F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Revolució i melancolía (ele889)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 Tensió, l' inici d' una catàstrofe

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Franz la mirava amb cara de no poder entendre res, com podia ser que aquella nena, amb la que havia competit anys endarrere, fos allà, davant seu mirant-lo amb preocupació i tristor?

Franz es va atracar a ella..

-Es pot saber per a que has vingut a Berlín ? I perquè plores?

En escoltar-lo dient aquelles paraules la noia va aturar de plorar i va dir al Franz:

-Mira, això no és cap ximpleria, a mi no em parlis així, Franz. Està bé anar a veure antics amics de tan en quan,no? I més si son genis i tenen el futur aclarit. -

Kafka era un noi de uns 18 anys molt intel·ligent, més que grans físics e inventors, i per això era considerat un superheroi intel·lectual.

Ell era alt amb el pèl curt i marró, estava prim i fort, tenia els ulls verds . A ell sempre li havia encantat la literatura i li fascinava escriure i llegir però per les seves grans capacitats no va poder triar el que l’ agradava.

Treballava des de feia uns quants anys per la NASA, per això ell s’ havia instal·lat a un pis a Washington D.C. on hi vivia amb una família que el cuidava, però aquest any va decidir passar l’ estiu a Alemanya, a Berlín, on ell s’ havia criat, per així poder intentar escriure el seu primer llibre i que la gent vegues que val més per escriure que per resoldre equacions. Aquell matí havia anat al seu lloc preferit de Berlín, el parc Steglitz, per agafar inspiració i començar la seva futura obra. Però en més de trobar inspiració la va trobar a ella.

-Lana, ja saps que no som amics, que hi fas aquí lamentant-te? -

La misteriosa noia, anomenada Lana Hoffmann, era una noia roja amb la pell molt blanca i els ulls blaus com el cel, amb la que es duia 2 anys d’edat en Franz. Lana també era més intel.ligent i astuta que el Franz, se les sabia totes la noieta.

Ella era alemana, i ell era txec, venia de Praga. La família de Franz es va instal·lar a Alemanya pocs anys després del seu naixement i vivien al mateix veinari que la família de la Lana. Als dos els van trobar comportaments massa civilitzats i els van educar a centres especials fins que els van enviar a Amèrica, vivien en diferents llars però treballaven per a la mateixa empresa.

Tot anava normal fins que va sorgir el rumor de que Lana havia volgut matar a tothom i la van enviar a una illa deserta d’ Àsia. Des de allò Franz la odiava, tot i que no sabia ben bé perquè.

- Mira. Franz -Va dir en veu plorosa- Sé que et semblarà absurd però necessito la teva ajuda, necessito que sapis la veritat.

-Si em vols fer cambiar la meva opinió sobre tu ho tens clar – Va replicar Franz

-Jo no vaig fer res! Escoltem si us plau, ho estic passant molt malament i tu ets l'únic que em pot comprendre, jo sé que tu odies treballar a la NASA, però jo si vull ser continuar-hi, jo m’ ho prenc en serio! Va si us plau.. -

- Val, t’ escoltaré només perquè tinc curiositat, però si no em convenç prou te’n aniràs i no em tornaràs a dirigir la paraula mai més, entesos?-

-Si,si, moltes gràcies Franz, gràcies per la teva compassió estic molt agra -...-

-Va doncs, comença -Va interrumpir Franz

El parc Seglitz és molt gran i té una esencia única, la gran font de pedra que s'encén cada dia a les set del matí i s’apaga a les onze del vespre, sempre puntual, on hi ha colque peix perdut nedant entre la seva maravellosa aigua cristal.lina, una aigua que es renova cada dia per lluir sempre bé. Els milers d’ arbres i flors que han crescut sobre les seves terres donen un color verd natural al parc,perquè es noti que hi abunda la clorofil.la.

Lana i Franz van anar a seure a un banc que rodejava la font, observant el paisatge que tenien davant els seus ulls, allà Lana li va explicar:

-Mira, tu saps, o més ben dit, creus saber perquè em van fer fora. Pues es una mentira, jo no en soc culpable. Fa dos anys enrere......

Jo era de les millors, la que millor plantejava els problemes i la que antes els resolia. Em vaig enterar de que la nostra estància a Amèrica era un simple experiment fet pel govern per veure com avançavem les noves generacions, així que no et creguis especial, però be, tornant al tema, a mi em mostraven física, una manera estranya de comprendre l’ univers, una ciència amb molt i poc sentit alhora.

M’ acompanyaven deu nois de més o manco la teva edat. Un d’ells era el teu nou amic, l’ Steve Haland, un xaval alt i gros que portava unes ulleres de montura gris i marró, on desde l’ altre banda del vidre es podien apreciar uns hermosos ulls turquesa. A l’ Steve li faltava un dit, jo mai vaig saber perquè. Un dia jo estava cercant a Marilyn, la meva professora, em va dir que em reunís amb ella. Vaig passar per la sala on eren Steve i un amic seu, vaig decidir xafardejar un poc per a veure que deien ja que l’ Steve m’agradva. Però una altre raó, era que no em fiava gaire del seu amic, havia sentit dir que era molt rebel i poc pacific, així que vaig deduir que volien fer alguna cosa dolenta. Em vaig acostar a la porta per escoltar amb claredat i els vaig poder sentir com si estés davant ells;

- Sti, tio, has de fer algo amb això, no pots deixar que ens descobreixin, si ho fan la hem cagada, tio- Va dir aquell estrany noi al meu company.

- Ja, ja, ho sé, és que últimament estic un poc desconcentrat per ella.-

- Deixa fer ja a la Lana, t’ es un gran obstàcle, pensa que ens tenen aquí com a rates de laboratori i no els importam el més mínim-

- Va pues, Minos, si ho hem de fer ja ho hem de fer ara,no ?

- Ara? Tampoc t’ apresuris tant, hem de tenir calma. Recorda que si hem de fer alguna cosa, l'hem de fer bé- El Minos era un noi Xinès adoptat per una familia de milionaris que cinc anys després es va cansar i es va escapar de casa seva havent-li robat trescents seixanta milions de iens als seus pares adoptius i va anar a Amèrica a refer la seva vida.

- Es ver, tio, no se que faria sense tu, ets el millor-

- Jo ja tinc el nitrogen líquid - Va assenyalar una capsa que hi havia al terra- Al magatzem n’hi ha quatre capses més, has aconseguit les mascaretes?-

-Si, si, les he anades a comprar antes de que ens reunissim -

-Perfecte, idò ja tenim tot pensat, podem començar. Steve reuneix a tothom a la sala de desintoxicació i jo anaré a la sala de control a tirar el gas. -

- A les vostres ordres Capità. Encara que… et puc demanar d’ on has tret tant nitrogen? Si es poc convencional que en venguin una botella, com t’han pogut vendre cinc capses? -

-Me’l ha venut un antic amic, però es una llarga història que no et contaré-

-Perquè no? Va Minos, ja saps que m’ ho pots confiar tot.-

-Està bé, t’ho diré per què comparat amb el que farem no és res- Va contestar Minos- No vagis contant els teus secrets a gent, encara que hi confiïs massa. Tot el que es comparteix acaba sortint a la llum.

-Va doncs, si tot va bé ens veiem en una hora a aquesta mateixa sala i m’ ho expliques- L’ Steve es va despedir del seu amic. Jo estava en estat de shock i no vaig poder evitar que em caigués la motxilla al terra, fent un soroll estremidor, que va provocar que l’ amic, o bé, el Minos, gires els ulls cap a la porta on jo era i digues amb exactament aquestes paraules:

-Steve,. crec que ja tenim amb qui provar la nostra idea, ho podem fer amb la teva rateta, que és una xafardera – amb un to de veu prepotent

De sobte tots dos van veure que jo ho havia escoltat tot, així que em van agafar i em van tapar el nas i la boca amb un mocador i em vaig dormir. Van passar crec sis hores i em vaig despertar. Vaig obrir els ulls i vaig veure que estava tancada dins una espècie de mini-cel·la.em vaig aixecar i vaig comprendre que estava tancada dins una habitació que coneixia molt bé, era el laboratori i m’ havien tancat dins una gàbia d aquelles per simis. Després els vaig veure a ells dos asseguts.

-Mira, ja s’ha despertat- Va dir-li el Minos a l’ Steve

-Ho veig, ha tardat exactament sis hores, trenta i dos minuts i vint i set segons per tornar-

-Escolta, Lana, què has sentit?- Em va demanar el Minos

-Si et soc sincera ho he sentit tot, no sé prou bé el que voleu fer però no fagueu res dolent a ningú o us anirà molt malament- Vaig dir-lis amb molta ràbia

-Ha,ha,ha- Van riure els dos alhora.

-Que ens vols fer tu a nosaltres si per començar no pots ni sortir de la gàbia?- Em va dir l’ Steve.- Mira, si ens ajudes et podràs lliurar tu també d’ aquesta presó.

-No es cap presó. Es un lloc fantàstic.-Vaig replicar

-Uy, crec que no ho sap- Va dir Minos sarcàsticament.

-Què no sé? - Estava realment intrigada.

-Bé, com que no vols contribuir no ens serveixes per res així que podrit aquí- Va dir Minos, i després va fer un gest estrany a l’ Steve i aquest em va tornar a tapar la cara i em vaig tornar a dormir.

Em van despertar sirenes i llums vermells, què haurien fet aquells dos personatges?

 
ele889 | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]