F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Casualitats plenes d'intencions (celna)
Inici:  La Bruixa
Capítol 3 L’aiguamoll

CAPÍTOL 3:

Només arribar a casa vaig agafar el llibre més prohibit del poble. Aquell escrit contenia tota la informació que es coneixia de la bruixa. Anava llegint pàgina per pàgina i encara no havia arribat a la meitat. Anava apuntant les idees importants en un paper en blanc per després poder-ho explicar a la família Bertran. Tenia poc temps. La bruixa podia actuar en qualsevol moment. Havia de córrer si volia salvar la pobra nena. Però de moment no havia llegit cap possible solució per evitar aquell desastre… Mare meva! No podia ser! Acabava de llegir un fet que em va deixar desconcentrat. Segons aquell vell llibre la persona que trobes el maleït ninot, trigaria tant en morir com el que trigués la lluna plena en aparèixer. Vaig mirar el cel. No podia ser! Hi havia lluna plena! La Fiona no trigaria en desaparèixer de la casa i dirigir-se a l’aiguamoll. Havia de córrer, córrer molt! Vaig anar al traster. Vaig agafar tot el que em podria servir: cordes, llanterna, flotador inflable, el salvavides, aigua i sens dubte el llibre. També vaig agafar un kit de primers auxilis. Vaig tancar d’un cop vast la porta. Vaig baixar les escales de tres en tres intentant fer-ho en silenci ja que no volia fer xivarri i despertar la meva família i els veïns. Eren les dues de la matinada, per tant era negra nit i el primer que vaig fer va ser obrir la llanterna. Al carrer no hi havia ningú. Em sabia el camí de memòria. Tenia uns trenta minuts a peu així que vaig decidir agafar la bicicleta del meu germà, em quedava petita però res importava en aquesta situació. Durant el camí no deixava de pensar en el que podia arribar a passar. Havia estat covard. Els havia d’haver avisat abans. Tenia ànsies de continuar el llibre prohibit, creia que en alguna part havia de posar com poder evitar el desastre. Els següents deu minuts em vaig intentar calmar i conscienciar de que tot aniria bé. Vaig continuar pedalant. Per fi vaig arribar a l’aiguamoll. Em vaig posar a buscar i no trobava res. No hi havia rastre ni la nena ni de ningú. Havia de fer alguna cosa immediatament! Vaig decidir trucar a la policia. Els vaig donar les indicacions i no van trigar en arribar. Abans de poder parlar amb ells, el mòbil d’un dels policies va sonar.

-Aquí policia local, digui?

-Ajuda! Necessito ajuda! La meva filla ha desaparegut de casa! No està! No està!

-Si us plau, calmi’s i digui’m tota la informació que ens pugui ser útil.

-Sóc al camp, als afores del poble, ràpid! Sisplau ràpid! La meva filla és rossa, té 5 anys i és primeta, es diu Fiona. Ajuda sisplau, busqueu-la!

-D’acord, ara envio a dos dels meus agents. No trigarem.-digué el policia.

Aquest va apagar el telèfon i va ordenar als seus dos agents que es dirigissin a cal Bertran.

-Pasa alguna cosa?- vaig preguntar.

-Es veu que ha desaparegut una nena del poble. Diria que eren els nous, aquells tan estranys que han arribat fa cosa de tres dies. Bé, què necessites? Per què ens has fet venir aquí a aquestes hores?- va preguntar el policia mentre es gratava el cap nerviós.

-No! No pot ser! Massa tard! Hem de trobar-la com sigui.

-Però vostè que s’empatolla?, Que va begut?- n’estic fart de tonteries, hi ha casos més importants a resoldre.- finalment el policia va marxar i em va deixar sol enmig de l’aiguamoll.

Em sentia culpable i miserable. Com ho podia haver permès?

De cop i volta unes bombolles a l’aigua em van cridar l’atenció. No em creia el que veia. M’hi vaig apropar. Efectivament era la nena. No em van trigar a caure llàgrimes per tota la cara. No ho havia pogut evitar i això em marcaria tota la vida. Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

-ho sento, Fiona. Ho sento de veritat…-vaig abandonar l’aiguamoll malgrat que les llàgrimes no em permetien avançar. El sentiment de culpa em duraria el que em queda de vida.

-ho sento Fiona, ho sento de veritat...
 
celna | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]