F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Mans de tempesta (jimena)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 Mans nuoses

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tots plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Érem núvols de tempesta, la fúria del vent i la crueltat del cel.



Hi havia una figura, diminuta i insignificant, dreta a la vora d’un precipici. Semblava clavada a la roca, la qual sobresortia del bosc com una fletxa a punt de ser llançada. Els seus cabells blancs onejaven amb la ventada, i alçava el rostre cap a nosaltres. Jo vaig llançar un altre llampec per espantar-la, però només vaig aconseguir que la llum fugaç li il·luminés la pell arrugada i que els seus ulls es fixessin en mi.



Llavors vaig veure que al seu voltant hi havia la marca al terra d’un cercle perfecte, dibuixat amb tinta roja i ple de constel·lacions de símbols que jo no arribava a llegir. Va fer un petit gest amb el cos, movent un peu en mig cercle, apuntant-me directament amb les mans nuoses, i va pronunciar unes paraules que es van perdre amb el tremor de la pluja. La tempesta va continuar als nostres cors i tan sols vaig poder pensar, tremolant de riure amb les meves germanes, que estava boja, abans que el vent al meu voltant s’aturés. Les partícules d’aigua es van quedar tan quietes que, per un moment, semblava que tot el cel aguantés l’alè.



Alguna cosa em va agafar. Però jo era una tempesta, infinita i intocable. No. Alguna cosa em va agafar i a poc a poc, amb la lentitud del que sap que aconseguirà el que vol, em va començar a arrossegar cap avall. Em va deformar en un tornado que partia el paisatge, transformava el vent i es dirigia a la terra, a les mans d’aquella vella. Vaig rugir amb la fúria infinita de les filles del cel, atacant la carn de la dona amb llampecs que li van relliscar de la pell.



Vaig sentir els udols llunyans dels llops, i un arbre d’arrels antigues va brandejar-se fins partir-se el tronc i caure pel precipici. Vaig intentar moure’l amb el vent, llençar-lo, enterrant-la sota la fusta. Però va continuar caient, i l’espetec del arbre al trencar-se va ressonar contra les gotes de pluja que no paraven de caure. I la vella continuava dreta, amb la mà alçada i l’expressió fèrria.



Em va arrencar del cel, separant-me de les meves germanes que encara cridaven amb trons. Els peus descalços de la dona estaven ferms en la terra humida, rodejats amb el ball de braçalets i cascavells que cada cop sonaven més grans i propers. Jo m’il·luminava per dins i la continuava colpejant amb raigs d’electricitat, intentant ofegar-la amb les gotes de la pluja. Però ella no s’immutava, com una estàtua de pedra embolicada amb robes esgarrapades que es barallaven amb el vent. Vaig poder arribar a llegir els símbols del terra, però eren estranys i semblava que es tatuaven cada cop més profundament al sòl.



Al final, amb un sospir fred, la força invisible va guanyar, arrossegant-me i condensant-me fins que vaig quedar atrapada en una ampolla de vidre amb símbols estranys, entre els anells i les mans arrugades de la vella. El “clic” del tap en tancar-se va ressonar com un terratrèmol al fons del mar. Ara el seu rostre era gegant, mullat amb la pluja de la qual ja no formava part, i em mirava amb les celles arrufades i els ulls desperts.



—Necessito la teva ajuda.



Vaig explotar amb trons i llampecs, cridant i empenyent el tap, intentant fer-me gegant un altre cop, fins que el recipient no s’atrevís a contenir-me. Però el vidre ni es va esquerdar, i em vaig veure reflectida en els seus ulls agosarats.



—Ho sento, de veritat. Però l’hi pots salvar la vida.



Llavors va venir la foscor. Crec que em va posar en una bossa de tela, o en una capsa humida. Només estic segura que era el primer cop a la meva vida que no veia el cel, i que quan la dona es va començar a moure, com un terratrèmol imparable, em vaig concentrar en els sons distants de la tempesta per no tremolar de por.
 
jimena | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]