F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Llum entre la foscor (blancaneus)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 3 Les paraules ferides

A punt va estar d'estrényer aquell gallet, però no ho va fer, per sort no.

Feia tan sols uns pocs dies que no escoltava una veu que no fóra la d'ell. Però aquella veu... Feia mesos que no escoltava una veu com aquella...

Una xica, que no hauria de tindre més de 10 anys, de cabell roig maragda i ulls verds maragda (tota una joia)...

El viatger va baixar l'arma i va sospirar amb gran impaciència.

-Àster.- Va pronunciar ella després de diversos instants de por i desconcert- Em cride Àster.

Llavors, un so va estremir els arbustos a la seua esquerra. La llebre, única autora del so, va caure en sec sobre la neu i va lliscar diversos centímetres a la dreta, impel·lida per la seua pròpia velocitat de correguda segons abans de ser acomiadada del món.

Marc va agafar la seua víctima pel coll i, gratament indiferent, va donar mitja volta i es va disposar a prosseguir el seu camí.

-Espera, què fas?

-Tornar als meus assumptes, tu hauries de fer el mateix.

-No puc...

-Has arribat fins ací. Sabràs tornar.

-¿A on? No vinc de cap lloc.

Marc va plantar els seus peus en la neu, alliberant un sospir de desesperació. Si abandonava aquella xiqueta a la seua sort, seria una mort més que afegir a la seua pesada consciència, perquè seria el mateix que matar-la ell en eixe mateix instant.

-Fa poc, la meua família i jo ens vam trobar amb una altra família que deia que darrere d'unes muntanyes hi havia com... Un lloc militar on estaven fent un gran campament, molt gran i segur, i que estava obert per a totes les persones. Així que la meua mamà i el meu papà van decidir anar-hi, però al mig de camí va haver-hi una tempestat horrible, i vaig acabar perdent-los de vista.

Marc va romandre callat i pensatiu, centrant-se en el punt clau de tota la informació que acabava de rebre. Quina era la base militar més pròxima?

-Potser... Potser tu sàpies on está.- Va suplicar la pobra xiqueta impacientada.

-La base militar de Dénia... - Va murmurar ell, més per a si mateix que per a la xiqueta.

-¡Sí, eixe és el lloc! - Va exclamar la xiqueta emocionada i esperançada.

-Això està a uns quants dies de camí... - Va tornar a murmurar Marc, més per a si mateix que per a qualsevol.

-Mon pare sempre ens deia que si ens perdíem fórem tots al lloc a què estiguérem anant. Segur que ja estan apunte d'arribar fins allí! - Va tornar a exclamar emocionada, ignorant l'últim que acabava de dir Marc.

-Aleshores... M'ajudaràs? - Va suplicar la jove maragda.

Ara sí, Marc la va mirar als ulls, i maleint-se a si mateix en el seu interior, va pronunciar un resinós "si" amb el lleu moviment del seu cap. Aleshores la xiqueta va començar a córrer i riure d'alegria.

Aixína va começar el seu viatge.

Els esperava un viatge llarg, amb sort potser no tan llarg, però sí quelcom mogudet. Quan per fi va sortir el sol, van fer un bon descans i es van disposar a menjar-se la llebre que Marc havia caçat, junt amb altres pardalets que havia anat caçant pel camí i una bona infusió d'agulles de pi. El cel ja no estava enreixat per estreles, sinó que ara eren els núvols blancs, mesclades amb els atrevits tons de la fervent alba, les que capturaven el blau del cel.

-¿Qué és això? - Va inquirir la jove, curiosa, a l'apreciar el torrat paper que ahorasostenía el viatger en la seua mà.

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?…

Ja havia llegit centenars de vegades l'insignificant tros de paper, i encara així no es cansava de fer-ho. Imaginava centenars de desenllaços per a aquella xicoteta història, i entre una de les seues moltes imaginacions, estava ell.

-Un fragment que vaig trobar d'un llibre.

-¿I què li va passar al llibre? Per què està a soles?

-Es va cremar. Només va quedar açò.

-A ma mare també li agradava molt leer... Jo encara no he pogut aprendre, encara que m'agrada molt quan ella em llig abans de dormir. La seua veu és molt bonica, i a més és molt llesta, sempre llig de memòria. Encara que bo, jo crec que a vegades se l'inventa un poquet. El viatger va encendre un xicotet somriure. La veritat és que aquella xiqueta li recordava a la seua infància. La seua curiositat per les estreles, el seu gran set pel saber, la seua manera desperta i natural de dir les cosas...

Son pare també acostumava a comptar-li històries, sempre abans de dormir, mentres analitzaven les estreles. Unes vegades llegia, altres narrava des del fons del seu mente... Però mai faltava la seua xicoteta història, i la de les estreles era una d'elles

Arran d'això, el rellotge va tornar a transcriure's en hores i més hores. Hores en què molt van caminar i poc van descansar, hores plenes de preguntes incertes, hores eternes i duradores i hores efímeres i perecederas... Fins que per fi va caure la nit i, amb ella, també l'energia i la vitalitat dels 2 viatgers.

La nit era menys freda que al que acostumava, i el cel més estrelat al que també acostumava. Les purnes del foc de la foguera ascendien i es perdien en l'eco d'algun sospir de l'aire, i la xiqueta, tombada amb ulls quasi tan resplendents com les estreles a què admirava i contemplava, va preguntar:

-¿Qué són les estreles?

El viatger va dirigir la vista al cel i va somriure efímerament, quasi tan efímer com les estreles fugaces que de tant en tant s'aventuraven.

-Les estreles són foc. Les seues flames palpiten fins en els confins més recòndits de la galàxia. - Els seus ulls també es van il·luminar, mentres la veu de son pare retrunyia en el seu cap. - I saps per què brillen tant, i encara que estiguen tan lluny? Perquè no són un foc qualsevol, Àster. Totes eixes estreles són el record de les persones que han mort al llarg de la història. Tot el que van ser, i tot el que podrien haver sigut; allò pel que van lluitar i les batalles que libraron... Està ací. Algunes van ser tan importants, que inclús havent-se extingit el seu foc, encara continuen brillant per moltíssim temps, perquè així puguen continuar il·luminant el cel de la mateixa manera en què van il·luminar la Terra. Les seues idees mai seran oblidades, perquè estan ací- i mentres el seu dit buscava el seu cor, les seues pupil·les buscaven l'estrela més brillant de totes, i quan l'hicieron... - i allí- llavors va somriure com feia molt de temps que no ho feia, mentres el seu dit s'unia a les seues pupil·les per a assenyalar a la dita estrela.

-Jo no t'oblidaré nunca.- Va murmurar ella amb to dolç i cansat. El viatger va riure.

-jo tampoc, xicoteta.

Després d'un parell minuts en què va regnar el silenci, el viatger, meravellat, va pronunciar:

- Enssentim infinits quan no som més que sers efímers en un món caòtic. Sers efímers que llauren un pensament infinit en les estreles.

Però la xiqueta no ho va escoltar, perquè havia caigut totalment rendida sobre els braços de Morfeu.

Els següents 3 dies es van repetir de la mateixa manera que els anteriors. La xiqueta preguntava i més preguntava, molt caminaven i poc descansaven, s'omplien els estómacs amb xicotets pardals i amb més te d'agulles de pi, i amb cap sort que una altra llebre o marmota.

Fins que va arribar la nit tercera... Aquella nit el cel era totalment distint, i no ho era perquè haguera més estreles, perquè de fet no les había... Aquella nit, el cel era totalment distint perquè per fi havia adquirit un significat

-¿Què et passa?- Va inquirir la jove maragda davant de la tensa expressió del seu company.

-ja falta poc, Àster.

-Sí, però pareixes trist.

-No, és què que estic cansat.

Un fil de tensió es va teixir entre ambdós, i conforme més avançaven, més s'enredava en la gola del viatger.

-Creus que els meus pares hauran arribat?

-Sí, pero... És millor que no ens fem il·lusions de moment, d'acord?

-Em llegiràs alguna vegada el que posa en eixe paper? - Va inquirir assenyalant la seua butxaca, després d'uns silenciosos instants.

-De fet, confie en que ho podràs llegir tu.

La xica va somriure, convençuda de que ell l'ensenyaria a ell.

El silenci va tornar a apoderar-se del trajecte, fins que per fi van divisar el campament. Un tossal més i estarien a les seues portes. La xica no podia més que córrer i cridar de l'emoció.

-Anem Marc! Ja quasi estem! Corre!

La xiqueta va córrer i va córrer, i riu i més va riure, fins que es va donar compte que no hi havia ningú corrent ni a la seua dreta, ni a la seua esquerra...

Ni tan sols a les seues esquenes.

Les seues cames van frenar gradualment, i la seua rialla es va apagar gradualment. Fins que els seus peus van frenar en sec.

-¿Marc?

La xiqueta es va girar. Marc no s'havia mogut del lloc.

-Marc, anem, ja quasi estem.- Va murmurar ella tancada en la seua perfecta il·lusió, una vegada va haver tornat amb el viatger.

El viatger no va respondre, simplement va acatxar el cap, i llavors ella va començar a entendre la situació.

-Marc, anem. Per què no et moues?- Va tirar ella de la mànega del seu abric, amb ulls resplendents.

El viatger es va posar de gatzoneta, fins a arribar a la seua altura.

-quan mires al cel, vull que busques l'estrela més brillant de totes. - Va murmurar ara ell amb els ulls resplendents.

-No. Per què dius això? La buscarem junts. - Va replicar començant a xanglotar.

-quan la trobes, llavors m'hauràs trobat a mi.

-No, ja estàs ací.

-mai estaràs sola.

-No pots deixar-me aixína. No puc deixar-te a soles.

Els ulls de la jove teixien llàgrimes a gran velocitat, llàgrimes que quedaven brodades en les seues rosades galtes com ho fa el riu que naix des de l'alt de la muntanya i tatua les seues faldes.

-estaràs bé, Àster. Eres una xiqueta molt però que molt intel·ligent. Et menjaràs el món, sé que ho faràs.

-Per què no véns?

-No puc.

- I per què?

-eixe lloc no està fet per a mi, Àster. Jo - va recalcar amb ulls aigualits - no estic fet per a eixe lloc.

-No digues favades. Estaràs bé. Estarem bé.

El viatger va sospirar.

-vull que et quedes açò.

-No. - Va rebutjar ella el socarrat tros de paper.

-Àster...

-¡No!

-fes-lo per mi. Vull que t'ho quedes, que aprengues a llegir i a escriure, i quan ho faces, promet-me que seguiràs la història. Li Huan ha de tindre una història, sé que la història que tu li poses serà mil vegades millor que la seua verdadera història. D'acord?

Ella el va abraçar, entre forts xanglots i dèbils sospirs.

-Busca l'estrela més brillant i escriu la teua història.

Ella va assentir i va agafar el tros de paper amb els seus dèbils i tremoloses manetes.

-I ara, véste'n.

Després d'una prolongada pausa, la xiqueta va obeir, i va anar.

Abans de que obriren les portes, ella es va tornar a girar. Ell encara seguia allí, lluny, expectant. Però per a quan ella va entrar i les portes van començar a cerndre's a la seua esquena, va tornar a mirar i ell ja no estava.

I mai més ho estaria.
 
blancaneus | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]