F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Records que remouen l\'ànima (paula_costa11)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 3 Un final glaçat.

Tot i que vaig sortir amb la resta de la quadrilla, a la mínima que vaig tenir oportunitat em vaig allunyar per quedar-me sol. Una vegada ho vaig aconseguir,em vaig dedicar a passejar-me pels estrets carrers de la ciutat, engolint amb els ulls les diferents paradetes que hi havien montades omplint tots els racons amb olors exòtiques.

Mentre recorria els diversos carrerols embaucat en els extranys productes que t’oferíen, em vaig anar diriguint cap a la perifèria casi sense adonar-me’n. Quan en vaig ser conscient, em trobava en una zona lleugerament apartada, i que tenia un caire temoros; la zona no em va donar gaires bones vibracions, de manera que vaig decidir marxar d’allà i anar a trobar-me amb els altres, i res de tot això que explicaré a continuació hagués passat, si no hagués sentit l’horrible crit de pànic. Sabia que havia d’ajudar al causant d’aquell crit, i no m’ho vaig pensar gaire abans de dirigir-me cap a on pensava que era l’origen del crit.

Cada cop hi havien menys cases, la ciutat s’acabava; feia almenys cinc minuts que no havia vist a ningú pels carrers i ja estava a punt de donar-me per vençut i tornar, quan vaig tornar a escoltar el crit, aquest cop més fort i molt més inquietant, el que va fer que se’m activessin els 5 sentits per anar amb especial cautela abans d’apropar-me fins a l’inici d’aquell crit. Vaig palpar la meva cintura en busca de la meva arma, no tenia pensat disparar a ningú després del trauma que em va causar la mort d’en Hideo amb la qual encara tenía malsons, però si que era cert que em podia servir per semblar més autoritari i espantar als causants de tot allò. Quan no vaig notar l’arma em vaig espantar, “merda, estic desarmat”.

Tot i així el meu sentit de la honra em van fer seguir fins al que semblava una casa abandonada i destartalada. Em vaig apropar a poc a poc, i vaig empenyer la porta lentament fent-la grinyolar; l’interior estava fosc, però acertava a veure una llum esclareidora al fons d’un passadís, vaig entrar amb una por al cos que augmentava a cada pas que donava; a mesura que m’anava apropant a la llum tot va anar cobrant forma. Era una habitació amb la porta entreoberta, dintre hi havia gent, dos o tres diria, tot i que no ho sabia a ciència certa; escoltava una veu ofegada de fons parlant entre supliques, i un riure que va fer que un calfred em recorregués l’espina dorsal, després silenci, una altre vegada el crit esgarifós, no hi havia dubte, el causant era dintre aquella habitació, i després el soroll de grans quantitats d’aigua caient, i més riure.

De seguida em vaig adonar del que pasava, devien ser un grup de soldats americans que van arribar a la ciutat i es devien amagar en aquesta casa abandonada, un dia un dels nostres soldats els deuría trobar, i el capturaríen per asegurar-se de que no digués res i, a més extreure-li informació; els nostres soldats no es venen facilment, de manera que devant de la seva manca de colaboració hauríen començat a torturar-lo, sabia prou bé que era el que acabava d’escoltar; m’havien parlat d’aquesta tortura, la tortura amb aigua, o el macabre sobrenom que li varen posar, el submarí. Aquesta tortura consistía en posar un drap a sobre la cara de la víctima, i després llençar-li litres d’aigua al damunt, això causava que la víctima tingués dificultats respiratòries, i s’ofegués. Normalment la gent que era sotmensa a aquesta barbaritat de tortura no aguantava gaire temps viva.

Tot i que em sabia molt greu deixar allà a aquell soldat, sabia que jo sol i desarmat no aconseguiria res, de manera que vaig decidir marxar a per reforços. Al dirigirme cap a la sortida, per culpa dels nervis, la por, la tensió acumulada, en fi, un cúmul de coses, va fer que fos una mica més maldestre, ensopegant i caient, fent un terrabastall.

Tot va passar molt ràpid, de sobte tres homes vestits amb uniformes americans, van sortir de l’habitació del fons, ràpidament es van dirigir cap a mi, dos em van portar a ròssec fins la sala del fons, mentres el tercer tancava la porta que donava a l’exterior; un cop va tornar a la sala, vaig contar-los, eren set, i això si estaven tots allà.

Es van posar a parlar entre ells en un anglès amb un accent molt marcat, i no aconseguia acabar d’entedre’ls; de cop es van callar i se’m van quedar mirant, instintivament sabia que el que anés a passar a continuació no seria gaire bo per a mi. Tres d’ells van començar a aproximar-se cap on estava amb una lentitud inquietant, quan els vaig tenir just al demunt no van trigar ni dos segons en començar a apallissar-me.

Suposo que de la pallissa vaig quedar-me inconscient, ja que al obrir els ulls em trobo encadenat a una canonada pel canell. No sé amb certesa quan temps dec portar aquí tancat, només sé que al meu costat hi ha un altre soldat, dels meus, encadenat també, però ell molt més demacrat que jo. Al mirar-lo fixament, veig que se li marquen els pòmuls de la cara i té unes ulleres que dona la sensació que no hagués dormit en setmanes.

Mantenim una petita conversació, en la qual em diu el seu nom i com ha arribat a allà, i jo també decideixo explicar-li la meva història.

De cop dos dels soldats entren a la sala on estem tancats, es dirigeixen cap a mi amb una clau, em desencadenen i em porten a una sala contigua on únicament hi ha una cadira al mig; en la qual em fan seure i em lliguen. Marxen i em deixen tot sol durant uns minuts, fins que un altre soldat, el que sembla que dirigeix tot allò, entra i ve cap a mi.

Quan s’apropa veig que porta un maletí a la mà, i la situació comença a donar-me molt mala espina. Es posa dret davant meu, i obra el maletí, a dintre hi havien tot d’instruments de tortura.

Vaig passar-me molta estona dintre d’aquella sala, cridant i agonitzant, negant-me a parlar; fins que es van cansar i em van tornar a la sala del principi, on em van tornar a encadenar.

Així vaig passar uns cinc dies més o menys, sobrevivint a dures penes, sotmès a tortures diaries, però jo només vaig donar silenci canvi. Els dos primers dies no es van fer tan durs, ja que gràcies a l’altre presoner tenia algú amb qui parlar, o si més no almenys no em sentia sol, però un dia no va tornar, de manera que vaig suposar que es va acabar morint, tot i que mai ho vaig poder confirmar.

Un dia, no em van portar a la sala de sempre, i per la cara de diversió que tenien els soldats em vaig imaginar el que passaría; cansats del meu silenci, per fi s’havien decidit a matar-me.

Em van estirar al terra, i em van cubrir la cara amb un drap, no, no.

Durant aquells dies havia patit varietat de tortures, però cap tan brutal com el submarí. Vaig cridar i vaig intentar desfer-me dels soldats que em subjectaven, els quals es reien més fort a cada moviment que donava, cada cop més desesperat.

De cop vaig notar com aigua glaçada començava a caurem en quantitats inmenses per la cara, i mullant-me tot el cos. Vaig començar a sentir una opressió al pit, i el meu cor cada vegada bategava més ràpidament. Quan l’aigua va començar a entrar-me per la boca i el nas, una sensació de pànic em va envair, i una sensació d’ofec creixent. No vaig poder evitar pensar en la mort, en que la meva vida estava en mans d’una persona que m’estava ofegant lentament. A poc a poc, vaig començar a notar com les meves forçes s’anaven acabant, com la vida m’abandonava, i abans de tancar els ulls, qui sap si per últim cop, el meu cap va evocar una imatge de la Ayaco, la qual es va anar debilitatant, fins a toranr-se un fons completament negre.
 
paula_costa11 | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]