F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La termoclàstia (Sancho)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 De dia treballe, de nit també.

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seua ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturara. No sap encara per què, tal volta haja sigut perquè li recordava a ell de petit, després d’una discussió amb son pare. Damunt d’ell sempre tenia la pressió de no deixar-se acoquinar perquè havia de ser l’exemple a seguir dels seus altres cinc germans, però ara que ja era un senyor major de quasi quaranta anys que vivia a soles a un apartament als afores de la capital alemanya, Berlín, se sentia superior a aquella figura autoritària. Ara ha elegit viure aïllat, però quan li obligaven a seure’s al racó de pensar sols volia que algú es preocupara per ell i li preguntara:

-Estàs bé? Què et passa?

Era una xiqueta de no més de deu anys, amb el pèl negre que li arribava fins al coll. Els seus ulls, això sí, eren blaus, eren acompanyats per la seua pàl·lida pell. Amb eixos ulls, enrogits pels plors, va mirar innocentment Kafka.

-No... no volen jugar amb mi -digué tremolosa.

-Qui? Els teus companys de classe?

Va afirmar amb el cap al mateix temps que en duia les mans als ulls per assecar-se les llàgrimes. <<A vegades, els xiquets són molt roïns amb els seus iguals>>, pensà Kafka mentre li passava un dels mocadors que sempre portava a la butxaca del seu pantaló negre junt amb la seua llibreta d’apunts. Havia anat al parc Steglitz per inspirar-se per al seu pròxim llibre abans de la reunió que tenia amb el seu editor a la nit, però no anava a deixar a soles una xiqueta que ho estava passant tan malament. Cadascú es va seure en un dels extrems del balancí.

-Com t’anomenen?

-Mon pare em diu Dia.

-Quin nom més curiós. I ton pare on és?

-Està treballant. Cada matí em porta a l’escoleta i va a treballar. I després vinc a soles a jugar al parc. Ix del treball quan el sol s’amaga i es fa de nit i ve a recollir-me per a portar-me a casa.

-Que estrany. Perquè no et porta a casa després de l’escola? No estaràs millor?

-Prefereix que no estiga a soles i que tracte de relacionar-me amb els meus companys.

-I tu què prefereixes?

-Jo... voldria tindre amics. No m’importaria quedar-me ací tota la vesprada, si no fora perquè no tinc amics amb qui jugar.

-Doncs no hi ha cap problema. Jo vindré al parc de dilluns a divendres per a jugar amb tu, així no estaràs sola. -Proposà convençut l’escriptor esbossant un somriure.

-De veritat? - va respondre incrèdula la petita d’ulls clars.

Kafka va fer tot el possible perquè Dia s’oblidara dels seus problemes del dia a dia durant tota eixa vesprada. Kafka passejà pel parc amb Dia damunt l’esquena mentres començaven a conéixer-se. Era estrany que ambdós hagueren agafat eixa confiança tant ràpid, potser siga perquè la xiqueta mai havia tingut l’oportunitat de connectar així amb ningú, o potser siga perquè ambdós tenien gran afinitat. El cas és que Kafka va perdre la noció del temps, fins que es va adonar que era molt tard quan va caure el sol i Dia anunciava l’arribada de son pare.

Dia no se n’havia adonat del fet que, Kafka, un home major que acabava de conéixer, havia passat tota la vesprada amb ella, una xiqueta d’uns deu anys, a soles. I això, no era bon vist. Per això, a pesar de les insistències de la xiqueta per presentar-li al seu pare, Kafka es va escapar dissimuladament. Quan el pare arribà a recollir a la seua filla, Kafka estava amagat suficientment com per a no ser vist per ell, però sí per a veure l’aspecte del pare. Era un home de l’edat de Kafka molt alt que, encara que no es conservava tan bé, tenia un curt però característic pèl ros i uns ulls tan blaus com els de Dia que feien denotar el seu origen ari. Quan van anar-se’n Kafka mirà el rellotge i va adonar-se’n que arribava tard a la reunió nocturna amb el seu editor, Max Brod.

Ell era a la cafeteria 24 hores, on sempre havien quedat ells dos per a parlar sobre les idees de Kafka i les recomanacions que Max podia donar-li. Com Kafka tractava temes obscurs i sobre la burgesia, Max era el més indicat per tractar i recomanar canvis amb l’objectiu de millorar les ja innovadores idees de Kafka. Però a pesar que tant a Kafka com a Max els agradava el resultat, els resultats trets no eren gens bons. Malgrat tot, no res podia parar eixa gran passió que era l’escriptura.

El soroll de la campana damunt de la porta en obrir-se van avisar de l’arribada de Franz Kafka a Max: un elegant home amb un poblat però xicotet bigoti assegut a una taula amb dues tasses de café acabades. L’escriptor va anar de pressa a seure’s.

-Bona nit, Brod. Sent el retard, estava jugant amb una xiqueta que no tenia amics i em donava llàstima. Però he perdut la noció del temps.

-Ja t’he dit que no m’agrada que jugues amb xiquetes xicotetes, Kafka - va respondre molt seriosament.- Sobretot anant l’assassí de xicots pel carrer. Podrien acusar-te de sospitós pel simple fet de ser jueu.

-No li dones importància, saps que tinc una debilitat quan es tracta de xiquets a soles. Per cert – canviant de tema – has trobat alguna evidència més sobre eixe assassí de xiquetes?

- No, però n’estic a punt. Segons els meus càlculs basats en els seus assassinats, el desé ha de ser en les pròximes dues setmanes. Per això et dic que no jugues amb xiquetes desconegudes, és sospitós.

- O potser ella puga ser la pròxima víctima i l’estiga salvant d’un futur negre.

- Aquesta no és cap de les teues novel·les, Kafka. Açò és la vida real, on no ets el protagonista. Encara que... - va esperar uns segons abans de continuar – apunta açò a la teua llibreta d’idees. Parlant d’això, en tens alguna de nova per al pròxim llibre?

-En tinc diverses que he anat apuntant després d’alçar-me. Són somnis dels quals em pareix que puc traure un bon argument que enganxe el lector.

-Perfecte, les comentem després de parlar el tema de l’assassí. Tal vegada t’inspire per a crear més històries. - Kafka li fa un gest perquè comence. - Bé, doncs ara no som els únics, llevat de la policia que vol atrapar-lo: han donat recompensa a qui puga facilitar cap pista sobre l’assassí. I més encara, si l’atrapem tindrem prous diners com per a no preocupar-nos durant una bona temporada de si es venen o no els teus llibres. Així que mans a l’obra. Voldria que m’ajudares a recercar informació sobre les víctimes i el lloc de l’assassinat, així tardarem menys. Et pareix un bon pla?

-Per mi ja saps que no hi ha cap problema, tu mana que jo faré el que em digues.

Però en el fons Kafka començava a aclaparar-se. Sempre s’alçava religiosament a les set del matí, quan el sol no havia eixit encara, per beure un got de llet, llegir el periòdic i les cartes que li arribaven, tirar les que eren de son pare i la seua família – que li arribaven des del nadal, l’última visita que va rebre d’ells -, i eixir al bufet d’advocats. Mentres ningú el necessitava es dedicava a escriure històries per a ell mateix, històries que ni a Max li les ensenyava. Però d’un moment a un altre, havia afegit a la seua monòtona i avorrida vida l’obligació d’acudir de dilluns a divendres al parc Steglitz per evitar que Dia se sentira sola i, a més a més, de nit havia d’investigar per obtindre una recompensa que, tal vegada, acabaria amb tots els seus malestars i no s’hauria de preocupar més pels diners. Ja no sentia que tinguera temps per a ell i menys encara per a escriure. <<Per què arribes tan lluny, Kafka?>> es preguntava ell mateix. Fàcilment podria no aparéixer al dia següent pel parc i tindre tant de temps com per a escriure com per a investigar i tindre la sort de guanyar incomptables quantitats de diners. Però era incapaç de dir-li que no als xiquets, de fallar-los i de veure - o tan sols imaginar-se’n – la seua cara de decepció al veure com els havia fallat. Ell volia ser un model a seguir, i encara que fora severament pressionat, volia seguir endavant. I així ho va fer durant dues setmanes, fins a l’arribada de les vacances d’estiu.
 
Sancho | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]