F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
LA VIDA D'UN RECORD (AiCiSo_05)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 EL SENTIMENT DE LA GUERRA

Va mirar a banda i banda, però el que veia era idèntic al que segons enrere els seus ulls estaven presenciant: somriures i felicitat.



Altra vegada aquell silenci regnava a la seva oïda...



Els crits, el plor, una nena ajaguda a la sorra, un tret, un so curt però fort, una pausa al temps, un vell record.



Franz va tornar a obrir els ulls. Què era allò que havia vist? Qui era aquella nena?

Altre cop el silenci i el plor.



Un record. Un vell record guardat al fons del cap del Sr. Kafka que tenia ganes de sortir a l’exterior. Això no era una bona senyal... Alguna cosa passava a dins o a fora el seu cos. Per una mil·lèsima de segon va tenir la sensació que tornava a respirar aire amb olor de pólvora, amb olor de guerra.



Feia ja uns seixanta anys d’aquell record i també en feia uns quants que havia decidit oblidar-se’n i seguir vivint sense pensar en ell. Volia tornar a viure, començar de nou. S’havia jurat no mirar enrere, tot i seguir amb la religió, l’única cosa viva que li quedava. Franz havia tingut una vida dura, plena de patiment, on havia viscut amb pèssimes condicions i amb el risc de mort sobre l’esquena.



2 de febrer del 1940

Tenia deu anys quan tot va començar, eixerit i innocent com ell sol. Franz, el germà petit d’una família jueva que vivia al centre de Berlín, prop del Parc Steglitz. Tenia una vida tranquil·la i despreocupada. Anava a l’escola del barri, jugava amb baldufes i bales a les tardes; i com tots els germans, es barallava per qui es rentava primer les dents o qui es quedava el tros gran de pa. Ell era feliç. Tot i això tenia por, sabia que la ciutat de Berlín ja no era la mateixa de sempre.



Franz sempre havia tingut un do. Des que era un xiquet, que ho observava tot. Era molt espavilat i atent, es fixava fins a l’últim detall d’una imatge. Li agradava molt anar al parc del davant de casa, era el seu lloc preferit. I mentre examinava punt per punt, persona per persona, el paisatge que tenia davant els seus ulls, ho anava apuntant tot a un quadernet petit i desgastat. L’utilitzava per dibuixar, per escriure..., convertia tota la seva imaginació en pàgines escrites amb tinta i colors.



Aquell divendres els seus ulls van percebre un estranya sensació a l’ambient. Uns núvols baixos habitaven al barri d’en Franz i provocaven una tranquil·litat no habitual en els divendres a la tarda. No hi havia nens corrent pels carrers mentre cridaven ximpleries que només ells entenien, no hi havia parelles decidides a fer el seu primer pas a la cua del teatre, no hi havia ocells xiulant mentre bevien aigua de la bella font situada al mig de la plaça... Els ulls de Franz es van aturar un moment mentre repassaven tot el seu entorn.



Uns soldats vestits amb un uniforme verd i una gorra d’un color marronós xerraven amistosament. Franz es va intentar apropar per poder escoltar la conversa entre els dos desconeguts:

- Jo ja he avisat a dues de les deu famílies de la llista que em va entregar el general Reich. No coneixia a cap de les dues, però tenien pinta de ser uns imbècils.



- A mi ara em toca avisar a la família Ducovsky, als Medelín i als Kafka. Després d’aquests, ja podré rebre l’extensió de sou que em van dir que em farien i podré passar uns últims instants amb els nens i la Frieda abans de marxar al camp d’extermini de Chelmno, a vigilar aquests incomprensibles jueus.



Franz Kafka es va quedar de pedra. En aquell instant va recordar una petita conversa que va escoltar d’estranquis als seus pares. Parlaven d’un viatge, un viatge cruel i trist, i que no sabien com comentar-los als seus fills que es preparessin les maletes. Ell ho havia apuntat tot al seu quadern però després d’una setmana va deixar oblidada la nota i no se’n va preocupar més.



Franz Kafka es va quedar una estona més amagat darrere l’arbre on s’havia col·locat per poder escoltar als dos soldats. I després d’una estona pensatiu, reflexionant la conversa que havia escoltat, va veure que els desconeguts se n’anaven i va decidir marxar ràpidament cap a casa.



Franz Kafka sabia que això només era el principi d’una llarga aventura, d’un nou i dolorós viatge.



11 de febrer del 1940

Ja feia cosa d’una setmana que el soldat que Franz havia vist al carrer, s’havia presentat a casa per explicar-los que havien de marxar a un lloc anomenat “Camp d’extermini de Chelmno”. Franz sabia que no era un destí agradable per un viatge, però li semblava interessant i curiós poder marxar de casa durant un temps amb la seva família. Els pares de Franz estaven desconsolats; ells sabien que en algun moment del trajecte s’haurien de separar dels seus fills i possiblement no els tornarien a veure.



Quan Franz i els seus germans van rebre la notícia, van anar directes a les seves habitacions i es van preparar les maletes. Els seus pares els van aconsellar que no portessin moltes coses, que només se n’anaven per uns dies..., però Franz sabia que no era veritat, i va decidir emportar-se les coses que ell considerava les més importants: unes bales que havia guanyat en una competició entre els seus amics, una xapa que havia trobat quan tenia tres anys i a la qual li tenia molta estima, un parell de daus, i el seu quadernet amb la seva ploma. No era gaire, així que s’ho va guardar tot, juntament amb una mica de roba, en una motxilla groga. Una motxilla gran i còmoda per l’episodi que li esperava.



Aquell diumenge, totes les famílies jueves van ser convocades a l’estació de tren de Berlin, Lehrter Bahnhof. Juntament amb els seus germans grans, van trobar lloc al costat d’una finestra i van esperar a que el tren arrenqués i marxés en direcció a Polònia. Moltes de les persones que viatjaven en aquell tren, sabien que pocs tornarien a veure aquella mateixa estació.





12 de febrer del 1940

Al dia següent van arribar al destí i només baixar del tren els van separar en tres grups: DONES, HOMES i NENS. Franz encara era considerat nen, fins els dotze que no els consideraven homes, així que va haver de separar-se de tota la seva família, pares i germans, i continuar sol el camí. No coneixia cap nen, però va decidir escriure al seu quadern totes les característiques i el nom de cadascun per tenir-ne un record dels que, a partir d’aquell moment, serien la seva nova família.



Els apunts eren bastant esquemàtics i senzills. Tots els nens jueus estaven dividits en grups d’unes deu persones. En el seu grup, el grup K, hi havia quatre nenes: l’Alina, la Sara, la Tamara i l’Edna; i hi havia, també, sis nens: l’Eden, el Meser, l’Oni, el Yoel, l’Amir i en Franz.



14 de febrer del 1940

Poc després de conèixer al grup K, els soldats alemanys els van assignar un barracó, on hi havia una habitació per les noies i una per als nois. Van formar una bona colla i van enllaçar una forta amistat. Però a Franz, qui li va cridar més l’atenció i li provocava pessigolles a la panxa quan la veia, era l’Edna. Era una nena diferent, especialment guapa i amb un gran do per a l’escriptura. Igual que ell, escrivia en un quadernet històries imaginàries i tot el que li passava pel cap. Els moments que passaven junts eren dolços en comparació amb el temps que havien de treballar.



Aquell dia, es van aixecar ben d’hora, com cada matí. Amb el so estrident de la sirena i un soldat que els obligava a començar a treballar. La feina dels nens era menys dura que la dels adults, però s’havien de passar hores i hores modificant la ceràmica, amb les seves finetes mans i crear tasses i gerres per als més poderosos. Franz odiava aquest treball. No tenia massa traça amb les manualitats i li costava molt fabricar una tassa decent que el soldat declarés com a bona.



Els nens no eren feliços, però tot i així, Franz es recolzava a la idea que si no hi hagués anat no hauria conegut a l’Edna, a l’amor de la seva vida.



13 de juliol del 1940

Era un dia d’estiu i ja feia més de sis mesos que Franz malvivia al camp de concentració. No tenia notícies dels seus pares des del dia que van arribar, i només havia vist un parell de vegades als seus germans.



Aquell dia era un dia especial, era l’aniversari de Franz i havia decidit quedar amb l’Edna per expressar-li el que sentia per ella. Ja feia un temps que hi rumiava i per fi havia decidit fer un pas endavant. Havien quedat a la nit, l’únic temps lliure que tenien, al darrere dels lavabos. No era un lloc molt romàntic, però estava prou amagat i així cap dels guàrdies que vigilaven la zona els veurien. Durant l’hora de dinar, Franz li va enviar una nota escrita en un paper amb l’esperança de rebre una resposta:

“Edna, avui és el meu aniversari i t’he d’explicar una cosa molt important... Quedem darrere els lavabos a les dotze de la nit. Hi seràs?”

Mentre, dissimuladament, observava com els seus ulls llegien la nota amb atenció, ella va treure la seva ploma de la butxaca i va escriure amb elegància. De seguida Franz va rebre la nota i, fixant-se en cada corba i en cada recta de la bonica lletra d’Edna, va llegir... “Sí! Jo també t’he d’explicar una cosa”.



A Franz, el dia li va passar lentíssim, tot i que era el seu aniversari esperava amb candeletes a que arribés la fresca nit d’estiu i pogués parlar a soles amb ella, amb la nena més preciosa que els seus ulls havien presenciat. Sabia que no ho podia amagar, s’havia enamorat.



Quan per fi van sonar les dotze, va marxar sigil·losament cap al lloc on havien decidit fer la cita. Es va fixar pas per pas on col·locava el peu i sense fer soroll va anar esquivant tots els guàrdies que vigilaven la zona. A poc a poc va anar visualitzant l’indret on declararia per primera vegada l’amor a una noia. Va seure i va esperar que arribés la seva convidada. Un segon, dos segons, tres segons, un minut, dos minuts... L’Edna feia tard. Franz va començar a preocupar-se, sabia que arribaria en un moment o altre, però el sentiment de terror es va començar a apoderar d’ell. Quatre minuts, cinc minuts... El temps passava i l’Edna no apareixia.



Va decidir arriscar-se i girar el cap a poc a poc cap on se situava l’habitació de les nenes. No la veia. Es va incorporar i gatejant, va encaminar-se cap a la cantonada. Va tornar a girar el cap i la va veure. Anava més guapa que mai. Portava el cabell recollit en unes trenes i un vestit blau que li feia conjunt amb els seus ulls. Somreia, ella l’havia vist, sabia que seria una nit important per als dos. Franz de cop se’n va adonar. Un guàrdia l’havia vist. Els dos nens innocents sabien que estaven incomplint les normes, però no els importava, volien demostrar-se l’un amb l’altre que per ells no hi havia res més important.



Però el guàrdia va començar a córrer darrere d’ella i les seves cames anaven a una velocitat que l’Edna no podia arribar. La va agafar. L’Edna va posar resistència. I mentre intentava desfer-se del guàrdia, el va mossegar. Aquest, tot adolorit i enrabiat, va treure l’arma. I amb una mil·lèsima de segon, el que per en Franz havia estat un dels moments més importants de la seva vida, es va convertir en el record més dolorós de la seva infància.
 
AiCiSo_05 | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]