F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Pell freda (rosa.roy)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 El senyal dolç però incansable

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



En un primer moment va romandre allà, palplantat. Una senyora va topar amb ell i el va mirar esperant una disculpa; un perdó que no va arribar mai. La dona grassa va dirigir els ulls cap a on semblava ser-hi la mirada fixa d’aquell home estrany, i va arronsar les espatlles brandant el cap. “Bojos…”, va dir entre dents.

I és que Kafka no podia creure-s’ho; no era pas el primer cop que la veia.

Una altra empenta, aquest cop d’un senyor amb massa presses pel bon dia que feia segons el gust d’en Franz. Aquesta última el va desvetllar, i va intentar apartar la mirada d’aquella nena, que cada cop plorava més fort, s’estrenyia els braços amb més insistència i semblava fer-se més petita en la seva pròpia abraçada.

Ell sabia que ella no era real, o almenys així volia pensar-ho. Ningú la veia, ningú la mirava, ningú sentia el seu patiment.

Però no era indiferència humana; realment, ningú podia veure-la.



Com un llamp, li van passar per la ment els dos moments més significatius en què l’havia vista.

El primer fou a la plaça del mercat. Va sortir a passejar per a admirar la nova estació primaveral que s’aproximava, com a ell li agradava fer, ja que adorava la brisa fresca. Així i tot, l’hivern era casa seva. Quan feia molt fred li agrada sortir al carrer sense cap mena d’abric; a ell l’aire gèlid no el molestava. Considerava que la gent que tenia fred era perquè no era suficientment forta mentalment. Ell era capaç d’estar despullat a la neu, almenys així ho creia, perquè s’havia acostumat a la pell freda i al nul contacte físic amb la gent. Per tant, la calor humana no era una cosa que el preocupés.

Perquè conegueu millor a l’home del qual us parlo, s’ha de dir que la gent no el solia mirar tampoc a ell, i no sabia si això el feia feliç o simplement s’hi conformava.



Tornant al record, estava assegut a un banc de la plaça quan de cop la va veure. Ell era una persona observadora, i sempre ho recorria tot amb la mirada, però no massa; no volia analitzar, així només aconseguies que les coses perdessin la seva gràcia, perquè te n’adonaves de la seva senzillesa. Va ser tot qüestió d’un segon, però ràpidament va dirigir altre cop la seva mirada en aquella direcció. Hi havia una nena estirada sota un banc. Semblava que s’amagués, tot i que se la veia completament. En Franz va somriure pensant en la il·lusió de la infantesa, i amb la mirada va buscar el grup de nens amb qui havia d'estar jugant; però no li va semblar que n’hi hagués cap, ni ningun nen buscant-la. Va decidir acostar-s’hi, però just quan va tenir aquesta idea ella va aixecar el cap i es van mirar. Quan s’hi va tornar a fixar, sota el banc no hi havia ningú. Aquesta escena, de veure-la i deixar-la de veure al segon, es va repetir dos cops més durant la setmana. El que al principi considerava casualitat, finalment el va acabar inquietant profundament, i el va preocupar que la nena vagués sola pel parc. A la ciutat es coneixia tothom, i a ella no l’havia vista mai.



El dia que va adonar-se que ningú la veia fou un abans i un després. La va veure rere un policia mirant-se tendrament les sabates a l’estació de Kensington, un matí a les 11 a.m., i tot i que ni tan sols li parava atenció, el va tranquil·litzar veure-la amb un adult que pogués ajudar-la. Seguit d’un impuls, va acostar-se al policia a llargues passes, tot i que mantenint les distàncies tant amb el policia com amb la nena perquè ella no pogués sentir-lo. Després d’una breu salutació, en Franz no es va resistir, i va dir: “Hauria de vigilar a la nena, senyor”. El policia el va mirar de fit a fit, i va deixar anar un: “Com va tot? Se’t veu cansat”. La perplexitat d’en Franz era espectacular, i tremolós, va reprendre el seu discurs; “La vaig veure ahir sota un banc, em sembla que necessita ajuda. És el segon cop que la veig però cada cop que ho faig està sola.” El somriure burleta de l’agent va desaparèixer de cop, per alegria d’en Kafka. “De qui parles?”, va deixar anar. En Franz, intentant no perdre la calma del que semblava evident, va fer un ràpid moviment d’ulls assenyalant rere el policia. L’autoritat es va girar pausadament, va observar amb atenció, i finalment el va mirar, parlant entre sospirs de resignació: “Franz, amic. Que t’ha passat? Torna a casa, va”. Ell no s’ho podia creure. Mentre intentava tornar a articular paraula, es va trobar caminant cap a casa de forma gairebé mecànica.



Es va sentir humiliat; no ho entenia. Tornant cap a casa va reflexionar en el fet que, si la gent no el comprenia, només podia ser perquè ell no tocava ni parlava amb ningú. I la conseqüència d’això, era que la gent sentia rebuig si ell tocava o parlava amb algú; definitivament, la societat no estava feta per a ell.



L’altre tema era la nena. El policia havia mirat en la seva direcció, però passant la mirada a través d’ella. Li van venir en ment totes les altres vegades que l’havia vist efusivament. No recordava cap mirada de sorpresa ni de complicitat amb ningun altre vianant. És més, no recordava cap mirada cap a la nena; totes havien sigut anteriorment com la del policia.

No volia acceptar la veritat que li estava a punt de caure a sobre, i com si la pogués sentir gairebé físicament, es va agafar el cap per intentar evitar el pensament. No la podien veure; ningú la va mirar sota el banc, ningú ho havia fet ara.



Que potser estava boig? Ell sabia que no. Fos el que fos, allò no podia ser, però l’evidència de la situació no l’ajudava. “El boig de debò no deu pas pensar que ho està”, es deia a si mateix, mentre tenia un calfred. Ell sabia que no estava boig; als pobles sempre n’hi havia un, i no era pas ell. Era l’Ull tort, el dels afores que alguna vegada havia corregut despullat per l’estació, o que anava regalant formigues als nens quan sortien de l’escola. Però ell simplement era en Pell freda.



Tot això havia passat feia un parell de setmanes, però feia uns dies que no se li apareixia. Ara, de cop, la tornava a veure al parc Steglitz, el més bonic del poble, just quan creia que s’havia curat de la seva bogeria momentània. Mirant-la detingudament, es va sorprendre de veure que no s'esvaïa. Fins i tot va parpellejar vàries vegades, va mirar en diverses direccions, però quan tornava a fixar la mirada allà seguia, amb un plor dolç però incansable. “Potser és un senyal”, es va dir a si mateix. Va fer cas omís de les seves ganes de marxar corrents d’allà, i s’hi va acostar.

 
rosa.roy | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]