F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Nuvolet... (Laura Carreras)
Inici:  El Navegant
Capítol 1 Capítol I

EL NAVEGANT

CAPÍTOL I



Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Fa poc que vaig començar el diari. La veritat és que mai n’havia fet cap, però de moment la idea m’està agradant molt. Aquí intentaré explicar breument la meva vida, simplement per tenir-ne un record. No sé ni per on començar, suposo que pel principi, així que: Hola, sóc en Millan, un petit, jove i senzill floc de neu. La meva infància va ser normal, com la de qualsevol floc de neu que viu a Perpinyà. Vas a l’escola, fas amics, vas a jugar al parc i els caps de setmana qualque dinar familiar. Recordo a uns d’aquests dinar familiars la meva tia Virgínia, que en aquell temps era l’única gota d’aigua de la família, s’havia oblidat que aquell mateix dia es produiria el canvi d’estat per a les gotes d’aigua i a ella li tocava ser núvol. Enmig del dinar ens va dir que no es trobava bé i que anava al bany, però en tornar s’havia convertit en un bell núvol blanc, es va acomiadar i va partir cap al cel que, com no cal explicar, és on viuen els núvols. Aquell dia la meva admiració per ser núvol va augmentar enormement. Des que sóc molt petit he somiat en ser un nuvolet, petit, blanc i suau, a vegades em fa un poc de por perquè ma mare sempre em diu que al cel els núvols són molt dolents i que la seva estança allà va ser la pitjor de la seva vida. Però jo no la crec, sé que ho diu perquè em passi la il·lusió. Així que vaig seguir lluitant pel meu somni fins que… Voleu saber què va passar? Seguiu llegint: Recapitulem fins dia nou de gener de fa uns deu anys, encara no he perdut la meva virginitat, o com més bé ho coneixeu els humans, mai he experimentat un canvi d’estat, sóc l’únic dels meus companys i n’estic molt avergonyit, ja que això significa que na Kissa, la mare naturalesa, pensa que no estic preparat per fer-ho. Dia rere dia una burla nova surt per la boca dels meus companys, el que em fa agafar més forces encara per aconseguir el meu somni de ser núvol. Així que crec que agafaré valor per anar a xerrar amb ella. Li he comentat aquesta idea al meu millor amic, en Rodri, que també és un floc de neu, i encara que ell pensa que seria millor esperar que na Kissa faci la seva feina, m’ha donat la raó i fins i tot diu que m’acompanyarà en la visita. Falten poques hores per anar-hi, i no puc estar més nerviós. Em preparo un te en un dels meus intents per calmar-me, però no ho aconsegueixo. Penso que potser seria millor no anar-hi, però en recordar les burles dels meus companys, i les ganes que tinc de perdre la meva virginitat, no hi ha res que em faci tornar enrere. Mentre estic menjant unes pastes per acompanyar el meu te, sona el timbre. És en Rodri que em ve a cercar.

    - Preparat?- em demana ell entre riures.

    - No- contesto jo- estic molt nerviós… i encara que hagi pensat prou vegades què dir-li a na Kissa, tinc por de quedar-me en blanc.

    - No et preocupis- em diu posant-me una de les seves gelades puntes damunt la meva esquena- jo t’ajudaré- va posar cara de cansat i en intentar contestar-li em va tapar la boca i amb un subtil gest que va fer amb els ulls, vaig saber que si no sortíem ja de casa, no m’acompanyaria. Així que agafem les capes de neu i sortim al carrer. He de reconèixer que sóc una mica cansat, ja que durant tot el camí no callo, recordant el meu discurs:

    - Així que, senyora Kissa, havia pensat que…

    - Para!- em diu en Rodri- és aquí.

Les cames em comencen a tremolar. I gotes de suor cauen lentament pel meu front. L’edifici que tenim al davant és impressionant. No sé com assimilar tanta bellesa. En Rodri em mira:


    - Entrem-hi- em diu amb un somriure d’orella a orella.

Noto que està emocionat per entrar-hi, jo no sento la mateixa emoció, els nervis m’ho impedeixen. Però sé que ho vull fer, així que aixeco el cap i començo a caminar fins a arribar a les portes principals on ens trobem dos núvols d’aproximadament la nostra edat discutint amb un gegant tan alt com el castell. En Rodri i jo decidim aturar-nos per analitzar el que passa, però no aconseguim endevinar-ho. De sobte, els dos núvols es giren, mentre el gegant entra al castell. Un d’ells es dirigeix a nosaltres amb cara trista:


    - Tant de bo ser vosaltres- ens diu just abans d’anar-se’n a plorar rere un arbre. El seu acompanyant s’atraca i ens conta el que ha passat:

    - Disculpeu el meu amic, està trist perquè encara no ha perdut la seva virginitat, ell somia a ser un floc de neu com vosaltres… Veníem a veure na Kissa, però aquest gegant que diu ser el seu guarda personal- remarca amb un to burleta- no ens deixa passar. Per cert, sóc en Juli i ell- ens diu assenyalant l’arbre on se situava el seu amic- és en Ricard.- En Rodri i jo ens mirem somrients i una riallada en surt per la boca.

    - Disculpa- dic jo- Som en Rodri i en Millan.- No sé per què, però no puc aturar de riure, suposo que en veure que algú estava en la mateixa situació que jo em va fer perdre els nervis i la tensió que duia al damunt es va dispersant en forma de rialla. Així que li deixo el torn de paraula a en Rodri.

    - Nosaltres estem en la mateixa situació- explica entre riures el meu amic- També veníem a veure na Kissa, en Millan somia a ser un núvol...

En sentir això en Ricard, que encara estava rere l’arbre, s’aixeca i ve corrents cap a nosaltres.


    - Com heu dit?- va dir ell amb la cara humida- No ho puc creure.- El seu rostre es va il·luminar quan un somriure enorme li va aparèixer a la cara. Jo no vaig poder resistir-me a demanar:

    - Què és el que no pots creure?

    - No ens fa falta na Kissa per perdre la nostra virginitat, només ens fa falta una gota d’aigua del llac de na Kissa.

    - Què? Com pot ser això?- demano jo sorprès.

    - És clar! Com no hi havia pensat abans? La llei de l’aigua Kissal.- diu en Juli.

    - Exacte- Exclama en Ricard emocionat.

En Rodri i jo no entenem res, ens mirem sense saber què dir i, abans de poder demanar res, en Ricard, que ens deu haver vist amb cara de no saber de quina llei xerren, talla el silenci que hi havia fora del castell de na Kissa per explicar-nos-ho tot:


    - Conten que fa molts anys, un floc de neu com vosaltres, frustrat per no haver perdut la seva virginitat, va realitzar un experiment a tots els que en aquell temps formaven part del cicle de l’aigua, entre ells els nostres avis i els seus respectius pares, i va descobrir que un petit percentatge d’aquests no havien perdut la seva virginitat mai. Això el va deixar, d’una banda, més tranquil sabent que no era l’únic i, d’altra banda, encuriosit per saber quina era la raó d’aquest fet. Així que, després d’investigar un poc més va esbrinar que no tots som aptes per canviar d’estat, això el va frustrar tant que no va poder deixar de cercar la manera de poder ser un núvol. Tres anys després, un llibre anomenat “La llei de l’aigua Kissal” va ajudar-lo a trobar la solució- En Ricard s’atura i ens mira. En Rodri i jo estem expectants.

    - Quina era la solució?- va demanar en Rodri.

    - La solució es trobava més a prop del que pensava, només havia de cercar una persona que tingués el mateix problema que ell, arribar a una cova que es troba amagada entre de les grans terres de na Kissa i cercar el llac que hi ha a dins. Segons el llibre que havia llegit, aquella aigua era màgica, però només funcionava per als que eren purs de cor. L’únic que no li agradava del seu pla era que per convertir-se per fi en núvol, haurien de passar aproximadament uns trenta anys. Però ell estava tan desesperat que aquest problema no el preocupava gaire. No podia esperar més i va anar a complir el seu somni. No sabem què va passar de debò, n’hi ha que diuen que va aconseguir perdre la seva virginitat i convertir-se en núvol. Altres diuen que no va sobreviure. Altres que va morir ofegat a dins de la cova i que per això l'han anomenada la cova del Zacaries en honor seu, ja que aquest era el seu nom. I fins i tot n’hi ha que diuen que aquesta història no és certa. El que sí que és cert és que quan na Kissa es va assabentar del que havia passat, es va enfadar tant que no va deixar racó del seu palau sense trampes o guardes que impedeixin a cap floc, núvol o gota, entrar a la cova del Zacaries. Jo no sé què pensar, però tinc tantes ganes de perdre la meva virginitat que a vegades penso que ho hauria d’intentar. Tu què en penses?- va demanar-me a mi, que estava embambat després de la història que ens acabava de contar.

    - Estàs insinuant que entrem al castell de na Kissa, travessem el seu bosc, passem entre els núvols de la seva boirina i quan per fi arribem a la cova del Zacaries cerquem el seu llac d’aigua Kissal per provar si som purs de cor i podem ser el que volem per sempre, després d’aproximadament uns trenta anys? I tot això tenint en compte les seves trampes i els cent dos guardes que té.- intervinc jo.



    - Doncs, dit així sona una mica difícil, però sí. Qui s’apunta?- diu en Ricard encongint les espatlles.

En Rodri i en Juli, que pràcticament no han dit res, es miren sense saber què fer, seguidament em miren a jo, que tampoc sé què aportar. Penso en el bo i el dolent que tindria fer-ho o no fer-ho. No se m'acudeix res així que, més per un impuls que per un raonament, dic que sí. En Rodri i en Juli, afirmen després de jo.


    - Que bé!- crida en Ricard emocionat- Demà a mitjanit ens trobem aquí.

Tots vam afirmar amb el cap i vam tornar a les nostres cases, esperant amb emoció que arribés l’endemà. El que no sabíem és que l’aventura a la que ens havíem apuntat tindria més sorpreses de les que podíem sospitar.



 
Laura Carreras | Inici: El Navegant Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]