F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Olor de sang, olor de cendra. (Egagròpila)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 Sembra.

“Per a les ànimes és mort arribar a ser aigua, per a l’aigua és mort arribar a ser terra, i de la terra neix l’aigua, de l’aigua l’ànima.”

Heràclit d'Efes.



Carta d'un gerrer a la seva germana.

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec. En els nostres ventres portavem esperança i desgràcia, vida i mort: aigua i foc. Què ens importava a nosaltres cremar boscos i prats, si ballavem lliures al ritme del vent? Què més ens donava que cresquessin el blat o el sègol per la puja que vessavem, si tots els éssers que coneixíem eren l’àguila i el drac? Primer ressonava la rialla dels nostres trons, que feia tremolar les muntanyes. Després, acariciavem el terra amb els nostres llampecs, i cremavem boscos i prats, i ennegríem la negra pedra amb les llengues del nostre foc. Els arbres cruixien i espetegaven per sota nostre. Una felicitat amarga era la que ens feia riure i plorar alhora, i ens desfèiem en llàgrimes de pluja sobre el mateix foc que havíem encès, mentre sonava encara la nostra rialla atronadora.

I mentre el nostre cos de broma i boira moria desfent-se en una pluja infinita, la nostra ànima pujava, i pujava, i pujava. Passada Geda, la lluna; passat el Sol; passats els estels que cobreixen la cúpula celeste.

La nostra ànima va pujar i pujar, fins a arribar a l’Ereathan, on Fagolur, Senyor de la Llum, l’únic déu digne de veneració, ens va jutjar per els nostres actes i se’ns va asignar l’ésser que mereixíem. Fagolur ens va crear un cos nou i una ànima nova. Així vam tornar a néixer, i ara som els que som.

No ho oblidis, germana. La vida no és un regal, és una prova. La mort no és la fi, és l’inici.



Minn.

Minn es va despertar tremolant. La petita i gastada manta de llana amb prou feines el protegia del fred, i aquell hivern estava sent especialment cruel.

Amb els ulls oberts i mirant al sostre, tapant-se com podia, Minn escoltava en el silenci.

El vent, udolant amb ràbia, que s’obria pas entre les escletxes de la teulada.

El feixuc respirar de la seva mare, que dormia al seu costat.

El vent altra vegada.

Silenci.

Un gos bordant en la llunyania, i la corredissa d’algún ratolí a l’altell.

Més silenci.

Els ulls se li van començar a aclucar.

Kanemm li havia explicat setmanes abans que hi havien uns esperits que cantaven per la nit cançons dolces i terribles, que enamoraven als homes i atreien als nens al bosc, on els devoraven. Va badallar. Sentia curiositat per saber com sonarien aquelles veus, si eren tan boniques com es deia…

Així, envoltat d’aquests pensaments, Minn es va adormir.

Es va despertar de cop. El vent altra vegada. Udolava, atormentat. Com si demanés clemència. Un calfred va tocar l’esquena de Minn. Una barreja de fred i de por. El vent va seguir planyent-se durant una estona.

Quan els laments van callar, un nou so es va seguir escoltant, una nota llunyana, estàtica i constant. No un udol, com el del vent. Aquell so no feia por. Era bonic. La veu d’una dona. Molt bella; tant, que no semblava humana. Recordava al constant brollar de l’aigua del rierol, i al cant de la merla al capvespre, i a les cançons de bressol que cantava la seva mare quan ell era més petit. El cant l’abraçava, l’embolcallava com una manta. Sense saber perquè, es va alçar. Amb la manta a les mans, va obrir la porta de casa, i va sortir. Ja no sentia la respiració de la seva mare, ni els ratolins a l’altell. Descalç, va travessar els carrers. Va passar la plaça i l’edifici del gremi, amb la torre amb campanes que ell no havia sentit mai repicar, i el lladruc del gos. Quan va arribar a l’entrada del bosc es va aturar un moment. Ja no s’escoltaven els udols del vent. El petit poble de Gessín havia quedat lluny, i amb ell, tot allò que solia sentir per la nit. Ara només sentia la càlida veu que cantava per a ell amb notes dolçes, acompanyada de xiuxiuejos que el cridaven per el seu nom. Va entrar al bosc, a poc a poc, amb la mirada fixa en l’infinit i l’oïda atenta.

S’havia enamorat d’aquell cant dolç. Dolç i terrible.





Ahgaara-Mir.

Escrutant l’horitzó des de proa, amb els braços creuats, Dakägern restava en silenci, pensatiu. La flota de cent vaixells esvelts, amb una única vela quadrada, avançava rabent, deixant cent esteles d’aigua blanca al darrere. El Sol, a ponent, tenyia amb els últims raigs els núvols baixos de color rosa i violat, i feia brillar els escuts apostats a les bandes de cada nau. Havien deixat la pàtria la tarda anterior. Si seguien en línia recta tornarien a veure terra abans de la posta del Sol, però aquesta vegada a proa, allà on es dirigien.

Un mig somriure es va dibuixar en la cara de Dakägern. Viatjant a través del mar, com una llavor portada pel vent, havia arribat una paraula a orelles del regne cap el que es dirigien. Ordotin. El nom del seu clan. Una paraula tant antiga com la Terra mateixa. En la seva llengua significava “rectitud”. Per als pobles veïns volia dir sang. Volia dir foc. Volia dir mort. Això havien sentit. Només rumors, portats per el vent a través del mar.

De reüll va veure com Arlek s’acostava:

— Emuen no et perdonarà. El seu exèrcit és superior al nostre, i no pactarà. Si ataquem Kanar no descansarà fins a aniquilar-nos, no només a nosaltres sinó a tots els clans de l’Est. Ens estem dirigint a la nostra destrucció.

—Ens temen, germà. Els homes de Gaelia ens temen. Emuen també. No ens coneixen, i els homes tenen por d’allò desconegut. I la por els paralitzarà. Abans de que puguin reaccionar, ja ens trobarem al cor del regne. Hem plantat una llavor de paüra en els seus cors. Ara ha de germinar per a destruïr-los, com el corc que podreix la fusta.

El germà gran de Dakägern sospirà:

—La avaricia t’enfosqueix la ment, germà. Pregaré a Begölt, déu del sol, per a que t’il·lumini, i a Buir·Shelm, déu de la guerra, per a que no ens enviis a la perdició.— i amb una salutació militar, Arlek es va retirar.

Dakägern va seguir-lo amb la mirada, meditant les seves paraules. Un bon conseller, Arlek. Bon conseller i bon amic. El sol ja s’enfonsava sota el mar. Faltava poc per a fer-se fosc.

—Terra a proa!!!

—Terra a proa!

Els crits dels vigies de cada vaixell el van fer tornar al món real. Faltaven només uns instants per a arribar a tocar terra. Ara només sentia el repicar de les ones contra la fusta, i els grinyols del màstil dins el bressol del mar.

Ja es veia terra des de coberta. Dakägern podia arribar a veure fins i tot un petit poble costaner. Allà començaria la matança. Dintre de poc repicarien les campanes d’alerta. Després, més tard, s’hi afegirien els crits.





Alair- Hathr.

El governador de Kanar es trobava tancat a la seva habitació, amb un mapa de la península extès sobre la taula de marfil amb detalls d’or. Un problema greu el preocupava. Els bàrbars de Seth, al sud, s’havien reunit molt durant els últims mesos. Apart, feia temps que entre ells no hi havia guerres, sinó una pau continua i silenciosa, com la que precedeix la tempesta. Havien de ser ells els primers en atacar, o si més no, començar a preparar una defensa que pugués aturar la brutalitat dels ahgaara. Havia comentat tot això a Emuen-Mir, i la seva esperança era que ell també compartís les seves preocupacions. En cas de que els bàrbars es mostressin hostils, s’hauria de buscar el suport del regne d’Uraiag. Alair- Hathr es va passar la ma pel front, bufant. Feia massa que no hi havia guerra. Massa. I la pau és una benedicció, però també una condemna. Els reis s’acomoden, els soldats formen una família, les fargues es refreden.

Tres cops secs a la porta el van interrompre. El governador va alçar la mirada, estranyat. No esperava el missatger reial tan d’hora.

—Endavant!

Es va obrir la porta.

—Emuen I, Mir de Gaelia-Tur, envia un missatge a Alair- Hathr, governador de Kanar.

El missatger entregà un papir ben enrotllat amb una cinta de seda negra i el segell del rei marcat en lacre carmesí. Un cop el governador l’hagué pres, el missatger, sense esperar resposta, es retirà. Alair es va sentar i arrancà amb cura el lacre amb una barreja de temor i ansietat. Desplegà curosament el papir i el deixà sobre la taula, aguantant els extrems amb les mans. Llegia així:



Emuen-Mir I, senyor de Gaelia-Tur, es dirigeix al Hathr de la regió de Kanar.

Tinc presents les preocupacions de les que m’escrius, i les entenc. Els pobles de més enllà de Bughur-Hor estan forjant aliançes entre ells, sigui per acabar amb la guerra, sigui per començar-ne una de més brutal.

No podem, però, declarar guerra sense justificació alguna. Fer-ho representaria mal per al meu poble i alerta innecessària per al regne veí, Uraiag. La aliança entre bàrbars no té perquè ser vista com una cosa dolenta, Alair. Potser en un futur es pot acabar pactant amb ells, o fins i tot convertir-nos en aliats dels clans de l’Est.

Crec, per tant, erm el fet d’intentar qualsevol tipus d’atac contra uns veïns que, tot i haver canviat de costums, no han presentat cap tipus d’amenaça fins ara fora de rumors i calúmnies. El millor que podem fer en aquests moments és esperar a que la llavor germini per a saber si és de blat o de jull.

Emuen-Mir I, senyor de Gaelia-Tur, saluda al Hathr de la regió de Kanar.



Les mans li tremolaven. L’atac dels ahgaara era imminent, i tot i així el rei es mostrava indisposat a acceptar aquella realitat. Tota esperança s’havia esvaït. Emuen I era un boig. No dels que enviaven a una nació a la perdició en la guerra, sinó en la pau. Una pau de bojos.

En aquell moment es van sentir crits a la porta de la seva residència, un pas ferm i precipitat fins la seva habitació. Tres cops sonors a la porta, que ressonaren per tota la habitació.

—Qui és?— posant-se recte, el governador va intentar conservar la decència que li pertocava. Va obrir la porta un soldat, pantejant, vestit amb l’uniforme de l’exèrcit i cara vermella i alarmada.

—Senyor, els ahgaara... han...— el governador es va alçar.

—Respira, soldat.

—Han atacat Kanar... els pobles... Gessín... Hannan... els ahgaara ens... ens han declarat la guerra...

Alair va trontollar. Es va agafar al braç de la cadira.

—B..Bé... soldat... espera noves ordres... pots retirar-te...

Tan bon punt es tancà la porta, el governador, fent una ganyota de pànic, es va desplomar sobre el seient. La llavor del terror havia germinat.
 
Egagròpila | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]