F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
L'última carta a Milena (Jordi C.G.)
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Capítol 1 Corbs

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Foscor. La meva habitació, encara desdibuixada, apareixia davant meu. Els batecs del meu cap no es dissipaven; els records, confusos, suraven perduts en la brisa que s’escolava per la finestra oberta darrere meu.

Vaig incorporar-me lentament del llit suat, col·locant-me el jersei gris del pijama, que estava tacat de negre, sutjós… Me’l vaig espolsar i vaig agafar el mòbil que s’estava carregant al meu costat. La llum de la pantalla em va encegar. Les set i… Vaig fregar-me els ulls lleganyosos.

- No, no…

No podia ser. Les vuit menys deu! Vaig aixecar-me d’un salt, directe a l’armari, mentre la Ilíada i Hamlet queien de la tauleta amb un soroll sec. Vaig agafar una camiseta alhora que m’acabava de posar l’últim mitjó i feia dos salts perquè els texans m’entressin. Vaig obrir la porta de bat a bat, i abans que es tanqués ja havia arribat a la cuina, on vaig agafar un plàtan d’una revolada. “El cafè ja el podré fer a l’institut”. Em vaig remullar la cara, deixant un gran bassal al terra del lavabo. Vaig observar al mirall com les gotes encara em regalimaven; com el retrat de Dorian Gray envellia per mi.

Vaig baixar les escales vertiginosament, per acabar aterrant a la petita entrada que desapareixia per donar pas a la grandiosa casa encara en obres; el “palau”, tal com havia sentit als veïns. S’erigia monumentalment, davant la indiferència de les ànimes ocupades, el rebombori dels cotxes, els crits dels obrers matiners i el misteri sobre qui era el propietari anònim de tal construcció. El mateix dubte de sempre, que ara m’acompanyava en la meva carrera per la llarga baixada que em separava de l’institut.

“Explicar la literatura del segle XX, i exercicis de la pàgina…”. Vaig apartar els papers de la taula.

- Nois, perdoneu pel retard. Guardeu els apunts. Abans us vull explicar un principi fonamental de la literatura, que us servirà per a les narracions que m’heu d’entregar a final de mes: l’arma de Txékhov. Aquest ens indica… -vaig picar contra la taula de davant del noi que dormia. - que cada element en una narració si no és totalment necessari, ha de ser eliminat. Mai es pot posar un rifle carregat en l’escenari si no es farà servir. Has de complir la promesa que fas a…

Salva’m”. La nena, em suplicava amb la mirada, amb aquells dos mars que es desbordaven a llàgrimes, mentre més i més cartes volaven embravides i l’endinsaven en una espiral. Aquells dos ulls que havia vist en algún lloc… On?

- ...que fas al lector. - em vaig recolzar a la taula. Notava un intens dolor al cap, era bombardejat amb records fugaços. Em vaig posar la mà al front. Bullint.

Olorava la cendra, la calor ardent. Sentia els crits, paraules d’amor que morien.

- L’arma ha de ser disparada… - Més gotes de suor em regalimaven mentre tentinejava i perdia la noció del temps i l’espai. Fullejava mentalment tot el que hagués pogut veure aquells últims dies: anuncis, revistes, diaris… Diaris!

- Feu els exercicis de la pàgina dotze.

Vaig sortir de la classe corrent, entre els crits d’indignació dels alumnes, lliscant per l’infinit passadís buit, fins a arribar a la sala de professors. El diari d’ahir seguia arrugat sobre la taula. Aquelles dues esferes blaves em miraven a la portada, com ho havien fet el dia abans davant un jo indiferent. “Encara se segueix investigant la desaparició de la nena de vuit anys que...”. “Salva’m de la columna de foc”.

Franz Kafka corria esparverat pels buits carrers de Berlín, fent fugisseres mirades enrere: encara sentia els crits aguts del Parc Steglitz, que emmudiren de cop. No ho podia suportar. Va tancar els ulls intensament, aïllant-se de tot; menys del convuls plor d’aquella nena.

Aquella nena, fràgil, que havia petrificat la ment desbordant de Kafka amb un crit. Que havia caminat entre el terror emergent, el foc que coronava els primers troncs del parc, que desfeia la més pura verdor, i que es disposava a cruspir un innocent dolç matí d’estiu.

Aquella que s’havia acostat a Kafka i que li havia xiuxiuejat sanglotant a la seva orella. “Saps qui soc?” provocant confusió en un Kafka aterrit. Aquella que l’havia acariciat, suaument, mentre l’encegava amb paraules subtils; que l’havia enfonsat en el monomite, que li havia esmicolat la raó amb els seus ulls fets tristesa, amor, desesperació, serenitat…

“Només a la fi del món viuràs per sempre. Compleix el teu destí”. Ara aquestes paraules s’havien convertit en la constant que el mantenia ferm en la seva missió. Va fer un esforç per recórrer els últims metres que el separaven de casa; de la pau que només una noia de 25 anys va poder portar a la seva realitat destruïda i decadent.

Va arribar a Grünewaldstrasse núm.13. S’hi va aturar just davant, panteixant, recolzat als genolls cada cop més febles. A dintre l’esperava Dora Diamant. Un petó tan intens que ni ell mateix podria descriure amb paraules. L’esperava un dur adéu.

Es va espolsar l’americana grisa, i va entrar.

El repic de les claus contra el terra era el tret de sortida en la meva carrera cap a la butaca. M’hi vaig deixar caure, i vaig allargar el braç a l’ampolla de Tullamore del prestatge.

Les parpelles se’m cloïen. L’amarg licor, en contacte amb els meus llavis em reconfortava; inundava de calor el meu pit. Em cremava la gola. Em cremava més i més. Abrasava en l’infern.

El meu res és una columna de foc, que em trasllada per terra. Ara em té presa. Però no condueix els que ha pres, sinó els que la veuen.”

Milers de crits es perseguien en la grisor, en les flames que destruïen l’humil parc, la vida del dolç matí d’estiu. Només hi quedava l’olor de pell socarrimada, ganyotes de dolor que vestien la tragèdia. Parelles que observaven com el foc caminava impassible cap a ells: com soldats i criades, solters i matrimonis eren vençuts per la por; com les tendres llàgrimes d’avis i àvies no eren suficients per frenar aquella apocalipsi. I tot, mentre la cendra i els cossos inerts i disseminats embolcallaven la meva ànima.

Però allí, en la seva petita grandesa, en la seva imponent fragilitat, restaven aquells ulls, desfets en llàgrimes. La nena, envoltada en la remor constant de la mort i l’ardor insuportable, caminava lentament, sense tacar aquella pell de porcellana ni el vestit blanc, immaculat. Jo em mirava bocabadat aquell àngel vingut de l’infern, mentre em deixava caure de genolls en el sutge a mesura que el cansament em guanyava la batalla. Una llàgrima recorria, poruga, la meva galta, mentre un grandiloqüent Libestraum no.3 sonava amb més intensitat a mesura que ella s’acostava. Es va agenollar, mentre jo plorava i em rebolcava en la cendra.

No sé com abastar la felicitat de tenir-te aquí, l’alegria que em pertanyis. No només t’estimo a tu. És més el que estimo: estimo l’existència que tu m’atorgues.” Tenia una veu suau, un calmant per al caos.

Vaig aixecar el cap suat, confús. Com podia, jo, dignar-me a mirar a aquell enlluernador àngel? Com em podia aixecar, i emmirallar-me en aquelles dues perles? Com tenia el valor d’abraçar-la, mentre una espiral de més i més manuscrits ens envoltaven? I com em podia atrevir a besar-la? Però no es va arribar a complir tal gesta: una cadena va segellar els seus llavis, mentre l’acer indestructible la separava violentament de mi

Els petons per escrit no arriben al seu destí, se’ls beuen pel camí els fantasmes”.

Vaig agafar i estirar la cadena amb totes les meves forces, en va. Ho intentava, desesperat, serrant les dents, sentint el dolor de les esquerdes que sorgien dels meus dits. Sang que tacava el ferro. I tot, mentre l’espiral es desfeia, les cartes es convertien en presa del foc, i ella es dissolia en la foscor.

Salva’m”.

El meu preuat whisky escocès queia avall pel jersei. El vas, cobert de sang ja seca de la meva mà, moria a terra esmicolat.

Vaig tardar uns llargs segons en habituar-m’hi. Estava a casa, sa i estalvi... però ella seguiria capturada en algun lloc llunyà, cremant eternament. I només jo la podria salvar.

El mareig no cessava.Vaig agafar un paquet de Marlboro i vaig sortir a la terrassa a contemplar el cel fosc, la ciutat dorment, el fum de la cigarreta que s’esvaïa… i d’aquella tranquil·litat em va despertar un ocell que volava gràcil en la freda nit. Era negre com un corb. No vaig poder evitar rememorar la veu d’en McCartney:

“Blackbird singing in the dead of night...”

Vaig seguir les seves divertides voltes i giragonses, i em vaig acostar per poder-lo contemplar millor. Va continuar les piruetes fins a desaparèixer darrere la teulada, però el vaig seguir amb ràpides passes. A què jugava?

Havia aterrat a la barana de la casa del costat. El misteriós palau. I acariciant aquell petit ocell negre, ara diligent, hi havia un home prim, elegant, amb una cabellera grisa que li queia a les espatlles…

- Una nit acollidora, no creu?

El vaig mirar confús, sense ni poder articular una paraula. Com era possible? Era ell…? Em va saludar alçant la copa de vi, somrient, abans de desaparèixer a l’interior, al mateix que l’ocell es perdia en l’horitzó.

“You were only waiting for this moment to arise”.
 
Jordi C.G. | Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]