F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Les paraules ferides (Alicia )
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 3 Silenci

L’ultima hora de divendres, a l’institut, vaig rebre una notificació, i sense que la professora se n’adones vaig fer-hi un cop d’ull, era un missatge de la mare pro nomes vaig poder llegir entre línies la paraula “silenci”. Va ser tot un misteri de paraula.

De camí a casa, anava com tots els dies amb la Xènia i aquell dia vam esta parlant d’un noi, en Marc, de moment nomes he dit el nom un cop pro jo crec que havíem aconseguit un record en dir el seu nom mes de mil cops en un mateix dia, durant aquell curs. Ell era el “crush” de la Xènia i jo odiava parlar d’ell, pro suportava els seus comentaris d’enamorada per ser una bona amiga, i a part era tot un plaer dir el seu cada cop que eren a prop, per molt que a la Xènia li molestes perquè sense voler-ho se li pujaven els colors a la cara. Hi ha una dita que diu que contra mes odies a una persona mes t’atreu o una cosa així, no tinc clar si era una dita pro li havia sentit dir a l’avia, i he de confessar que aquelles ultimes setmanes el mirava d’una forma estranya, no com si m’agrades! O potser si, no ho se, sentia un sentiment en el meu interior que era com si...callo! no! No m’ho puc callar ara quan ens creuàvem pels passadissos tenia una sensació com si...prou! el que tinc clar es que la Xènia no podia saber el que m’estava passant, per molt que haguéssim fet una promesa de dir-nos-ho tot hi han coses per les que mes val guardar silenci.

Abans de tornar a casa vam anar al parc, havíem de fer un treball sobre el medi ambient, el que opinàvem del que li estava passant al mon, que poc a poc l’estàvem destruint els humans, i que millor lloc per tenir inspiració per parlar d’un tema com aquest que estar en un parc, un espai lliure. Allà, casualment vam veure de lluny a en Marc, que estava passejant al seu gos i nosaltres el vam saludar tímidament. Va ser llavors quan em vaig fixar en la Xènia, en els seus ulls i vaig donar-me compte de que no podia seguir amb aquella mentida que em consumia per dins. Després de aquell infortuni, a mi no se’m va acudir altra cosa que dirigir-me a ella i soltar-li tota la veritat, el dolent es que em vaig explicar de la primera manera que se’m va acudir, vaig dir-li: Xènia, la nostra amistat esta per sobre de tot, oi? Tinc un secret que m’està matant. Xènia...m’agrada el Marc, ja esta! Ho he dit. Ella no em va respondre. De fet van passar cinc minuts incomodes, d’aquells en els que et morts per parlar pro tens por de cagar-la i dir alguna tonteria. Fins que es va dignar a respondre, al principi va tartamudejar unes paraules, penso que no sabia que dir, com es normal, sense voler l’acabava de deixar en una situació de molt mal gust, pro al final es va decidir i em va dir: Mira vull dir-t-ho de la manera mes delicada possible, pro de veritat? Ell? No podia ser una altre? I es va posar a riure, les dos vam riure fins que ens va faltar l’aire.

Quan per fi vam arribar a casa, la Xènia i jo havíem decidit que tot el que havia passat al parc de moment no ho parlaríem fins que passes el cap de setmana, hi així va ser. Pro aquell cap de setmana no seria un com qualsevol.

El dissabte al mati, jo vaig aprofitar que era un dia solejat per anar una una estona a ca l’avia, tenia una piscina enorme i per res del mon em podia deixar passar aquell mati de primavera tan calorós a casa, total s’hi m’hagués quedat a casa ho hauria reflexionat tot, des de el missatge de la mare, del que encara no havia llegit res, fins al que havia passat el divendres a la tarda.

Per la tarda d’aquell mateix dissabte, quan la mare va arribar a casa, sobre les tres, jo ja estava una mica farta de tot i no en tenia gens de ganes de mirar i llegir el missatge del divendres, així que li vaig preguntar que posava al missatge i també vaig afegir-hi una excusa barata.

La mare es evident que al principi es va quedar estranyada de que no m’ho hagués mirat ja, pro no va tardar massa en dir-m’ho, i abans de parlar em va mirar amb un somriure, el que em va fer pensar que potser eren bones noticies.

Mare: El divendres em van trucar a la feina uns investigadors... uns que crec que les dues sabem qui son, veritat? Be, doncs resulta que les mostres de sang per fi ja tenen veredicte i... si i si! era el besavi. I aquest mateix cap de setmana el traslladaran a on es enterrada la besàvia.

Filla: Ostres! Vaig interrompre, que be! Pro espera jo vaig llegir entre línies una paraula, ara no la recordo, era misteriosa, ah!, ja la tinc, silenci.

Mare: Bueno també em van dir que podíem anar-hi, i jo et vaig escriure que podríem anar a guardar uns minuts de silenci.

Filla: Sí, perquè no. Quan?

Mare: Ho tindran tot apunt el dimecres.

El diumenge, van córrer males noticies per tota la ciutat. Havia succeït un fet espantós i tothom es va assabentar. Quan la noticia va arribar a casa meva devien ser les deu del mati, pro algú havia trucat plorant desesperadament al portal de casa meva per a que ho sàpigues tant aviat. Era la Xènia.

Marc, 16 anys. En marc, havia anat a passar la tarda a casa d’un amic que vivia en un poblet d’aquí prop. Tenia una moto i el permís corresponent, amb la que va sofrir un terrible accident. El noi no era el primer cop que anava als pobles amb la moto o que feia petites rutes per la carretera quan es posava el sol, pro aquest dissabte al vespre no tot va sortir com esperava. Un cotxe amb dos nois d’uns vint anys que anaven una mica beguts i que encara s’està investigant fins quin punt anaven beguts, van xocar de cara contra el noi que va intentar esquivar el cotxe que anava contra direcció i a tota velocitat, el noi va poder girar una mica per això el cotxe quasi no el va tocar pro va caure a la cuneta i pel que sembla de mala manera, ja que avui s’ha confirmat la seva mort.

No tenia paraules després de llegir aquella noticia i sense voler o no jo també vaig acabar plorant.

Tota historia no te un final feliç, pobre Marc. La Xènia i jo vam seguir amb la nostra amistat molts mes anys. El besavi va poder descansar en pau, igual que la besàvia.

Pro crec que havia après una lliçó, que avui hi ets i dema qui sap. I crec que nomes queda una cosa a dir, el meu nom, una escriptora anònima no tindria mèrits, jo em dic Alicia.
 
Alicia | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]