F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
No em deixis morir (AinhoaZambrano04)
Inici:  La Bruixa
Capítol 3 F I N A L

Van passar les hores, la gent va començar a exasperar-se, després de tot, estaven allà voluntàriament. Tot semblava anar en contra d’en Roger, però hi havia una cosa que havia cridat l’atenció dels inspectors: el fet que no semblava haver introduït el verí en cap moment. Com anteriorment ens havien dit, els ingredients havien estat gravats en tot moment i, no es veia cap moviment sospitós.

El verí, segons ens havien comunicat els forenses, era probable que l’haguessin obtingut d’algun raticida.
  • Perdoni -va dir l’Aika quan la Beatriu va passar pel nostre costat- sap qui va proposar elaborar aquest pastís?

La Triu ens va mirar estranyada, però va respondre educadament.
  • Si no m’equivoco, va ser l’Adrià, el germà gran.

L’Aika va somriure cordialment i li va donar les gràcies. Durant aquesta estona havia estat molt pensativa, probablement, ella també havia pensat que tot junt, semblava molt sospitós.
  • Alan, has pensat en això: els cuiners, sempre, abans i després de cuinar, han de rentar-se les mans. Però, en Roger, encara tenia cianur a les mans. No pot quedar cianur si et rentes les mans.

    Tens raó, a més, si anava a cometre un assassinat, amb més raó es rentaria les mans. Sembla que algú volia parar-li una trampa. Però, entre tanta gent, qui podria ser?

L’Aika va somriure.
  • Això és el que haurem de descobrir.

Van començar a interrogar a la gent, començant amb l’Adrià. Ell, responia amb serietat totes les preguntes que li feien, tenia una quartada perfecta. No havia estat a la cuina a l’hora de la preparació de cap plat, durant tota la nit, havia estat parlant amb els clients i amb la premsa. Només hi va haver un moment que va entrar a la cuina i va ser per rentar els utensilis.


  • Escolta, hi ha passat alguna cosa amb el pastís, per casualitat?-va provar a dir l’Aika.

L’Adrià va obrir els ulls sorprès.
  • La veritat és que sí, quan estàvem revisant que tot anés bé abans que comencés a celebració, ens vam adonar que l’aranja que havíem comprat per les postres, havia desaparegut.

  • Jo m’hauria enfadat moltíssim.

  • Ho vaig fer -va dir l’Adrià–em vaig posar a cridar com un boig, ja t’ho poden dir.

L’Aika va riure falsament, però, en aquell moment, el que més em preocupava, era la sospitosa mirada del Nicolau sobre l’Aika. Un calfred va viatjar per la meva espatlla anunciant-me el pitjor. L’Aika continuava parlant amb l’Adrià, però jo ja no els prestava atenció.

Uns minuts més tard, l’Aika va donar les gràcies pel seu temps a l’Adrià i es va apropar a mi.
  • Ja sé qui és l’assassí.

    Què? -Vaig dir impressionat.

    Bé, crec que sé qui es l’assassí, l’Adrià m’ha donat una informació de primera. No escoltaves?

    És clar que escoltava! –vaig dir mentint.

    Bé, doncs, anem per proves per incriminar el nostre estimat assassí.

Vaig tragar saliva.
  • Ja..., però, ¿qui és l’assassí?

L’Aika va somriure malvadament.
  • Si has escoltat la conversació, ho sabràs perfectament. –va picar-me l’ull.

“Harpia...”

Vam entrar en una porta on posava “No passar” avançant amb seguretat i vam entrar a la cuina on forenses examinaven el lloc.

Seguidament, vam preguntar sobre a què llocs s’havia trobat cianur:

Bol.

Batedora.

Colador.

Motlles.

Però, estranyament, als mànecs dels utensilis, no hi havia.
  • Saps -va dir l’Aika – abans, quan menjàvem, em vaig fixar en una cosa bastant interessant... Vaig veure al nostre sospitós entrar al lavabo unes quantes vegades. Què opines sobre això?

  • Potser té la bufeta delicada? –vaig dir fent conya.

  • No pallús -va dir l’Aika rient – vol dir, que el nostre assassí havia d’anar a rentar-se les mans. Ha hagut de ser molt acurat. Fa por.

Va somriure maliciosament.
  • Però ningú fa més por que jo.

    Tens tota la raó del món.

Va girar cua i es va dirigir cap al lavabo d’homes. Va entrar sense vergonya i es va posar a inspeccionar-ho tot.

Va sacar una moneda de 10 cèntims de la seva butxaca i va posar-la a sobre del mànec de l’aixeta.
  • Sabies què, el cianur oxida els metalls com el coure? Si aquí hi ha restes... Es faranvisibles a la moneda.


Es va girar somrient amb la moneda a la seva mà.
  • Sembla que per aquí ha passat algú amb les mans plenes de cianur! –va fregar-se les mans contenta- I ja sé com s’ho ha fet per posar-li el verí a les mans als seu germà!

    Al seu germà? Vols dir què...?

    Correcte! Bingo! Bingo! Bingo! –xisclava donant saltets.

Vam sortir del lavabo quan ens vam trobar amb l’Inspector Nicolau. Que ens va dedicar una mirada de fàstic.
  • En mig d’un crim? De veritat?

Al principi no ho vaig entendre. Fins que no vaig mirar a l’Aika, que semblava més un tomàquet que una persona.
  • No és el que sembla! –vaig cridar.

Un tic va tenir lloc a l’ull del nostre estimat inspector. Va fer un somriure sarcàstic.

L’Aika va tossir, intentant recuperar les bones formes.
  • Diu la veritat, estàvem buscant proves del delicte perquè sospitem de qui és l’assassí. De fet, li agradarà comprovar que, hi hem trobat restes de cianur a l’aixeta del lavabo.

Va ensenyar la moneda. L’inspector no va trigar en captar el perquè li ensenyava.
  • Molt interesant... –va murmurar – Aniré a avisar als forenses. Mentrestant, aneu a la vostra taula, m’heu de parlar sobre les vostres sospites.

Quan l’inspector va terminar d’avisar als forenses i de parlar sobre la nova pista. Va venir amb nosaltres.
  • I bé?

    L’Adrià. –va dir l’Aika sense dubtar.

L’inspector va esclatar a riure, què li semblava tan graciós? L’Aika es va veure visiblement ofesa.
  • Perdó, perdó, es que ho heu fet molt bé, marrecs. –va dir sense parar de riure.

“Què?”
  • L’actuació..., dir que sou detectius, trobar al culpable, tot en general.

L’Aika i jo vam empal·lidir, ho sabia tot des del començament?
  • Encara no m’explico per què dimonis vau robar l’aranja i la vau deixar amagada amb una nota de disculpes, però, quan vau venir a parlar amb mi, dient que éreu detectius, se’m vau fer molt interesants a la vegada que imbècils. Volia veure que faríeu. Quina cara heu tingut. I pensàveu que no ens adonaríem?

Vam baixar el cap avergonyits.
  • Com us dieu?

    Aika Nakamori López i Alan Zambrano. Som de Montmeló.

    Sou majors d’edat?

Vaig assentir preocupat. Ens portarien a presó? Ens van demanar la documentació per assegurar-se de que els havíem dit la veritat, i després de parlar amb nosaltres una bona estona, ens van confessar:
  • No tenim cap proba. I, segons ens han comunicat, ell té previst un vol per demà al matí.

    Sense probes, no el podem retenir. –va dir l’Arnau angoixat.

    Què? No es suficient amb el fet de que hagi entrat al lavabo i hi hagin restes de cianur?-va dir l’Aika sorpresa.

    T’oblides de que molta més gent hi ha entrat.

    Però no el podeu obligar a quedar-se?-vaig dir jo.

La Beatriu va sacsejar el cap.
  • Podríem fer un interrogatori però, ell es pot negar. Els interrogatoris, quan no hi ha probes, son voluntaris. I de ben segur que ell no cancel·larà el seu vol per que l’interroguem.

L’Aika va assentir, i es va dirigir cap a en Nicolau.
  • Si no sabíeu que havia anat al lavabo i havia deixa’t restes de cianur, com sabíeu que era ell l’assassí?

    Per alguns que ens han contat els presents sobre que ell li tenia enveja al seu germà i que no s’esdevenia gaire amb els seus pares i, evidentment, perquè havia comprat un vol per demà d’anada... però no de tornada.

Vaig pensar durant uns segons: si sabéssim com s’ho va fer per posar el cianur als ingredients, podríem reconstruir el delicte i buscar algun error per atrapar-lo.
  • Sabeu com s’ho va fer per ficar el cianur al pastís? -vaig preguntar.

  • Sí, això no es cap secret. Va utilitzar CMC. –va dir la Lucia.

  • Perdoni, no ho capto. –vam dir l’Aika i jo al mateix temps.

  • El CMC, també conegut com goma de cel·lulosa és un químic que moltes vegades, en l’àmbit de la cuina, s’utilitza com pegament comestible. Sospitem que, quan l’Adrià va anar a “rentar” els utensilis de cuina, va posar petites quantitats d’aquest pegament barrejat amb grans quantitats de cianur. D’aquesta manera, més quantitat de cianur es veuria enganxada i per tant, més probabilitats de mort sobtada. Ja que, l’últim que l’interessava es que les dosis fossin massa petites per matar a l’instant.

  • I... per què volia que morissin a l’instant? –vaig preguntar.

  • Suposem que hi ha dos motius principals:

>> El primer seria que, en petites dosis els efectes del cianur són molt lents. I per tant, si la gent començava a trobar-se molt malament, podrien anar-se a un hospital i allà, podrien desintoxicar-los.

>> I, en segon lloc, creiem que després de tot, encara que sigui un assassí, és persona. Volia matar als seus pares i inculpar al seu germà, no matar a tothom a la sala. Per si no us heu adonat, cap persona menor a mort. Això es deu a que, els pastissos d’aquests, anaven a estar decorats de manera diferent i es va demanar que sortissin després. I endevineu qui va tenir aquestes idees i peticions?

L’Aika i jo vam assentir i vam dir alhora:
  • L’Adrià.

Vam quedar durant una bona estona pensant quan de cop vaig dir:
  • I no hi havia dades dactilars al raticida?

    Es clar, però això ho hauran tocat moltes més persones del restaurant així que, que també hi estiguin les seves no seria tan estrany... –va respondre l’Aika fent un gest amb la mà traient-li importància.

    Des de quan els cuiners posen els raticides? –vaig preguntar estranyat.

I, de cop i volta, com si hagués dit una paraula màgica, tots es van girar cap a mi mirant-me amb els ulls ben oberts.
  • Alan, ets un geni! –va xisclar l’Aika súper contenta.

    Nano, t’havia subestimat. –em va dir en Nicolau amb una mirada orgullosa a la cara.

La Triu se’m va apropar i em va remenar el cabell a la vegada que la Lucía em donava forts cops a l’espatlla. L’Arnau es dedicava a assentir a un costat.

L’Aika em va donar una abraçada a la vegada que em donava petons per tota la cara com si fos un nen petit.
  • Fora Aika! Sembles la meva mare! –vaig exclamar rient.

Els policies van anar ben contents a parlar amb els forenses i van cridar a l’Adrià. Tot plegat, era un ambient atípic per la investigació d’un crim.

Els policies van començar a interrogar a l’Adrià de lluny, ja que no ens van deixar participar-hi. Vam veure com la seva cara anava canviant a mesura que parlaven amb ell fins a convertir-se en una ganyota sinistre i sàdica. Finalment, va acabar rient com un boig. Com el boig que era.
  • Teniu tota la raó del món. –va declarar- Jo vaig matar als meus pares, qui sempre m’havien deixat de banda. Culpant al meu germà, el seu preferit i qui sempre em superava. Amb la recepta que jo vaig inventar i de la que ell es va apropiar. Al lloc on la seva carrera s’enlairaria!

Va tornar a riure macabrament. Vaig notar com l’Aika donava una passa enrere instintivament. La policia, se’l va emportar d’allà deixant a tothom perplex i espantat i a en Roger plorant.


  • Escolta, -vaig preguntar-li a l’Aika quan tornaven cap a les nostres cases- com s’ho va fer per embrutar-li les mans al seu germà?

    Al discurs, quan el va subjectar amb les dues mans felicitant-lo per que ara seria a càrrec del restaurant. Irònic, oi?

    Ja ho crec...

Vam continuar parlant fins que va arribar l’hora de separar-nos.

Quan vaig arribar a casa ja eren les 23:47. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig tombar-me al sofà adormint-me.

Sense arribar a pensar que això no acabava aquí.



“Una dona d’uns 36 anys queia a càmera lenta a la carretera a la vegada que un camió s’apropava a ella ràpidament. La gent darrere seu cridava però ningú s’atrevia a moure’s per ajudar-la. Al mateix temps, una figura es va allunyar dissimuladament amb un gran somriure. Un nen d’uns 4 anys va cridar-la:
  • Mama!

Però res podia parar l’inevitable. La dona va caure i abans de que pogués aixecar-se i anar-se’n, el camió va passar per sobre seu. Deixa’n a tothom paralitzat davant l’escena als seus ulls.”

Vaig llevar-me del sofà vomitant, l’escena mostrada era massa dura.

Plorant vaig aixecar-me per veure l’hora al meu mòbil.

3:00.

Seguidament, vaig enviar un text a l’Aika explicant tot el que passava al somni.

Vaig forçar-me a recordar detalls que em poguessin indicar l’hora de la mort:

El sol estava al seu punt més alt. Haurien de ser les 12 més o menys.

Semblava Barcelona.

Al carrer de davant, es veia una botiga del Futbol Club Barcelona, al costat d’una Farmàcia. I darrere, es veia un KFC. Vaig buscar durant una bona estona a Google Maps fins que per fi, vaig trobar l’adreça exacta: Ronda de la Universitat.

No vaig aconseguir tornar-me a dormir.

I unes hores més tard, l’Aika em va trucar.
  • Com pot ser?! Un altre cop?! –cridava totalment alterada.

Vaig abaixar el cap, què passaria si això durava per el rest dels meus dies? No creia poder carregar amb això.
  • Potser... Potser em d’evitar que ningú mori?

    Si us plau, que sigui això... Llavors l’únic que em de fer es evitar que la víctima mori? I això s’acabarà?

    Suposo que sí... Però crec que primer hem d’enxampar a l’assassí i neutralitzar-lo a ell. Per que sinó, aquest provarà una altre manera de matar que involucrarà a més gent, no ho creus? Sembla una mena de castic.

Vaig assentir sense adonar-me que ella no em podia veure.
  • Alan ?

    Oh, perdó. Estava pensant...

    Vinga va! –va dir ella tractant de canviar l’ambient- Aquest cop, no serà tan difícil! Només haurem d’anar allà cap a les 11 i quedar-nos fins que veiem a aquesta dona. Després, hem de mirar quan arriba el camió i, quan estigui a prop, ens fixarem a qui té la dona al darrere per veure qui la vol empènyer i... li donem una bona pallissa! Què et sembla?

Vam continuar parlant durant dues hores.

El temps va anar passant i va arribar el dia de l’homicidi. Vam anar fins al lloc indicat i vam esperar durant el que ens van semblar segles.

Fins que per fi la vam veure.
  • Ja han arribat. Posat al seu costat, jo em posaré al darrere.

Em vaig posar al costat de la dona. Va ser llavors quan vaig veure el camió. Apropant-se. Vaig adonar-me de que no era l’únic que el mirava. Una dona de la mateixa edat que la de la nostra víctima se’l mirava expectant. Fins que, finalment li va donar la empenta. Jo, tan ràpid com vaig poder, vaig subjectar-la perquè no caigués. Cosa que vaig aconseguir amb èxit. Per una altra banda l’Aika ja havia immobilitzat a la dona eficientment.

Vam trucar a la policia, que la va detenir.

La senyora a la que havíem salvat es va mostrar increïblement agraïda. I ningú va morir.

Ens vam anar amb un sentiment d’orgull a les nostres cases. I em vaig anar a dormir segur de que no tornaria a tenir cap malson més.
 
AinhoaZambrano04 | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]