F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Láidir vol dir ser forta (tafi_bursell)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 Comptat i debatut només serien tres setmanes

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d'aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d'altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l'esperit sec...El fet tant extrany com...

Com què? La Mireia va llançar el llibre al malater del cotxe: moltes lletres, massa. Però molt sentiment a la vegada. Realment, aquell fragment d'aquell llibre trobat entre les prestatgeries de casa de l'Aina l’havia captivat. De cop tornà a remugar com la seva àvia materna, la iaia, ho feia: fluixet, entre dents. Per què carai havien d'anar a passar les vacances en aquell indret del Solsonès? Per què els seus pares havien decidit canviar tots els plans i no anar com cada any, com cada estiu, a un lloc exòtic? Per què? I una altra vegada, per què?

-Ai, Mireia, podries fer-les amb més silenci, les teves queixes? O almenys que ni el papa ni jo ens n’adonem cada dos per tres...-digué l'Amanda.

“Vaja, al final sí que se n’han adonat. Potser amb una mica de sort tirarem enrere i passarem l'estiu a Barcelona, que tot i que no és Tailàndia s'hi està millor que qualsevol poble on segurament només hi ha vaques. Definitivament molt millor” pensà la Mireia.

-És que mama, com vols que no em queixi?! Anem a un poble de mala mort, ara!

-Entenc que potser penses que no és el millor però ja veuràs que...

-Què, què! És per la feina? Al papa no li va tan malament la feina, oi que no dad?

-No darling, però no és això.

-I què és?

-Senzillament és un canvi d'aires; no tants hotels de luxe, no tants viatges cars, etcètera i més nosaltres tres. I ja està: això és el que necessitem, reina.

-Apa, aquí, com si fóssim uns pijos acabats...-murmurà la Mireia- i que sapigueu que estaré tot el viatge enfadada.

I dit això, es posà els cascos, agafà un xiclet de menta i començà a llegir la revista JOVES COM TU, la secció “Què és el que t'espera aquest estiu?”.

“Una merda punxada amb un pal, això és el que m'espera” pensà la noia. Sortosament per ella estava ben equivocada.

Eren les dues del migdia i acabava d'arribar un Range Rover enorme davant d'una casa petita, modesta de camp: tenia dues cadires al porxo, d'aquelles que veus a cabassos a la platja. La casa era blanca, de pedra. A la teulada una antena s'endevinava tímidament. La Mireia sospirà: “almenys hi ha molt bon internet i no perdré el contacte amb la Lou, que ja està al corrent de tot”. Tres setmanes allà, podrida de fàstic i avorriment, però sobretot tres mesos que la família Johnson Barroca hauria de suportar amb molta esperança. Vaja, que intentaria somriure una mica més i no posar tants entrebancs, els seus pares no s’ho mereixien. Ho intentaria però no prometé res. Comptat i debatut només serien tres setmanes. Es ficà un xiclet més a la boca, l'altre ja havia perdut el gust.

La Mireia, que estava immersa en els seus pensaments dins del cotxe, no s’adonà que un home d'uns 45 anys l'estava mirant per la finestra d’aquest. I picà lleugerament el vidre. De cop, quan el veié, s'espantà, però com que l'home se la mirà amb afecte i dolçor, decidí sortir i veure què volia. De lluny, els seus pares estaven parlant amb algú.

-Hola, sóc el Pep. I tu? -Va dir l'home amb un to massa infantil per ella.

- Jo em di-dic... Mi-mireia. -Tartamudejà la noia.

-Ha ha ha ha ha... Mireia? Tenia una tieta que es deia Mireia.

-Escolta Mireia.... Ai, hola! -Va dir la mare, que acabava d’arribar, referint-se a l'home- Tu deus ser el Pep, oi?

-Sí, senyora.

-Encantada, jo em dic Amanda Barroca i aquest és el meu marit, Edgar Johnson.

De cop se sentí un crit.

-Peeeeeeeeeeeeeeep? Ens en tornem a casa?

-Ja vinc Karen, ja ens veurem. Adéu. -S’acomiadà de pressa de la família.

-Adéu Pep.

Amb un murmuri quasi imperceptible, la Mireia preguntà:

-Mama, què li passa a aquest home?

-De què, filla?

-O sigui, és com... especial?

-Ah, sí! Bueno, la seva cuidadora, la Karen, que ens l'hem trobat a l'entrada i és qui ens ha donat les claus, ens ha explicat que té... té un cert retard mental. Però que és molt bon home i que fa moltes coses per si mateix. I atenció! És hereu d'una gran casa: aquesta que m'has dit que era com una gran mansió. Sí, filla! La que hem passat ara fa cinc minuts. Pobre home, no té família. Però és feliç.

-Mama.

-Què?

-Vols dir que tota la vida ha estat així? Ha estat malalt?

-Sí, des del naixement. Es veu que falten uns cromosomes des de naixement. No ho he entès molt bé però ella diu que no et preocupis per ell, que a vegades corre per aquí però és perquè li agrada passejar per el caminet de pedres d’aquí al costat.

La Mireia se'l va mirar de reüll a l’anar-se'n. Sí, potser ella no era tan desgraciada al cap i a la fi.

Després de descarregar les bosses i les maletes, va decidir anar a fer un tomb. Per airejar-se, per estirar les cames, per explorar. I començà a pensar una mica en la seva vida en general, perquè li venia de gust, per fer temps: trobava a faltar casa seva, el seu pis lluminós de l’Eixample. Mentre es col·locava els seus cabells de foc pensà amb la Louise: com enyorava a la frances! La seva millor amiga l’havia acompanyat en les bogeries més boges. Com aquella nit que van pujar al Tibidabo: tot i que feia un fred de mil dimonis, les vistes van ser top. De cop, començà a cantar una cançó de Jonh Denver. Adorava el gènere country i, tot i que havia escoltat infinites vegades que era per a iaies, ella el continuaria gaudint.

Al final va arribar al riu que passava pel centre del poble, i n’observà l'aigua cristal·lina. Deuria d’estar gelada tot i ser finals de juliol. Mentre s’escoltava el corrent tranquil i l'aire passant entre els arbres de la plaça del costat, sospirà: havia de guanyar forces, havia de tenir esperança. Finalment va decidir amb tot el cor donar una oportunitat a aquelles vacances diferents.

Els primers dies van passar volant. La Mireia va quedar encisada de totes les coses maques que podien haver-hi per aquells paratges. Tan sols calia agafar la bicicleta, anar una mica més amunt, una mica més avall i descobries on naixia el riu d’aigua gelada. O també els poblets del voltant, on estaven tots aquells productes naturals que costaven tant de trobar a Barcelona: formatge fresc de cabra o tomàquets naturals, naturals. Pernil bo i sobretot barat. I el més important: persones bones i agradables. De poble, d’aquelles que els hi agrada el safareig, sense maldat. On les àvies es posen a la plaça vigilant els néts. On es delien pels nouvinguts i per les generacions que feia segles que estaven en aquelles cases de fusta i pedra. I després hi havia en Pep.

Durant la primera setmana, la Mireia va decidir conèixer els veïns. Eren pocs per aquell poble i ella, que s'estava a les afores, va decidir anar a conèixer la casa que hi hagués més a la vora. Aquell dimecres, mentre l'Amanda prenia el sol a la terrassa, davant de la casa, i l'Edgar llegia un llibre de filosofia inversa, ella pedalejava amb calma (total, no tenia gens de pressa) per un camí de sorra fent la ruta capgirada del primer dia, quan van arribar. De cop, s'aturà davant d'una, com diria ella, megamansió: una mena de masia senyorial amb aires del segle XVIII es plantava davant dels seus ulls. Tenia una espècie de torre a un extrem i, tot i que podia haver sigut molt fosca, uns grans finestrals deixaven entreveure que es filtrava molta llum dintre aquell domicili.

I tot això l'hauria sorprès gratament si no fos perquè va quedar embadalida pel jardí, un jardí que envoltava tota la finca i que comptava amb un hort, com va poder admirar fent un salt .A més estava cobert de flors, de colors, de vida; abelles, libèl·lules i papallones volaven com si no hi hagués un demà. Les olors de farigola, roses, romaní impregnaven tot l'aire i els colors de les peònies, lliris, espígol, dàlies, clavells embellien el paisatge. Inesperadament, escoltà una veu infantil, familiar:

-Hola! Tu ets la nena de la casa blanca, blanqueta, oi? La Mireia, com la meva tieta. -El Pep, a qui o havia vist en un primer moment. S’estava en una cadira, sota uns arbres frondosos. I la saludava.

-Ai! Hola, Pep! Si és que ni t'havia vist. Anava a fer una volta i m'he quedat impressionada per la teva casa i, sobretot, per les teves flors.

-T'agraden?

-Sí, molt. A casa meva, a Barcelona, no en podem tenir cap perquè vivim en un pis, però així i tot m'agraden molt.

-Vols entrar? En tinc moltíssimes més a la part de darrera. A mi m'agraden molt.

-Ui, no et voldria molestar.

-No em molestes i així també coneixes a la Karen.

-Pep? Amb qui parles?

Una veu que sortia de dintre de casa es transformà en la Karen: un somriure que, si era dolç al prinicpi, desaparegué en veure la Mireia.

-I vostè, joveneta, qui és?

-Ai, sí, perdona, jo sóc la Mireia Jonshon, la filla dels que han llogat la casa blanca. Encantada de conèixer-la, senyora.

-No em parli de vostè que segur que sóc més jove que ta mare, nena. -I esclatà en una rialla jovial.

La Mireia, que en un primer moment s'havia posat nerviosa, somrigué finalment.

-I què, li ensenyes el jardí, Pep?

-Sí, Karen, el jardí i l'hort.

-Jo no vull molestar.

-I ara! No molestes. I, de pas, et quedes a berenar, que he fet unes galetes de xocolata boníssimes.

La Mireia sospirà resignada, no va poder dir que no: les galetes de xocolata eren la seva perdició.

Mentre la Karen aprofità per trucar a casa i avisar que la nena estava allà, el Pep s'encarregà d'ensenyar-li el seu hort: allà hi tenia tomàquets, cebes, enciams i un parell d’arbres fruiters.

-Tot ho fas tu? O sigui, tot ho has conreat tu?

-Sí. -Respongué amb molt d'orgull- Jo rego, planto... i em menjo tot el que hi ha. -De cop callà i rectificà- No, la Karen i jo ens ho mengem.

-I com fas perquè et creixin tan boniques les flors?

-Parlo amb elles.

-Com?

-Sí, parlo amb elles: a vegades tan sols els explico acudits ximples perquè riguin una estona. Com el de: “era un senyor tan beneit, tan beneit, que es va tallar una orella perquè deia que la tenia repetida”. -I començà a riure escandalosament- A vegades, tan sols els explico contes. El del Jan i les faves màgiques crec que els agrada perquè veuen que, gràcies a la favera, el Jan va trobar un tresor.

-A tu t'agraden les faves, Pep?

-No, gens. Em fan fàstic.

-Saps què? Ja en som dos.

De cop el crit de la Karen anunciant que el berenar ja era taula els va avisar que les panxes feia estona que sonaven. S’assegueren sota un saüc enorme; sort que feia ombra perquè aquella hora, a les cinc, una tarda de juliol... La xafogor era insuportable. Les galetes estaven boníssimes, es veia que la dona les feia amb molt d'amor. La complicitat d'aquella parella peculiar començava a fer veure a la Mireia les coses des d'una altra perspectiva.

-Què podràs venir demà també, Mire? -Li va preguntar el Pep, mentre rosegava la setena galeta de la tarda.

-No ho sé, Pep, potser hauria d'ajudar els pares a casa. Però un altre dia vindré segur, t'ho prometo.

-Promesa de promesa? -Va preguntar, neguitós, l'home.

-Promesa de promesa. -Afirmà la noia, segura.

I després d'acomiadar-se de la Karen agraint-li el magnífic berenar i fer un petó a la galta d’en Pep, la Mireia féu el camí de retorn a casa.

 
tafi_bursell | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]