F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Petricor (Layama)
Inici:  Bitllet d’anada i tornada
Capítol 1 Concert de Françoise Hardy a la terrassa



Et despertes d’un somni gens agradable. Estàs confosa, no saps què ha passat. Intentes recordar la teva aparença al somni i, quan ho aconsegueixes, t’espantes. Estaves molt prima, quasi no podies mantenir-te dempeus i tenies la veu bastant dèbil. No entenies per què havies somiat això. Tu mai havies tingut problemes de pes.



Aquell matí et vas mirar al mirall: “Marta, avui serà un bon dia. T’ho prometo”, et vas dir a tu mateixa, mentre pensaves que no serviria de res i que no seguiries el teu propi consell. Feia temps que un dia no era un bon dia i no feies cap esforç per canviar les coses. Tampoc ho intentaves, preferies ignorar la situació i fer com siveure la vida com allò que és buit i insignificant, era completament normal. De fet, per a tu, era impossible distingir la normalitat de la raresa, i t’estava causant mal de cap. Pensaves massa, estaves sempre recordant a la teva mare, que era morta des de feia 6 anys. No havia passat temps suficient com per a oblidar-la del tot, encara semblava ahir quan podies sortir a la terrassa i fumar amb ella, però sabies perfectament que aquells dies ja havien acabat. Ara, quan de tant en tant fumaves una cigarreta, t’ofegaves fàcilment, i t’agradava imaginar que era perquè el teu cos no estava acostumat a fer-ho sense ella. Vas deixar de mirar-te al mirall, vas anar a la cuina i vas esmorzar amb molta rapidesa ja que, com sempre, arribaves tard al treball.



Quan vas arribar a l’hospital Creu Bona, on t’encarregaves de fer electrocardiogrames als nens petits, vas veure al teu superior fent un cafè a la cafeteria del costat. No estava sol, sinó que acompanyat per la que semblava la seva ex dona, encara que tu no la havies vist mai. La reconeixes per les descripcions que feia constantment el Jordi, un dels teus companys, que havia estat perdudament enamorat d’ella durant molts anys. Mai vas arribar a saber si ell havia sigut el causant de la separació de la parella, però tampoc t’importava molt. Tanmateix, per a problemes, ja tenies els teus.



Vas pujar les escales que portaven al segon pis, vas entrar a la teva consulta i vas esperar a que arribés el Jordi. Només cinc minuts després va aparèixer amb les mans mullades, semblava molt nerviós. “He vist a la Greta, porta el mateix vestit blanc que portava l’última vegada que la vaig veure. Està preciosa”, va dir en Jordi. Tu no podies creure la seva capacitat per a recordar qualsevol cosa relacionada amb la Greta, quan tenia molt poca memòria i sempre s’oblidava de portar els cafès a la consulta, com havia passat ara. “Ja veig que avui tampoc no tindré cafè. Però no passa res, entén que la teva ment està preocupada en altres assumptes”, vas respondre, tranquil·litzant-lo.



Després d’un jornada intensa de treball, el Jordi i tu vau sortir de l’hospital i vau emprendre el camí cap a casa. Et va oferir una cigarreta i la vas acceptar, ja no tenia sentit lluitar. “Pensava que volies deixar de fumar”, va dir en Jordi. “Jo també”, vas contestar sense pensar. “Per cert, com va el teu llibre?”. La pregunta del teu company et va atemorir: feia temps que en volies escriure un, ja que gaudies molt llegint i creant les teves pròpies històries, però últimament estaves massa trista com per a pensar en una bona trama. “Ni tan sols existeix, Jordi, ni tan sols existeix...”



Aquella tarda, la teva àvia, una dona molt gran amb molts problemes cardíacs i respiratoris, et va demanar que l’anessis a visitar. Era la persona més forta que coneixies però, si et trucava dient que li passava alguna cossa, havies d’acudir d’immediat, ja que no era capaç de mantenir la calma sota pressió. Quan estaves a punt d’arribar a la seva casa, vas poder escoltar música que provenia de la terrassa: sonava “Le temps de l’amour”, de Françoise Hardy, quihavia sigut la cantant preferida de la teva família des que tenies memòria. La teva àvia, emocionada i molt contenta, et va obrir la porta. No recordaves l’última ocasió en què la vas veure així. “He trobat una cosa meravellosa!”, va exclamar. Et va portar fins a la cuina i et va fer seure en una de les dues cadires que hi havia. Et va mostrar una foto de la teva mare, una mare que no havies vist abans: era jove, portava els cabells curts i anava vestida amb una camisa, res més. Tenia una cigarreta a la mà i un anell en forma de mitja lluna al dit petit. Estava contenta, mostrant amb el seu somriure perfecte uns dents que semblaven veritables perles. Van passar uns segons i vas començar a veure la imatge borrosa, les llàgrimes ja havien començat a inundar els teus ulls. Vas fer un esforç immens per a que no es notés, però la teva àvia també estava plorant. Després d’una abraçada i d’un minut de silenci, vas preparar-te un cafè i te’l vas començar a prendre. Vas passar tota la tarda veient fotos i vídeos de la teva mare, com si tenint-la al cap tota l’estona i tots els dies no fos suficient. A les vuit de la nit, quan estaves a punt d’anar-te’n, vas veure un àlbum de fotos amagat al fons d’una prestatgeria. Li vas preguntar per ell a la teva àvia i ella no te’l va voler mostrar. “Si us plau, iaia, no soc una nena petita”. “Són fotos de la teva mare amb el teu pare”. Sense cap dubte, no estaves preparada per a aquella resposta, però et donava igual. Volies veure al teu pare, mai havies estat enfadada amb ell per no haver volgut conèixer-te. La teva àvia va obrir l’àlbum i vas començar a suar, la confusió va arribar quan vas reconèixer la cara del que era el teu pare. “Àvia, jo el conec”, vas dir perplexa. “Impossible”, et va contestar l’àvia. “He somait amb ell”. “Segur?”. “Sí, però era terapeuta”, vas continuar. “Jo abans era terapeuta...” Això l’àvia ho va dir xiuxiuejant, igualment tu la vas escoltar, però l’única cosa que t’importava en aquell moment era com poder trobar el teu pare. “On està?”, vas preguntar, no molt segura de si rebries una resposta o no. “L’última notícia que tinc d’ell és que s’anava a viure a Madrid”, va concloure la teva àvia.



Quan vas arribar a casa, no sabies com sentir-te. Vas mirar el temps que trigaries en anar a Madrid en cotxe, eren cinc hores i quaranta sis minuts. Estava decidit: t’anaves cap a Madrid.

 
Layama | Inici: Bitllet d’anada i tornada Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1126 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  285 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  270 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]