F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(LaSALLEManresa1)
Inici:  Història de Leandre i Hero
Capítol 1 Més enllà d’uns profunds ulls blaus

<div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">El saborós i abundant banquet que celebrava el magistrat Heliodor a Sestos era la festivitat més esperada en tota l’illa, i els tenia expectants durant tres anys fins que la sortida de la tretzena lluna de l’any embolístic no esdevingués en la plena freda nit estrellada. El magnànim i adinerat Heliodor afirmava celebrar aquest atrafegat festeig en honor a tots els fantàstics residents de la illa i els voltants, assegurant que se sentia tant acollit en aquell convit com envoltat d’aquells pels quals corria la mateix sang; en el seu hospitalari recer tothom hi era acceptat aquella il·lustre nit. Tot i les seves declaracions, els rumors que navegaven entre els carrers i galeries de l’illa d’Abidos difamaven les intencions d’Heliodor, i l’acusaven de voler ésser el ciutadà cèlebre de l’illa i atraure l’atenció del l’omnipotent déu Zeus. Tanmateix, a l’illa de Sestos, sempre es deia que el propòsit d’aquell sopar triennal, anava més enllà d’exhibir una falsa caràtula: examinar meticulosament els futurs candidats que sol·licitarien la mà de la seva bella filla.



Leandre va transcorre la meitat de la vetllada conversant amb Hero, però ni tant sols obrí els seus carnosos llavis; els seus salvatges ulls ambres com la flama d’una viva foguera congeniaven perfectament amb el verd dels ulls enigmàtics de la filla de l’amfitrió. Esporàdicament, el seu intercanvi de mirades era interceptat per Heliodor, que passejava despreocupadament pel pati interior del seu palau simulant un falcó que controla la seva presa. La tasca, durant l’estrellada nit de l’amo de l’imponent però habitualment desèrtic palau, fou irrompuda per una matrimoni elegant que vestia delicats teixits revestits d’or; els pares de Leandre també eren molt curosos a donar una bona imatge als déus de l’Olimp. Armat de valor i decidit a llançar la seva primera javelina, Leandre començà a avançar àgilment entre la multitud, esquivant el contacte visual amb altres donzelles com en una cursa d’obstacles; la seva meta en aquell banquet era endinsar-se en la impenetrable i aparentment enrevessada ment d’Hero. Però, malgrat enfocar les seves brillants pupil·les en l’accentuat cos de la donzella, el seu esperit d’aixopluc familiar el derivà cap a un divan beix on una esvelta silueta es recolzava horitzontalment mentre prenia delicades llàgrimes de raïm.

Idyllia s’havia oposat des del primer moment a acudir a aquell ridícul festeig que només la distrauria dels seus estrictes estudis musicals; a més, la seva mare, li havia recalcat múltiples cops que el seu privilegi de poder aprendre a realitzar dolces sonates amb la lira era únic en tota l’illa d’Abidos i això era a causa de l’alt estatut del seu pare en el regne, gràcies als seus excel·lents serveis mèdics. D’altra banda, aquest àpat era molt important per al seu germà gran, una jove promesa atlètica, que havia guanyat molta fama durant les últimes Olimpíades, gràcies als seus espectaculars resultats al pentatló, i aquesta avantatjada reputació per sobre dels altres joves militars l’ajudaria a envair el cor de la misteriosa dama de Sestos. Finalment, però, la soledat que viatjava adherida a l’ànima d’Idyllia fongué el cor de Leandre i ell decidí consumir part del seu temps essencial en aquella vetllada única a complaure la seva germana.



Recolzada sensualment sobre la còmoda estructura de textura aliena a la seva pell, la Idyllia contemplava l’ambient que es coïa a la festa, una obra de teatre còmica que ja veia a venir ella que acabaria en tragèdia; però ella, despreocupadament, s’aixecà del canapè i lliscà entre la multitud per anar a degustar la suculenta compota de pomes, peres i figues, una delícia tradicional de l’illa de Sestos que s’acompanyava amb nous i formatge feta. De camí cap al recipient de ceràmica que desprenia un agradable aroma i feia d’aquell lloc un ambient més acollidor, Leandre la interceptà en la seva trajectòria i es presentà davant seu amb un somriure d’orella a orella, però amb la percepció que el seu intent d’afecte cap a la seva germana l’estava fent perdre un valuós temps per a ell.



La conversa començà amb mal peu amb l’inapropiat comentari de Leandre fent referència a la manera de menjar d’Idyllia, comparant sarcàsticament el seu comportament amb el d’un esclau profundament afamat. Idyllia no acostumava a menjar tant copiosament, excepte si no tenia cap altre entreteniment que degustar les diferents parts de l’àpat; però a diferència de les altres donzelles, preocupades pel fet d’eixamplar la seva fisonomia i no lluir una esvelta figura, a Idyllia no li amoïnava pas res d’això. Era una dona determinada i equànime, amb clars objectius, que no es deixava distreure per assumptes relacionats amb la seva aparença o el seu físic exterior, malgrat ésser una característica important per a la resta dels habitants d’aquell incomprensible planeta. Leandre va perdre la noció del temps escoltant les captivants paraules que desprenien els rosats llavis de la seva germana, que amb el seu harmònic timbre relatava detalladament la situació de la decadent festa. Cada conversa, cada diàleg que tenia lloc en aquella sala, era atès per la tenaç oïda d’Idyllia incitada a formar part de la conversa per la infinita curiositat que brollava entre les neurones del seu cervell. Entre jovials rialles fraternals i comentaris un xic escandalosos, Heliodor s’apropà a la taula dels mezzedes prop de la qual es trobaven els germans criticant les pretensioses jugades dels joves militars que intentaven entabanar les complicades donzelles de Sestos.



Heliodor estava a punt d’enfilar-se per les partes, literalment parlant: aquells dos estranys estaven causant exorbitant escàndol enmig del banquet i semblava que la parella de joves no se n’adonava. Ràpidament, Hero captà l’evident objectiu del seu pare i esquivà la colla de cortesos xicots que s’apropaven a ella dissimuladament amb un obvi propòsit. Ella s’interposà en la comesa d’Heliodor, que volia expulsar del seu festeig un dels possibles candidats a la mà de la seva filla; tot xiuxiuejant unes simples però tallants paraules, el seu pare es retirà del seu camí i marxà a escampar la boira mentre Hero continuava un pla suposadament magistral.



Ocasionalment, Idyllia vigilava de reüll quina ombra s’apropava cap a la seva posició i l’analitzava completament de cap a peus sense que l’individu trobés cap anomalia en la manera amb què els seus penetrants ulls de lapislàtzuli el contemplaven. Inesperadament, una silueta femenina que cada cop es feia més voluminosa i clara va interrompre els càlids somriures que intercanviava amb el seu germà. Aquella mossa que devia tenir l’edat del seu germà, fregant els dinou anys, es presentà despreocupadament davant d’ells com si haguessin estat esperant la seva intervenció, i arravatà tota l’atenció que Leandre prestava a Idyllia; com era d’esperar, Hero començà a enrinxolar-se els ondulats cabells marró ametlla i les faccions de la seva cara canviaren des d’una expressió amenaçant a un somriure que causà la seducció de Leandre, però incità l’intriga amb una breu sensació inicial de rebuig d’Idyllia.



L’harmoniosa veu d’Hero els donà una càlida però tallant benvinguda al seu acollidor recer malgrat ésser un laberint immens i enigmàtic, com els ulls de la donzella mateix. El seu iris semblà hipnotitzar l’ànima de Leandre; no obstant això, aquest invisible raig no es desvià en cap moment cap als abismals ulls d’Idyllia, que et feien perdre al rumb en fixar la teva pupil·la en el seu horitzó blau marí. Pareixia que la simple presència d’una sagaç dama en la conversa inquietava Hero fins al punt de crear-li un nus d’angoixa a l’estómac. Tot i la intimidació d’Idyllia, la filla de l’amfitrió del banquet convidà Leandre i la seva benvolent família a transcorre un indeterminat període de temps al seu modest palau. L’efímera estada d’aquells foraster ajudaria a convèncer Heliodor de la cordialitat i la magnificència de Leandre, per tal que el jove, clarament rendit als peus d’Hero, s’agenollés perdudament enamorat de la donzella i li demanés la mà. Els dos germans, complaguts i expectants per la generosa oferta, no dubtaren a acceptar-la.



El vermellós i afilat sol va emergir des de l’horitzó aquella matinada més sufocant del que acostuma a fer-ho en plena estació gèlida. En aquell precís instant, la classe treballadora grega es desprenia de la son i de les arrels que els aferraven als llits per a emprendre la dura jornada de treball, que aguaitava cada dia en l’horitzó rere el brasejant sol. Però, d’altra banda, els adinerats amb alt estatus que festejaven cada nit s’arrufaven sobre el seu càlid i còmode llit per a recarregar-se de vitalitat després de la viva vetllada. Hero fou qui mostrà l’organització de la casa a Idyllia, desconeixedora de la distribució del laberíntic i immens palau que no deixava de sorprendre-la. L’harmonia de les passes de la germana de Leandre en caminar tenia un ressò de precaució molt característic, el qual clarament Hero va percebre, però no hi va donar importància; tot seguia el transcurs de l’artificial riu que fluïa en la seva enrevessada ment. La zona occidental de la casa era plena de miralls lluents i mobles tallats curosament, tots detallats amb fragments d’or pur; aquesta secció, era destinada per a l’ús dels amfitrions, per això la desconfiança i el dubte envaí els pensaments de l’hoste. Hero reduí la seva marxa gradualment, l’ombra dels seu darrere, per inèrcia, també; s’aturaren a l’estança que encapçalava l’inici de les habitacions en aquella secció. La donzella de Sestos obrí la porta de l’inesperadament espaiós dormitori d’Idyllia; amb una delicada i subtil incurvació dels seus rosats llavis, li indicà la pertinença d’aquella cambra.



Només uns instants després de l’entrada d’Idyllia a la dèbilment il·luminada estança, Hero tancà sobtadament però amb delicadesa la porta; la seva convidada ja es trobava recolzada sobre el llit, a punt de caure en un profund i llarg son, quan, en un instant, Hero es desplaçà per la pràcticament total foscor i es llançà sobre la reclinada figura d’Idyllia, que presentava una expressió de clara sorpresa. La donzella de Sestos s’apropà a la seva orella i li xiuxiuejà tènuement una paraula; seguidament, els seus llavis lliscaren pel coll d’Idyllia fins a percebre la seva boca, amb la qual es trobaren i fusionaren en un apassionat i salvatge petó.



 
LaSALLEManresa1 | Inici: Història de Leandre i Hero Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]