F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Silenci Cridaner (Julia Antich Climent)
Inici:  El Navegant
Capítol 1 Part 1: El Crit

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que soc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Demano disculpes, per anticipat, no fos cas que tornés a atorgar-me el privilegi de presentar-me com a protagonista d’aquesta història. Per sort o per desgràcia, no soc Luc Fantin en la seva totalitat, només en conformo una petita part. Desconec allò que un sent quan perd la virginitat, tot i ser un etern esclau del desig de perdre-la. Si algú em parla d’un petó, potser no arribo a comprendre el missatge, però podria, en canvi, fer un discurs, de tot menys breu, sobre l’instant previ. A l’esclavitud mencionada, cal afegir-hi la dependència. Per molt que a vegades jugui amb l’ús de la primera persona, no soc res més que una mena d’ombra que depèn de la llum. Al llarg del dia sento com aquesta m’estira i m’arronsa i el meu joc no és cap altre que perseguir en Luc.

En Luc no ha sigut mai una persona de tocar de peus a terra. Pocs cops m’ha deixat dormir i descansar tranquil; sempre ha tingut somnis molt descabellats. Durant algunes nits d’estiu estrellades, a la vora de la mar, ell i jo havíem arribat a voler ser astronautes. Entre somnis i desitjos ens vam anar coneixent, a poc a poc. La nostra estreta relació no va començar a consolidar-se, però, fins la tardor de 1966. Aquell cop no estàvem lluny de casa; en una petita habitació dos carrers més amunt de Le Castillet, un disc va arribar per accident a les nostres mans i la veu de Frank Sinatra va ser l’única responsable de tot el que va arribar després.

“Artista és una paraula que demana silenci i crida a la vegada. Ara ja és tard i si torno a posar l’agulla damunt del disc, la dona que viu al pis de baix potser tornarà a pujar a recordar-nos a mi i als pares quin és el material que compon cadascuna de les parets d’aquest edifici rònec i em dirà que no li fa falta apropar l’orella a la paret per saber que estic despert, que treballa tot el dia en un bar i que, quan arriba a casa, vol descansar. Crec que el seu nom és Mia i és, últimament, la font de totes les disputes amb la mare. Disputes que, avui, no m’enfaden massa; les últimes paraules de l’Adélaïde ronden pel meu cap i seguiran fent-ho si la mare puja a escridassar-me.

Strangers In The Night. Tinc la necessitat de tornar a repassar la cançó pensant en mi i en l’Adélaïde però són les onze i la Mia segur que té son. Podria fer les multiplicacions que el Professor Garson ens ha manat fer a casa però, podria passar, també, que el Professor Garson es posés malalt demà. El meu subconscient sempre s’aferra a aquest tipus de suposicions per tal de poder dur a terme tot allò que no hauria de dur a terme sense sentir cap tipus de remordiment. Vaig a posar el disc. Ho sento, Mia.

Com m’agradaria saber de música i cantar una cançó només per a ella i explicar-li que sé que soc petit, però que em vull casar. M’alço damunt el llit i imagino que soc Frank Sinatra i tot i que l’únic públic que tinc són els indis i cowboys de Fuerte Comansi que encara no he recollit, alguna cosa aquí dins em diu que hauria de cantar allò que escric. I no només per l’Adélaïde. Mentre ho penso, sembla que els indis es moguin al ritme de les últimes notes de la cançó, interrompuda per un brusc toc-toc a la porta de casa. És la Mia i l’habitació no està recollida. Que no entri la mare!

Ai, Adélaïde...”

Aquell dia va marcar un abans i un després per a en Luc i per a mi. Hi ha moltes persones que caminen sense saber on van però, amb tan sols vuit anys, ell ja tenia clar que havia de viure envoltat de la música i dels seus quaderns. En els seus somnis apareixia una noieta i vaig arribar estimar-la, sense haver-la tocat ni escoltat mai. Però ni el Professor Garson es va posar malalt aquell dia, ni ells dos es van casar. Ella va marxar molt abans que en Luc pogués ensenyar-li alguna de les seves cançons. Tot i això, va ser l’època més bonica que recordo. En Luc i jo anàvem, encara, de la mà.

El desig i la persona viuen més connectats del que sembla. Veureu que ell s’oblidarà de mi molt sovint, però a diferència de l’Adélaïde, jo no marxaré mai. No puc fer-ho, desitjo en silenci.

“Si la Mia no s’endarrereix amb el pagament d’aquest mes i aconsegueixo servir totes les copes sense trencar-ne cap, dijous podré comprar la guitarra. Em fa gràcia pensar que va ser ella qui, fa uns anys, odiava els meus discs, però que serà ella qui em donarà els diners per comprar, per fi, una guitarra elèctrica. Tinc moltes ganes de no haver de dependre mai més de l’Aaron i crec que dijous ell estarà més content que un gínjol ja que el seu amic tocapilotes deixarà d’apoderar-se de la seva apreciada guitarra.

Està sonant Bohemian Rhapsody, és una cançó nova que té una lletra tan abstracta que si em poso a pensar podria arribar a demostrar que una de les seves possibles interpretacions és que parla d’en Mateu i de la seva curiosa manera d’encendre els fogons. Recordo que el primer dia aquí, em va dir que a la cuina res de música i mira’l tu com balla ara... L’altre dia em va confessar que li va bé tenir algun acompanyant a la barra, sobretot durant aquests dies d’hivern, que bufa vent fort i ningú no surt de casa.

El bar ara és buit. Suposo que la Mia ens dirà de plegar aviat.”

Hi ha coses que en Luc ha fet que no arribaré a entendre mai. Se m’escapa la part racional. No l’entenc. El punt de la qüestió és que jo anava a mort i ni tenia ni volia pla B. Però la seva part terrenal i objectiva va haver de buscar-ne algun i ni un any després d’haver format una banda, va decidir començar estudiar comptabilitat. Comptabilitat.

Crec que soc un consentit i malcriat; en Luc m’ha donat massa dosis d’esperança, massa hores aprenent a estimar el silenci i el crit com per acabar sent comptable. Em vaig sentir ignorat i tenia la sensació que en Luc s’estava fent gran i, tot i que tenia cada cop la Lluna a una alçada més propera, ja no tenia temps per mirar-la. I tampoc em parlava d’ella i per consegüent, no sabia on era, però jo seguia demanant-li no desaparèixer, que no em fes ombra encara, que necessitava acompanyar en Luc, encara que fos a la penombra.

Almenys, ell mai no va deixar d’escoltar música. Space Odditty. L’entrada progressiva d’aquella guitarra el va fer recordar i el desig de ser música el va apoderar per un moment. Quan algú m’enfada puc arribar a ser molt esquerp, però en aquell instant tornava a tenir en Luc al meu costat, i no podia deixar escapar l’oportunitat, no fos cas que sigués l’última vegada que ens trobéssim.

Bowie tenia la capacitat d’explicar què era la solitud sense necessitat d’esmentar-la. Jo m’havia sentit molt sol; durant deu anys en Luc s’havia dedicat a plantejar-me els millors dels escenaris, havia somiat amb ninos de Fuerte Comansi que cobraven vida i ballaven al ritme de les nostres cançons. Un exèrcit de persones que feien tangibles les històries dels seus quaderns. M’havia fet sentir el desig de ser comprès. La humanitat té la necessitat de ser escoltada, no som egoistes, però ens aterra pensar que algú altre viurà per nosaltres allò que deixem passar.

Quan el sol cau, comença a aparèixer la delicada complexitat del pensament, la nit ens fa endinsar-nos en la nostra pròpia foscor. Allà va ser on em vaig retrobar amb en Luc i puc garantir que veure’m aïllat, amb més d’una il·lusió morta i moltes d’altres en perill d’extinció, el va trastocar. Ens ensenyen a creure allò de “Qui vol, pot” però, en realitat tots acabem caient en el parany de créixer. Antoine de Saint-Exupéry creia que la gent gran no tenia núvol. Jo discrepo. Ni tots els nens són nens ni tots els grans són grans. Els no-nens amaguen el núvol, però aquest sempre hi és. I en ocasions, se’ns creuen els cables i provoquem petites descàrregues elèctriques que originen llamps i és llavors quan, a dins, plou fort.

-L’objectiu que us vull fer entendre és clar i concís. – El senyor Sardà explicava de la manera més avorrida que us podeu imaginar – Necessiteu la informació necessària per efectuar una correcta decisió. Estan d’acord amb mi si els dic que els nombres són els protagonistes de les bones decisions? Fantin?

En aquell moment em vaig sentir malament. Era culpa meva que tingués el cap a un altra banda. La nit anterior el vaig entretenir amb preguntes massa dures, que no tenien res a veure amb la classe de Dret Mercantil.

-Perdona, podria repetir la pregunta?

La Jane va riure. Segurament devia suposar que en Luc estava pensant en ella i en el que va passar dues nits abans. Que ingènua. Mai em va agradar la Jane, sempre creia que tota la vida d’en Luc girava envers d’ella. A més, mai no vam escriure-li cap cançó. El que ella no sabia és que en Luc marxaria a Anglaterra en breu per treballar de cambrer en una empresa de restaurants i que al ritme de la cançó del moment, Don’t Go Breaking My Heart, li esmicolaria tot el món que ella havia imaginat al costat del nostre protagonista.

-Però, on ets Luc?

Senyor Sardà, mea culpa, en Luc està amb mi, als núvols.

Em pot anomenar Nuvolet, la meva especialitat és fer volar el seu alumne a un lloc molt millor que les seves classe de Dret de no sé què. Bé, a hores d’ara crec que només soc els seus somnis frustrats, però un dia vaig ser el seu núvol i la seva esperança. M’agrada pensar que encara ho soc. Espero que algun dia en Luc i jo tornem a agafar-nos de la mà, abans però, ens haurem de tornar a trobar.
 
Julia Antich Climent | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]