F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
xthafthuoph 23.51 (-alexelcapo-)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 Set dies després de l'eclipsi


Preludi: quinze dies abans de l’eclipsi.

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

En Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci…

El plor d’una nena: fort, convuls, sobtat, va fer que en Kafka s’aturés.



Capítol 1: set dies després de l’eclipsi.

Recordava com aquell plor de la nena va posar en dubte el seu seny, com va fer que se sentís petrificat davant d’aquella terrorífica situació; però un estímul desdibuixat provinent dels seus enfosquits sentiments de culpabilitat van atorgar-li −de la seva pobra humanitat restant− un fil de braó que li va permetre acostar-s’hi i notar el baf gèlid que emanava la petita. I el baf li va recórrer tot el cos i li va fer oblidar fins i tot el fervor que havia sentit setmanes abans mentre observava el bàlsam del parc Steglitz; el qual bàlsam havia vist gràcies als seus brillants ulls amb una aura de pau i tranquil·litat, ara amb impassibilitat, però abans tot era viu, abans de l’eclipsi.

I a ell, també el recordava a ell.





Es trobava terroritzat, sense poder evitar que els seus pitjors records emanessin de la seva memòria.

Quan es va agenollar i es va acostar a la seva cara va percebre la seva pal·lidesa extrema, semblava que mai hagués vist el sol, i el seu rostre era el més malenconiós i fúnebre del que podria mai haver recordat.

Les seves faccions es marcaven amb un deix tísic i van fer que la seva cara, antany innocent i delicada, semblés ara embolcallada per una sensació de tristor que gairebé es podia palpar.

La nena no es va pronunciar, i seguidament en Kafka va girar el seu cap a la cerca d’ajuda, però ningú semblava reparar en la seva presència.

Aquell silenci…

Es va girar de nou cap a la fantasmagòrica criatura, però ja no hi era, i no quedava ni tan sols un rastre d’aquell fred que exhalava i que l’havia envaït per uns segons.

Aquell silenci…



Es va quedar agenollat durant uns onírics instants, sense percebre res que l’envoltés i el fes despertar d’aquell malson, i llavors va notar com la suor davallava pel seu cos, sense abandonar aquella sensació de tenebror.

El carrer romania solitari mentre el Sol donava pas a la Lluna: hom assistia a un espectacle de llum sanguinolenta que cobria els estrets carrers, les seves cases altes i enganxades construïdes amb una arquitectura recargolada i ombrívola; els bassals del terra de la recent pluja de tardor reflectien aquesta escena.

L’aire que es respirava era fred i intensament humit: les darreres pluges havien acabat amb l’agradable temperatura que es podia viure setmanes enrere, i això havia reduït dràsticament la vida al poble, sobretot amb la caiguda del Sol.

Sentia en la llunyania un gos bordant, que només agreujava el seu estrident mal de cap.

Vestia uns parracs marrons desgastats pel temps i unes botes de cuir amb forats que sobresortien de tots llocs. Tenia una barba deixada sense arreglar de fa dies, el dèbil color canós de la qual ho anava devorant tot al seu pas amb ferocitat.

Del seu cap queien uns cabells foscos que li arribaven fins a les espatlles. En la seva mirada es reflectien anys de decadència acumulats en els seus iris, i les seves faccions −insòlitament deteriorades− encara que no corresponien a la seva relativa joventut, delataven el seu aspecte demacrat i desesperat; havia abandonat tot desig possible de seguir vivint, tot i així, continuava deixant que els dies s’escolessin sense rumb ni objectius, sense res que el fes sentir viu, res que el diferenciés d’un miserable cadàver oblidat per tothom.

Mentre s’arrossegava sense ànima pels carrers, no podia esborrar de la seva ment els records que el pertorbaven; mirava les finestres dels edificis per intentar distreure’s: unes finestres obscures, gairebé opaques. I seguia experimentant aquell fred dels carrers per tot el seu cos, sobretot als peus, que s’estaven mullant a causa dels bassals que dominaven l’asfalt del carrer. De fet, era l’única cosa que sentia.

Tot semblava buit, no hi havia ningú al carrer: el poble era mort, assassinat per la crueltat humana que corroeix a tots per igual, i disfressa els nostres actes egoistes amb un halo de justícia.

Va entrar a casa: se li apareixia fosca, polsegosa, corcada, vàcua.

Aquell silenci....

Després de tancar la porta, algú el va cridar pel seu nom amb una desbordant fermesa i autoritat des de fora.





 
-alexelcapo- | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  337 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]