Ara no ets conscient, però ells només volen el millor per a tu, a la llarga t'anirà molt bé tenir-los a prop. I recorda el que vaig dir-te un dia: "Tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més". Quan per fi t'ho creguis, veuràs les coses des d'una altra perspectiva

...



La Marta, a la seva habitació, tenia la mirada perduda. Era una habitació pintada de blau clar, sense personalitat, amb una gran finestra que donava al carrer, un servei privat, dos llits, un armari i un escriptori on hi havia col·locat un marc de fotos en el que una nena i un senyor, d'uns seixanta-cinc anys, somreien en el Camp Nou.



Va fixar-se en una petita taca que hi havia al sostre i, de sobte, un sentiment de tristesa va apoderar-se d'ella. "Soc igual que la taca" va pensar. "Una insignificant ànima perduda en mig del no-res". Volia escapar-se i esborrar de la seva ment els pensaments negatius que la perseguien tot el dia. No tenia ganes de res, només de trucar a alguna amiga, però quasi sense adonar-se, s'havia quedat sense.



En aquell moment va escoltar com es movia el pany de la porta a poc a poc. Una veu d'home parlava amb algú del passadís. La Marta l'escoltava molt fluixet, de fons, però no arribava a comprendre el que estava dient. Es preguntava perquè no respectava la seva intimitat i no picava abans d'obrir la porta, perquè havia decidit trencar l'etern silenci de la seva habitació, perquè no entrava d'una vegada i perquè nassos no la deixava inundar-se en la seva tristesa. Aquells vuit segons de malestar, que per a ella van ser eterns, van finalitzar amb l’aparició d’un infermer que va tallar-li la respiració literalment: La marta va ennuegar-se amb el xiclet que portava estona mastegant.



Es tractava d’en Miquel, un noi atractiu, alt, lleugerament forçut, ros i d’ulls blaus que aparentava tenir uns dinou anys. En Miquel, en veure a la Marta va quedar-se sense parla. Ell no tenia l'excusa del xiclet i va explicar-li a la que es va sorprendre perquè creia que l'habitació estava buida. Tot plegat, la primera trobada entre ells dos va resultar ser una situació còmica i nerviosa. Ell, va comentar-li que venia a canviar els llençols, però en veure la seva cara, va proposar-li tornar més tard. La Marta, amb vergonya, va eixugar-se les llàgrimes, va treure-li importància i va proposar ajudar-lo a fer el llit. Mentre desplegaven els llençols en Miquel va fixar-se en la fotografia de l'escriptori i li va preguntar:

Marta: M. Miquel: I (infermer).

I: El Camp Nou! Qui són? Els coneixes?

M: Sí, som el meu avi i jo. Ens encantava anar tots els diumenges junts al camp. - Va dir la Marta amb enyorança. -

I: Doncs ja tenim una cosa en comú, a mi m'encanta el futbol. Per cert, em dic Miquel.



M: Encantada! - Va dir ella, massa fort envaïda per l'emoció eufòrica de l'amor adolescent. - Jo em dic Marta.



Ell va riure i li va contestar amb una reverència per demostrar que també li agrada fer broma.



Un cop van acabar, en Miquel va anar-se'n a una altra habitació. La Marta es va quedar llegint una revista. De tant en tant se li dibuixava un petit somriure a la cara mentre recordava aquells ulls blaus.



Unes hores més tard, es dirigia al menjador acompanyada d’una infermera que li explicava que les internes havien de fer els àpats a les hores convingudes, en el menjador comú i sempre amb supervisió d’un responsable del centre. En el camí va creuar-se amb en Miquel. La Marta no sabia cap on mirar i va ensopegar-se amb una rajola. Ell, còmplice, va dir-li que aquella rajola també li feia la vida impossible i va guinyar-li l’ull dret.





Uns dies més tard…

La Marta tornava a plorar a la seva habitació escoltant música melancòlica. En Miquel, que es dirigia a un altre sala, en escoltar-la va entrar:

I: Estàs bé Marta? Et puc ajudar?

M: No ho sé, no ho sé. No vull molestar-te.



I: No dona, no em molestes. Tot el contrari, i si necessites parlar pots comptar amb mi.



Ella va explicar-li que en aquells moments, no tenia una bona relació amb la seva família. Que a mesura que es va anar desenvolupant el seu trastorn, es va anar allunyant de les persones que l’estimaven, ja que no l’entenien.



M: I mira aquelles noies tan guapes que hi ha darrere la finestra, tan perfectes amb les seves parelles, les seves amistats... I ara mira’m a mi, aquí tan sola, com un moble vell que ningú vol…

I: No estàs sola, tens al Robert, a les companyes i companys ingressats, als infermers i infermeres, però sobretot, em tens a mi. - I li va agafar la mà a la Marta, amb delicadesa. – A més, "tu ja ets perfecte com ets, no t'has de comparar amb ningú més".

Ella es va emocionar. Aquells dits van prémer un botó en el seu interior i el seu cor va començar a batejar com si tot un equip d'equitació passés per damunt. Els llavis gruixuts d’en Miquel van dir-li tot el que necessitava escoltar en aquell moment. Sense pensar-ho dues vegades, va donar-li un suau i tendre petó als llavis. El temps es va aturar. Aquells dos segons van ser eterns. Es va produir un silenci sepulcral, però a les seves orelles sonava música romàntica i el seu nas respirava aroma de roses i taronja. En Miquel va quedar-se paralitzat, sense moure's, durant els quatres segons que va durar el petó. Amb delicadesa, va apartar-se i va explicar-li que no podien tenir aquest tipus de relació entre infermers i pacients. La Marta, insegura però comprensiva, va demanar-li perdó, va aixecar-se, va inventar-se que tenia teràpia i per sortir de l'habitació.



En Miquel va mirar al sostre i va fixar-se en la petita taca que hi havia. "És igual que la Marta" va pensar. "Única i especial, en mig d'un cel blau". "En fi, he fet el correcte, és la meva responsabilitat mantenir les distancies." Va dir-se a ell mateix.



Van passar els dies i quan els dos joves es trobaven al passadís intercanviaven mirades d'enyorança. La Marta va començar a canalitzar les seves pors a través d'una petita llibreta en la qual escrivia els seus pensaments, anhels, desitjos i el nom de Miquel. Ella anava fent petits progressos en el seu trastorn, però d'ençà que en Miquel va allunyar-se, les hores es feien llargues com dies, els dies com setmanes i les setmanes com mesos.



Una tarda en la consulta d'en Robert, una olor de vainilla la va relaxar i li va donar peu a obrir-se i sincerar-se. Ell li va preguntar per la seva família i ella li va que sentia que no la comprenien, que només la jutjaven. En Robert va demanar-li que és poses en el lloc dels seus pares. Ella pensativa i callada anava assentint amb el cap. Ell procurava fer-li comprendre que la seva situació no era fàcil per ningú. La Marta va plorar molt. Un plor desesperat que va repetir-se en moltes altres sessions.



Una tarda va topar-se amb en Miquel, qui va mencionar-li que el pròxim dia 31 se celebrava a la sala d'oci una festa de Halloween. La Marta va recordar el que li agradava celebrar la castanyada i Halloween a l'escola amb les seves amigues. Tot i estar contenta perquè estava parlant amb en Miquel, va mirar-lo amb indiferència i va dir-li que no tenia amb qui anar. Ell va explicar-li que tenia pensat disfressar-se de Jack, el protagonista de la pel·lícula "Malsons abans de Nadal", i va proposar-li acompanyar-lo disfressada de Sally "La núvia de Jack".



M: Clar que m'agradaria... Però... No podem estar junts... Tu mateix ho vas dir...



I: Sí. T'he de demanar perdó, he estat una temporada distant. Però ara tinc els meus sentiments més clars. M'agrades.



La Marta va apartar la mirada i la va dirigir a terra.



I: A més, m'han canviat de planta, ja no pot interferir-se el treball entre tu i jo. - Li agafa la mà - Pots perdonar-me?

M: Com no t'haig de perdonar?

La Marta va tornar a mirar-lo.



En Miquel va donar-li un peto. Aquest va durar una mica més que el primer. Tots dos tenien més ganes de què arribés i menys de què acabes.



Van estar junts al voltant de dues hores xerrant, fen bromes, i abraçant-se. Poc abans de marxar ella va preguntar-li si eren parella. Ell va assentir i li va fer un últim petó.



...



 
Rubiomonta | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]