F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
En silenci (Luka15Virgili)
Inici:  Canto jo i la muntanya balla
Capítol 1 Petit ocell capítol 1

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Adolorides. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i vés a saber de quins llocs més, i vés a saber què havíem vist. Gratàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra mullada que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Els roures i els boixos i els bedolls i els avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.



Però hi havia un ésser que, mentre nosaltres mullàvem tot el que volíem, ell en gaudia. Gaudia de cada gota que li queia damunt, corrent entre tota aquella varietat d'arbres i sense preocupació per mullar-se o enfangar-se. Ell ajudava a quedar-se totalment xop, ja que d'aquelles petites maragdes un mica vermelloses i mig tancades, queia aigua cristal·lina, aigua de dintre l'ànima.



Sense rumb seguia avançant, intentant arribar lluny sense anar a cap lloc en concret. Fugint de ningú, fugint de tot, fugint de la seva història.



Quasi no se sentien les seves passes atresorades entre aquell xiuxiueig de la pluja i el vent que removia les fulles , i tapava així la seva respiració agitada.



Quan el silenci causat pel llamp tornava, alçava la mirada obrint els ulls amb cara d'espant, era com un petit conillet que no podia defensar-se en cap moment i l'única cosa que podia fer era córrer i tenir l'esperança de no ensopegar.



En cap moment va mirar enrere, potser tenia por que, si mirava enrere, tingués l'obligació de tornar allí on s'havia criat, allí on la seva història havia començat. Un lloc on no semblava voler tornar.



El fred havia arribat en aquell moment fent que l'ésser és detingués.I amb por es va abraçar a ell mateix i va mirar enrere, després va mirar el cel. El cel que nosaltres havíem ocultat. Va quedar-se perdut en els seus pensaments sense detenir-se la baixada d'aigua de la finestra de l'ànima.



Lentament va seure a la vora d'un gran avet, es va encongir mentre el fred passava pels seus braços despullats.



Tot tenia indicis que ella vindria a fer una visita a aquell ésser petit, trist i espantat.



Ella.



Vaig arribar on havia d’anar. Un gran bosc inundat per la pluja on els llamps destruïen el tranquil·litzador soroll que l'aigua produïa. Una bonica escena per fer la meva vital feina.



Caminava sense tocar terra, mirant a cada animal que allí era, intentant esbrinar qui seria el que m’acompanyaria.



La pluja se n’anava distanciant de la zona on jo era, fet que significava que el meu temps s'acabava. Seguia buscant amb més desesperació a aquell ésser desconegut. Ja me n’estava cansant que res succeís, que cap dels meus preciosos gossos sabés on era. Jo havia de trobar en aquella temible atmosfera aquell ésser del qual encara no en sabia res.



Un últim llamp va il·luminar el bosc frondós en què em trobava. I en aquell instant vaig veure una criatura en pena. Una ànima espantada que plorava, una escena que havia vist moltes vegades, l'ésser humà és el que més plora quan arribo. Alguna cosa m'indicava que em dirigís cap allà.



L'humà estava encongit i abraçant-se a ell mateix, plorant en silenci. No li podia veure la cara, em produïa curiositat. Quin rostre tindria aquest petit home?

Amb delicadesa vaig apropar la meva freda i quasi esquelètica mà al rostre d'aquell nen. Vaig estar a punt de tocar la seva bella pell però quan era a prop un impuls em va tirar enrere, no era ell el meu acompanyant... encara no.



Sorpresa perquè estigués equivocada em vaig quedar on era mirant on era ell, esperant a veure què. Aquell ésser sense dir ni un mot va mirar-me, encara que no em podia veure. Vaig poder apreciar la seva cara, tota mullada, amb la pell pàl·lida, els llavis fins, el de dalt una mica més gruixut que l'altre, una mica morats pel fred; els ulls grans, com dos maragdes, una mica vermells perquè havia plorat; els cabells com l'or, desendreçats i mullats; el seu petit nas que, com les galtes, s'havia envermellit. Es va aixecar de terra amb dificultat i va mirar cap a un costat amb por, no es va moure del lloc.



Vaig mirar darrere seu un petit ocell, recent nascut, havia caigut de l'arbre, em vaig apropar lentament. Aquell ocell no sabia que era la vida i ja la perdria. Aquest assumpte es repeteix moltes vegades, éssers tot just nascuts que seguidament moren. Tinc una petita esperança que l'ésser humà avanci en la medicina i no em facin treballar tant, ja en tinc prou amb les guerres que causen. Vaig tocar aquell ocell i la seva ànima se'n va anar a un altre lloc.



El nen va començar a caminar i a allunyar-se de mi amb cara d'espant, com si alguna cosa l'esperés al final del trajecte. Vaig seguir a aquella criatura, el meu instint em deia que ho fes. Les seves passes no se sentien, era com si no trepitgés del tot el terra ferma que hi havia sota seu. No se sentia cap soroll de la seva boca i la curiositat per saber com sonava la seva veu se'm menjava les entranyes. Em vaig apropar a la seva orella i li vaig dir fluixet :canta. En aquell moment es va detenir, i va tornar a plorar en silenci, va tancar els ulls amb força i va seguir caminant.



El nen va arribar a un petit poblat i va entrar a una vella casa, només entrar ja vaig sentir com el cridaven i el renyaven, cap paraula de preocupació. Ell baixava el cap fins que el van colpejar una vegada i una altra i una altra... fins que aquell home, corpulent i pelut, es va cansar. Va marxar deixant aquella criatura indefensa a terra, no havia sentit pena per res menys per aquell noi d'ulls maragda.



Una dona que seia en una cadira vella el va mirar amb fàstic i el va escopir. El noi només aguantava callat, sense moure's, plorant.



-Només plores... És clar no pots parlar, aquell home t'ha tallat la llengua. T'ho mereixes- va dir la senyora mentre acaronava aquella panxa grossa que tenia.



Aquells humans horribles li havien tallat la llengua a una criatura indefensa. Van llevar-li el dret de parlar a una criatura de la seva mateixa sang.



En aquell moment em va mirar, aquesta vegada vaig sentir com em veia, amb la mirada em suplicava que l'ajudés a tornar a ser feliç. Vaig estirar la meva mà i vaig acaronar la seva pell suau i una mica mullada. Poc a poc va tancar els ulls i el seu cor va deixar de bategar.



En una altra vida et tornaré a trobar, petit.

 
Luka15Virgili | Inici: Canto jo i la muntanya balla Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]