F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La meva història (Aina Riudavets)
Inici:  El Navegant
Capítol 1 Capítol I

EL NAVEGANT



CAPÍTOL 1

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.



Tot començarà quan deixi de creure en contes de fades i prínceps blaus i deixi de somiar amb la família i el grup d’amics perfecte. Tot començarà quan entengui el sentit de la vida i maduri d’una vegada, quan m’enfronti al dur dia a dia després d’allò que va marcar per complet la meva vida. Tot comença ara.

És un dolor insuportable. Com mil agulles clavant-se alhora. Però és impossible reaccionar. Vols cridar, però no tens alè ni per xiuxiuejar, vols copejar de la ràbia que sents, però no tens forces ni per aguantar dret, potser vols plorar, però no et surt ni una sola llàgrima. Podríem dir que sembla un estat d’inconsciència, un moment per pensar? No, no pots pensar amb claredat, simplement sents aquell dolor impenetrable. Un dolor que només unes paraules com aquelles et poden causar, un dolor pitjor que la mort.

Això és el que vaig sentir durant aquell estiu. Ara ja n’han passat dos anys, però no he deixat de pensar en tu en cap moment. Et trobo a faltar, tant que ni t’ho imagines. Donaria el que fos per una abraçada teva. I com no he deixat de recordar-te, no he deixat d’intentar fer-ho millor, de ser millor, com tu ho faries, però no he pogut. He decebut a molta gent, però sobretot a la mare, i a tu.

Et seré sincer, em vaig enfadar, molt. No en el moment què m’ho van dir, no, en aquell moment no vaig poder sentir res més que dolor, sinó després. I encara que m’agradaria dir que no va ser culpa teva, no em vull enganar. Sí, ho va ser. Una mala decisió, només una vegada va bastar per acabar amb tot. No et vull retreure res ni saber els detalls, de veritat, però no em vull martiritzar perquè va ser la teva decisió, i ningú altre ho podíem impedir. Ara ho sé.

Des d’aquell dia em vaig fer una promesa a jo mateix, que no vaig tardar molt a desfer. Que ingenu vaig ser! Però així va ser com et vaig perdonar i vam quedar en pau.

Quan vaig recuperar el sentit després de la notícia, no entenia per què havies fet una cosa així, però el món em va respondre. Em va donar a provar aquella substància que acaba amb tot, com ho va fer amb tu. I dono gràcies a Déu, que només va acabar amb tu, amb ningú més. No hauria suportat la idea que per aquella mala decisió hagués acabat amb més persones.

La mare està bé, millor, ho veig en la seva mirada. També et troba a faltar, ho sé, ho veig en el seu rostre, sovint pàl·lid. També sé que ho ha passat malament, ho veia en la seva forma d’actuar i en els seus ulls, quasi sempre brillants i a punt de desbordar-se. Però ella és forta, sempre ho ha estat. Durant mesos, va insistir que anés a un psicòleg, o com ho deia ella, “una persona que m’ajudaria a expressar les meves emocions més profundes”, concretament al mateix que va anar ella. Però jo m’hi resignava de totes les maneres.

La casa no és la mateixa sense tu, igual que Perpinyà. T’hauria encantat veure tota la gent que va assistir al teu acomiadament. I, per cert, només hi ha un sol ésser en aquest món que et vagi trobar a faltar més que jo, en Ringo. També em vaig enfadar amb ell, perquè em recordava a tu, a quan el vas dur per primera vegada. Fins i tot, li vaig pegar una puntada de peu. Però em va perdonar, només em va costar les meves sobres del dinar d’una setmana.

Em sap greu, vaig tirar, rompre, cremar tantes coses teves... des de fotos fins a camisetes, i no saps bé com em penedeixo, de veritat. Vaig intentar recuperar tot el que vaig poder quan em va passar la fase psicòtica, però per a la majoria de coses era massa tard.

No recordo haver tingut aquesta conversa amb tu, però no creia en la resurrecció, ni en el més enllà, ni en el cel o l’infern, ni en la reencarnació, simplement pensava que desapareixies i deixaves d’existir, però… he canviat d’opinió. Pensar que hi ha qualsevol cosa després, no és millor que res? Crec que ets amb mi, sempre, i que m’observes i que vols que millori cada dia, però simplement tu no et pots comunicar amb mi.

I com que sé que em mires des d’allà on siguis, sé que no estàs del tot orgullós de mi i dels meus amics. I que et preguntes per què. Per què els vaig deixar anar si ells em volien ajudar. Perquè volia estar sol. Volia sentir-me sol. Volia castigar-me i fer-me creure que jo ho hauria pogut evitar, que d’alguna manera havia estat culpa meva i que jo hauria pogut canviar el destí.

I una nit que vaig discutir amb la mare i vaig sortir de casa fet una fúria, em passejava pel carrer quan uns al·lots em van cridar. Jo no els vaig fer cas, però ells van insistir i em van venir a cercar. Em van rodejar i jo tenia por, no sabia què dir o què fer. Un d’ells em va demanar que què feia per allà a aquelles hores i jo, amb un fil de veu, li vaig respondre el que havia fet, sortir de casa després de discutir amb la mare. I no sé per quina estranya raó els va agradar, o més ben dit, van aprovar la meva resposta i em van brindar de quedar-me amb ells una estona. Jo vaig accedir, sobretot, per la por que els tenia. Aquells al·lots bevien i fumaven com si no hi hagués un demà, cosa que jo també vaig acabar fent quasi cada dia. Molt a pesar que el dia que em vas deixar i va acabar tot em vaig prometre no fer-ho. Però què punyetes? Estava enfadat, la ràbia em cremava per dins, bullia d’impotència per allò que vas fer aquell dia, el que va acabar amb tot. No sé com hi arribava, però sempre em trobava amb ells. Fumant, bevent o fent altres ximpleries que sempre m’havien... que sempre m’havies ensenyat a no fer. Eren petites coses: punxar la roda d’un cotxe, espantar un fillet petit, prendre-li el pèl a una dona major… M’havia convertit en qui NO volia ser. Cada vegada, més i MÉS. Un dia un de la colla va dur DROGA. Crec que era marihuana. La meva primera reacció va ser d’espant, d’on l’havia treta? Tots érem menors.

Quan li vaig demanar em va respondre que era molt fàcil aconseguir-la i va acabar la frase demanant-me si en volia un poc, que sabia d’un “tio” que la venia barata. Jo, intentant dissimular la meva sorpresa, li vaig dir que passava d’allò. Però després tots es van ficar amb mi, dient-me que era un gallina i que si no m’atrevia, no era dels seus. És clar que no, jo no era dels seus! De fet, no sabia ni com havia acabat allà. Sempre havia estat un bon al·lot, sense fer mal a ningú, però no ho podia evitar, sempre acabava estant allà, amb ells. Estar amb aquell grup em feia sentir més...no sé, més… Em feia oblidar per un moment la causa del meu dolor de principi d’estiu. I gairebé sense adonar-me’n, ja tenia el cigarro a la mà. Vaig fer una primera calada, i una segona, i una tercera… Era com entrar dins un tràngol on em trobava tranquil, en pau. Igual que quan fumava tabac, però la sensació es multiplicava per tres.

A una pel·lícula, el protagonista ja hauria dit que no, hauria vist que allò estava malament i hauria arreglat la seva vida, que tornaria a ser perfecta. Però no ens enganyem, no vivim en una fantasia. Estem a la realitat. I davant d’una sensació tan temptadora, no vaig saber aturar. Vaig comprar la meva pròpia droga una vegada, i només una vegada, al “tio” que m’havia recomanat el meu “amic”. La guardava on sabia que la mare no la trobaria: al fons de l’armari, entre la roba, davall una butaca que tenia a l’habitació, dins les sabates…

T’havia dit que vaig conèixer una al·lota guapíssima? N’Alba. La vaig conèixer dins el metro. Li vaig aixecar la cartera que li havia caigut de la bossa, ella m’ho va agrair afegint que <<Qualsevol altre imbècil se l’hauria quedada.>> Almanco, quan no estava amb el grup, encara em quedava un poc de sentit comú. Ells se l’haurien quedada i, a més, s'haurien pegat quatre cops de puny per qui es quedava els doblers. No va a males, respecto el que facin amb la seva vida, però ara me n’adono de tot.

Ella em va convidar a un refresc, ja que li havia salvat els doblers, i encara que jo primer vaig dir que no, ella va insistir que si no li hagués tornat el moneder, no ho podria fer. Vam anar a la cafeteria més propera i vam xerrar durant unes dues hores, malgrat el temps, em va passar volant. Era la típica persona amb qui es podia xerrar de tot. Va anar tot tan bé, fins que… vaig treure un paquet de cigarros de la butxaca. Ella em mirava amb incredulitat.

    - Fumes?- em va preguntar amb un to despectiu.



    - A vegades- vaig contestar jo amb certa indiferència.



    - És fastigós, fumar. A més de donar doblers a una empresa que proporciona càncer, és un mal hàbit que et destrueix els pulmons. Ho hauries de deixar ja, a més ets molt jove per fer-te aquest mal. Bé, jo ja he de marxar- va comentar mirant el rellotge de mà que duia posat i recollint la seva bossa.



    - Dóna’m el teu telèfon i quedem un altre dia, si et sembla bé.

Va treure un paper i un boli per apuntar el seu nombre i va marxar amb un somriure. Jo vaig quedar uns instants assegut a la cadira pensant en el que m’havia dit. Potser tenia raó.

Mai havia cregut allò que diu que per amor fas qualsevol cosa, però deu ser cert que perquè un boig, com ho és un al·lot, faci alguna cosa, hi ha d’haver una motivació: que sol ser doblers o una al·lota.

A partir d’allà vaig reendreçar un poc la meva vida. Vaig deixar de quedar amb el grup, que mai va tornar per buscar-me, potser perquè no els importava massa, vaig demanar perdó a la meva mare per tot el que havia fet, vaig deixar el beure, el tabac i les drogues amb l’ajuda de medicaments i vaig seguir quedant amb n’Alba, que de cada vegada m’agradava més i amb qui, finalment vaig perdre la meva virginitat. Tot anava a millor. Però recordem que això no és una pel·lícula ni un conte de fades i que la història no acaba aquí. Per tant, no és un final feliç, sinó un començament feliç.

 
Aina Riudavets | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]