F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Camí cap a la llibertat (Miquela)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 L'estrella

Mogut per la curiositat i una força que tan sols pogué associar a la por del que desconeixia, seguí aquell plor esgarrifant i s'endinsà al parc fins a trobar-se amb una nena petita. Estava agenollada a terra, amb les mans tapant-li part de la cara, els cabells llargs i desordenats caient-li per les espatlles i marcant la primor de la seva figura, que s'exagerava amb la roba que portava, molt més gran del que tocava; els ulls envermellits i cristal·lins i les llàgrimes regalimant per les galtes.



La seva cara mostrava perfectament la seva joventut. Per aquell ençà devia tenir cinc o sis anys, o almenys això pareixia, basant-se en la seva estatura. En canvi, els seus ulls mostraven una maduresa i una perspectiva de la vida que estremí a Franz.



Franz s'acostà a la nena, preocupat per si alguna cosa de gran importància havia ocorregut, mentres reflexionava sobre com podia aconseguir calmar-la. Quan la nena notà que hi havia algú prop d'ella, reaccionà allunyant-se així com pogué, fent-se enrere sense arribar a aixecar-se. S'aturà quan la seva esquena xocà contra el tronc d'un arbre, i, després, es protegí amb els braços i s'amagà dins l'abric, esperant una renyada o que la colpegessin. Quan Franz veié l'actitud de la nena, es veié sobtadament abocat a la crua realitat del món al qual vivia. No pogué evitar demanar-se per què havia passat aquella criatura tan jove com per tenir tanta por i tan poques ganes de protegir-se. Pogué endevinar un cop morat prop del coll, entre els plecs de la roba, i una altra ferida a una galta, amagada dèbilment pels prims braços de la nena.



Franz no entengué el sentiment que creixia dins el seu cos, l'únic que sí que sabia era que tenia la necessitat de fer alguna cosa per compensar el cruel passat que aquella nena havia tingut. S'acostà una mica més, fins a arribar devora aquell maltractat cos, i estirà una mà, lentament, per a acariciar-la. La nena se n'endugué una sorpresa quan, en lloc de rebre cops, rebé una petita carícia als cabells.



"Estàs bé?", demanà Franz. A la nena li costà entendre que aquell home no li volia mal. No entenia per què algú que no l'havia vista mai li demanaria si estava bé o es preocuparia per ella.



"Tens mal?", provà demanant Franz, intentant descobrir la raó per la qual plorava tant aquella nena, encara que es podia sobreentendre que, amb cops i ferides com aquelles, en devia tenir, de mal… "Estàs perduda?", continuà, mirant amb preocupació la nena. "Necessites ajuda?", afegí, disposat a fer el que fos necessari, però sense rebre resposta. La nena no reaccionava, sinó que seguia plorant, però amb menys intensitat, per la sort de Franz.



L'home sospesà la idea que no parlés alemany i que per això no l'entengués, així que provà sort amb l'anglès, el francès, un espanyol que deixava molt a desitjar i inclús ho provà amb l'italià, però no rebé cap mena de resposta o reacció per part de la criatura.



Després de provar-ho de totes les maneres possibles, arribà a la conclusió que era impossible calmar la nena, així que es deixà caure devora ella i es dedicà a acariciar-li els cabells, omplint-se el cap de totes les raons per les quals aquella criatura podria estar plorant tant. Passaren així una bona estona, fins que la nena anà deixant de plorar.



"Gràcies.", pronuncià la nena quan s'hagué calmat del tot. Franz se sorprengué en veure que sabia parlar i que sí que l'havia entès. A continuació, la nena anà responent totes les preguntes que li havia fet l'home. Segons digué, no tenia mal, o, almenys, no suficient per plorar tant; ni tampoc estava perduda, sinó que havia perdut l'única cosa que l'ajudava a mantenir-se amb vida.



"He perdut l'estrella.", digué. Franz no semblà entendre-ho. La nena assenyalà una marca a un costat de la seva jaqueta i insistí, "L'estrella.". En vista que Franz no aconseguia entendre de quina estrella parlava per molt que s'hi esforcés, no pogué fer més que presentar-se voluntari per a ajudar-la a buscar-la.



"Pots comptar amb jo.", digué, "Trobarem l'estrella, no et preocupis.", afegí després. I aquelles senzilles paraules li obriren un nou món a la nena i li donaren ales per aixecar-se i intentar trobar una nova forma de seguir endavant. Quasi es tornà a posar a plorar de l'emoció de sentir com algú es prestava per ajudar-la.



Fou així com es posaren a cercar als voltants, repetint els passos que la nena havia recorregut, però sense trobar res de res. Acabaren recorrent alguns carrers, sempre cercant l'estrella que continuava essent un misteri per Franz.



"Segura que està per aquí?", demanà l'home, indecís, tot i confiar plenament en les paraules de la nena. La nena assentí mentre revisava amb una mirada atenta el carrer. "Què té tan important una estrella?", demanà curiós. La nena s'aturà i el mirà, esperant que afegís alguna cosa més, però quan veié que no anava de bromes, dubtà.



"Sóc jueva.", comentà, abaixant la veu, després de pensar-s'ho una bona estona. Franz finalment entengué què buscaven i perquè era tan important per la nena. L'estrella era una manera d'identificar els jueus, que si no es portava, podia suposar la mort sense problemes. De sobte, sentí la necessitat de trobar aquella estrella tan ràpidament com fos possible, o de fer-ne una altra, o de poder protegir aquella nena de tot el que suposaria haver perdut la seva estrella i no tenir identificació; però en aquells moments, no se li ocorria cap manera de posar solució als problemes que es plantejava, només podia romandre amb la nena i tractar de no cridar l'atenció.



Continuaren caminant pel carrer i, quan giraren a una cantonada, es trobaren de cara amb un soldat dels quals guardaven els carrers, no perquè hi hagués més seguretat a la ciutat, sinó per a evitar que els jueus anessin per la vorera. Al principi, l'home no notà els dos vianants, així que la nena aprofità per amagar-se darrere les cames de Franz, espantada, però després, l'home els veié i se'ls acostà.



"Identificació.", fou el primer que demanà, amb un to autoritari que deixava clar qui donava les ordres. Franz tractà d'actuar amb normalitat, tot i que li caigué l'ànima als peus quan veié que no hi havia manera d'evitar la desgràcia. Li donà la seva identificació al soldat, que l'agafà i la revisà amb tota la tranquil·litat del món i aire de superioritat. "Franz Kafka...", llegí. “Ets escriptor, veritat?", demanà a continuació l'home. Franz assentí amb el cap. "M'agraden els teus llibres.", comentà. Franz veié en el seu interès per la lectura una manera d'escapar-se del problema de la nena.



"És així?", demanà Franz, fingint un interès innocent.



"Sí.", respongué el soldat. Increïble, pensà Franz, hi ha soldats que semblen persones, però no digué res. "Per a mi, els teus llibres són dels millors.", digué el soldat. Franz s'irrità en sentir com el tractaven de tu tot el temps, però posà la millor cara que pogué i somrigué. "De fet, en porto un a sobre, per llegir el temps en què no hi ha res a fer.", tragué un llibre d'una de les nombroses butxaques de la jaqueta. I inclús sap llegir, pensà Franz.



"Vol que li ho firmi?", demanà Franz. L'home assentí i Franz no tingué més remei que firmar-lo. El soldat mirà el llibre amb un petit somriure.



"Me'l regalà la meva dona pel nostre aniversari.", comentà a continuació. Sembla que també tenen sentiments, comentà Franz mentalment, però sentint-se una mica malament.



Faltà molt poc, quasi ho aconseguí, però no podia ser tan fàcil, no?

"La nena va amb tu?", demanà després d'uns segons el soldat. Franz es quedà gelat, però no dubtà en contestar afirmativament. "Necessito veure la seva identificació."

"Un segon...", fingí cercar a les butxaques i no trobar-la, "No...! Ens l'hem deixada a casa!", exclamà, fingint preocupació. "I ara que fem...", dubtà de quin nom dir-li a la nena, ja que segons el que ella li havia contat no en tenia, així que en digué un qualsevol que li vengué al cap. "... Josefien?" La nena el mirà, confosa, i entengué que aquell era el seu nom en aquells moments.



"Noms Josefien?", demanà l'home. La nena assentí, una mica atemorida, però amb la seguretat que Franz l'ajudaria en tot el que pogués. S'amagà dins el seu abric i mirà a terra. "La meva filla també nom així.", comentà a continuació l'home. Semblà reflexionar una estona mentre mirava al seu voltant i, finalment, els tornà a dirigir la mirada. "Bé, us ho deixaré passar aquest cop, però heu d'anar alerta, no us heu de tornar a deixar la identificació, us podríeu ficar en problemes."

Franz agraí molt l'amabilitat del soldat i li desitjà el millor per a ell i la seva família, acomiadant-se amb tot el respecte i la simpatia del món. Agafà la nena de la mà i l'estirà per a abandonar aquell carrer, ni tan sols miraren de trobar l'estrella. Franz no respirà tranquil fins que hagueren abandonat aquell carrer i fugiren de davant la vista del soldat, tot i que s'ha de dir que realment estava agraït d'haver-se trobat aquell soldat i no un altre.



"Ja sabia jo que la gent que llegeix és més bona...", remugà Franz. "Com es nota que la majoria d'aquests no ha obert un llibre en la seva vida.", afegí. Després pensà en si la nena hauria llegit mai algun llibre, o en si sabia llegir. Quan demanà, rebé una resposta negativa per la seva part. "Algun dia te n'ensenyaré, et sembla bé?" La nena assentí, poc convençuda però emocionada per la simple idea d'aprendre coses noves.



Continuaren caminant, però ja no buscaven l'estrella, sinó que es dirigien a la casa on vivia Franz, on la nena passaria la nit i descansaria, igual que es dutxaria, menjaria i Franz li curaria les ferides i els cops.



I mentre caminaven, Franz pensà en la sort que havien tingut, havien d'anar alerta, perquè ja no era cosa de la nena tota sola, estava segur que estaven junts en allò. Potser l'estava començant a veure com a la seva filla, pot ser fos algun instint naturalment present de protegir als més dèbils, potser era l'obscur passat d'aquella criatura, o pot ser fos la mirada que aquella nena tenia posada als seus ulls..., qui sap? Potser haguera vist en aquella nena un reflex d'ell quan era un infant, i per això sentia la necessitat d'evitar que passés per tot el que ell havia passat. Fos com fos, estava segur que mai abandonaria a aquella petita nena.
 
Miquela | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]