F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(oda)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 2084

Ja era un esdeveniment força estrany haver tingut fills fa vint anys però contra tot pronòstic va passar. Uns pares van decidir portar al món, un món amb data de caducitat, una nena atrevint-me a dir que van pecar de negligència. Amb la precarietat de recursos que ens oferia la Terra, cansada dels abusos a la qual va estar sotmesa des de gairebé la racionalitat de l'home, van decidir malgrat tot, tenir-la. Una precarietat ja no motivada per les circumstàncies materials i les riqueses, no es posseïa més per tenir un nivell econòmic més acomodat. Els recursos s'havien acabat i s'havien acabat per a tots. Podreu intuir, a més a més, que aquesta nena de la que us he parlat sóc en efecte jo i probablement aquestes pàgines seran les últimes escrites per algú en un planeta tan hostil com s'ha convertit la Terra.



Quan a algú li falta alguna cosa i el seu veí n'està farcit, què sinó tractar d'aconseguir-ho (si més no a la força) seria propi d'una acció homologada per la humanitat? L'origen de les guerres, que van acabar de consumir la poca dignitat que ens quedava com a espècie, va ser aquest. Lluita de recursos l'anomenaren. No vahihaure, però, cap de tan massiva i destructora com va ser la guerra de l'aigua. Tots els països es van bolcar en una guerra de repercussió mundial per a aconseguir el monopoli d'aquesta, començava a escassejar i ningú volia deixar de tenir el privilegi de poder obrir l'aixeta i que l'aigua potable hibrollara. Milions d'homes, dones i xiquets van morir en l'intent d'una guerra que no es va mitigar amb la pau sinó amb l'extermini de gairebé el noranta per cent de la població. Alguns fins i tot dubtaven si realment l'objectiu d'aquesta fou controlar el mercat de l'aigua o si veritablement perseguia i s'arrelava a la voluntat dels més poderosos de reduir la població, reduir el públic de consumidors en un mercat l'extensió del qual havia minvat considerablement. Dos pardals d'un tir.



Hi havia alguns afers, però, que se'ls van escapar fins i tot per als escriptors de la història. Exposar la nostra capa d'ozó a l'activitat humana, que li feia ofrenes de quantitats inimaginables de gasos hivernacles, ens havia deixat totalment desprotegits davant d'unes radiacions que ens mataven amb rapidesa. Noves malalties i tipus de càncers sorgien cada dia i la possibilitat de desenvolupar cures al ritme d'aparició d'aquestes era inviable. Ja no era una alarma ecològica, no era un simulacre, ens anàvem a morir tots. No puc negar de cap de les formes que no ens ho mereixíem, la nostra procrastinació va acabar soterrant la nostra darrera oportunitat de poder redirigir el nostre estil de vida per a poder viure relativament amb decència. No va ser el cas.



Era d'imaginar que les persones entraren en una histèria col·lectiva. El pànic es va sembrar al voltant del món. Si les guerres anteriors no havien fet prou feina ja, vam ser nosaltres mateixos qui ens vam acabar matant els uns als altres. Qui entenia de democràcia o de justícia en una civilització on es va establir la llei del més fort? Era la jungla. No era segur sortir als carrers, o el que quedava d'ells, i quan et veies obligat a fer-ho ningú et podia assegurar que tornaries a casa tal com havies sortit, ni si amb certesa tornaries. Ens havíem tornat bojos i la humanitat havia abandonat la poca racionalitat que li quedava, érem animals i ja ningú entenia de famílies, de parelles, de germans ni d'amics. Era insuportable dormir a les nits, quan l'estómac pressionava amb tanta força de fam el meu ventre que em feia mal. Amb el temps vaig aprendre a conviure amb aquesta, que es va convertir per a mi en una amiga, que sempre em visitava totes les nits, una rere de l'altra. Tot i que aconseguia alguns cops evadir-me i oblidar-me de laseuapresència, l'insomni era ja per a mi un estil de vida.



***



Mirant el sostre mal pintat de lameuahabitació damunt d'unes poques mantes desgastades, amb dotze anys, vaig sentir unes petjades que s'acostaven i sabia perfectament que el seu destí era la nostra llar. Cada vegada el soroll es feia més intens, cada pas ressonava al meu cap i encara sóc capaç de recordar el ritme. Cada petjada es colpejava amb les parets de lameuahabitació. Cada cop amb més intensitat i els batecs del meu cor es van sincronitzar amb la tensió de la situació. Volia fer alguna cosa, volia anar a l'habitació dels meus pares per advertir-los que podia palpar en l'ambient la tragèdia que ens venia damunt. Tenia les cames, però, paralitzades. Lesmeuesneurones motores havien oblidat laseuafunció en el meu cos i estava tan absorta de la realitat que fins que no vaig sentir-lo, no vaig reaccionar. Cada nit, abans de submergir-me en el somni es torna a reproduir el crit més agut que he sentit mai. Sé perfectament que lameuamare no va cridar amb esma per sofriment ni dolor, sé que ho va fer per l'horror i el pànic que empoguerapassar alguna cosa a mi. Amb un mar de llàgrimes en els ulls vaig fer allò que m'havien explicat tantes vegades en cas que aquesta situació esdonaraperò que jo sempre havia escoltat pensant en la improbabilitat d'aquest fet. Vaig amagar-me darrere d'un moble que estratègicament tapava un forat que havíem fet a la paret, la foscor interna del qual se'm menjava el rostre i la silueta, i era quasi impossible distingir-m'hi. Mai vaig tornar a veure als meus pares. No sabia que els havien fet ni si estaven morts o vius. No vaig eixir del forat en dies, atésque els meus pares havien posat uns queviures per a subsistir un parell de setmanes sense excedir-se. Tenia els ulls secs de tant de plorar i tancar-los em feia mal. L'única cosa bona d'estar en aquella misèria psicològica era que podia tindre la panxa relativament plena i podia dormir. Sense la meua vella amiga.



L'únic fet que recordo quan vaig eixir d'aquella mena de cova després d'onze dies va ser que pensava que m'havia quedat cega. El sol aquell dia s'havia aixecat amb força i la llum que es filtrava per la finestra em va cremar unes pupil·les habituades si més no a viure en l'obscuritat. Després d'adonar-me'n que no ho estava, se'm va plantejar una pregunta la concepció de la qual era dolorosa. A lameuament havia pres entitat i encarnava un vertader monstre. Estava sola. Què anava a fer?



Els dies que van seguir em vaig veure acompanyada per lameuavella amiga que a les nits, quan tot és fosc i on hi ha suplici sense consol, els problemes s'agreugen. No obstant això, s'havia sumat a aquesta petita família un nou membre: la desesperació. Totes les nits sentia els crits de lesmeuescases veïnes, crits plens de la mateixa angoixa que em recordaven al de lameuamare.Tandesoladors com buits. Aquell marc espaciotemporal en el qual ens havia tocat viure ja no ens oferia la dignitat per a poder parlar de vides. No eren vides allò. No era vida viure amb la por darrere de l'orella sabent que qualsevol dia d'aquells podria ser el teu últim. La visita de la mort era, per a tots, imminent.



***



En aquell precís instant, quan la gravetat de la situació ja era prou insostenible iturmentosas'hi va sumar un fet que va deixar la poca humanitat que quedava desolada. La van anomenar "La missió de tria selectiva de colonització". Suposadament fou un sorteig entre les persones que hi quedàvem vives per a participar en un projecte de colonització a Mart però tots sabem que a aquelles naus van entrar únicament personalitats amb més de set dígits en el seu compte corrent a més, qui sabia de lameuaexistència per a participar en un sorteig o de la de milers de persones que, com jo, vivíem amagades a l'ombra? No obstant això, diuen les males llengües que en passar l'atmosfera les naus van explotar per problemes tècnics i amb açò es va posar fi a la vida de les persones més reconegudes del nostre planeta. Potser és mentida i estan ara fent cultius al planeta roig però ben cert és que mai ho sabrem.



A partir d'aquest moment, era qüestió de temps morir a les mans d'algun fanàtic si ens quedàvem a les ciutats, a la vegadatancallades com plenes de perill i, llavors, se'm vaveniral cap la idea d'acabar amb tot. Realment estava condemnada a viure amb por i angoixa, sense ningú que m'estimarani en qui confiar. Sense amics ni consol. Sense esperança. De forma recurrent pensava com podria suïcidar-me però qualsevol resposta o implicava sofriment o una força de voluntat pròpia que dubtosament podria eixir de mi. Se'm presentava la possibilitat de sortir al carrer i com un vedell ser devorat pels llops però m'aterrava. Cada nit abans d'anar-me'n a dormir, ara amb dos amigues, em convencia que aquell dia anava a ser l'últim de lameuamiseriosa vida.



Vaig escoltar petjades. Un altre cop. Anava a morir com els meus pares i pensava que potser era la millor forma de posar-li punt final a tot. Dubtava que entraren a ma casa, d'aparença hostil, però ho esperava. Volia cridar i delatar lameuapresència quan va entrar per la porta. Caminava amb cautela, com sitinguerapor de ser descobert. No anava a amagar-me com havia fet l'última vegada, anava a mirar a la mort a la cara. Una silueta començava a dibuixar-se en les escales al final del passadís quan de sobte amb claredat vaig poder distingir la silueta d'un xiquet. Allí estava ell, amb molta més por que jo i amb la pell tan apegada als ossos que es podia veure el seu esquelet amb perfecció. Es va posar a plorar i es va tapar la cara bruta amb les mans. S'eixugà les galtes amb la roba foradada i em digué amb una veutandolça com innocent que l'única cosa que tenia era una de lesmeuesvelles amigues, fam. L'entenia tant en tot que el vaig convidar quedar-se amb mi a aquella casa. No en tenia ell, ni de pares tampoc. Sol com jo i encara em fascina com el que realment ens va unir va ser la nostra soledat i el desconsol de mirar a un món en ruïnes.



Anàvem a morir si ens quedàvem a la ciutat. Ja no quedaven quasi persones, s'havien matat els uns als altres i la supervivència únicament la trobaven els silenciosos. Prompte moriríem de fam perquè els queviures que m'hi quedaven eren minsos i llavors vam decidir partir, sent conscients de tots els fatals desenllaços que es podrien derivar, al camp. Viure com es vivia abans i aprofitar els pocs recursos naturals per a subsistir. Era viable. La qüestió, l'única, era sobreviure durant el trajecte.
 
oda | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]