F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Serem Eternes (annaramirez)
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Capítol 3 Adéu.

L’Amaia descansa a la zona de la piscina; s’aïlla del món durant uns minuts, navegant entre records amb la noia que ha estat ocupant els seus pensaments les últimes setmanes. Pensa en el seu primer (i últim) petó, en aquell mateix lloc, pensa en les mirades furtives que es dediquen procurant que l’altra no es doni conta, pensa en totes les papallones que dansen furioses per la seva panxa cada cop que veu a la Míriam. Pensa en els cabells lleugerament rinxolats que li ballen d’una banda a l’altra cada vegada que riu a la seva manera: amb el coll estirat enrere i la boca molt oberta, deixant anar fortes riallades que, de moment, són la melodia més maca que ha tingut el plaer d’escoltar l’Amaia.

Un estossec fa que la bombolla que l’havia fet desaparèixer per uns instants peti. Gira el cap i mou els ulls, busca amb una mirada nerviosa qui ha vingut a molestar-la.

- Míriam. – diu quan veu a la noia parada darrere seu.

Mou els peus nerviosa, sense saber si ha fet bé en interrompre el descans de l’Amaia. Es mira les mans compulsivament i frena els impulsos de començar a mossegar-se les ungles.

- Hola. Tot bé?

- Eh, sí.

- Guay, m’alegro. – es toca el cabell un parell de cops i, finalment, ho diu. – He preparat una cosa i... bé, és una tonteria, saps? Però em feia il·lusió. És per les dues; un petit sopar. Res, súper cutre, eh.

- Déu meu! Com mola, no? – la noia salta amb emoció. Espera no decebre-la, vol que sempre li brillin els ulls d’aquesta manera, que sembla que treuen foc.

- Si, suposo. Anem? – li ofereix la mà, li tremola una mica però ja li és igual.

- Anem. – mou en senyal d’afirmació i li estreny la mà amb força, potser per donar-li ànims.

Caminen sense parlar; una nerviosa per si alguna cosa surt malament, i l’altra expectant per la sorpresa. Quan arriben al jardí de darrere del centre, l’Amaia ofega una exclamació.

Hi ha una taula sota l’arbre més gran que hi ha, just al centre. Tot està decorat amb espelmes, que donen un toc romàntic al lloc. Les dues noies avancen amb petites passes, procurant no perdre’s detall. Un cop arriben a la taula s’asseuen cada una a una cadira i miren els plats que reposen a sobre de les estovalles; no hi ha gran cosa, simplement un tall de pollastre arrebossat per cada una i uns espaguetis a la carbonara, però per l’Amaia és el millor banquet que mai li podrien haver regalat pel seu aniversari.

Mengen dedicant-se mirades curtes però intenses, fan comentaris sobre el menjar o sobre el jardí, que ha quedat preciós gràcies a la Míriam i en Bruno, que l’ha ajudat en tot el que ha pogut. Acaben i els nervis de la Míriam es fan cada vegada més presents; s’acosta el moment de la veritat. Agafa aire, ordena les idees del seu cap i comença.

- Et diré una cosa, vale? Potser faig el ridícul, però bé, què hi farem. – respira de nou, aquesta vegada amb més força. – És maco que em declari el dia del teu aniversari, no?

L’Amaia la mira, encara asseguda a la cadira de plàstic, gairebé hipnotitzada. Ha escoltat bé? Declarar-se?

- No sé ben bé com dir-te tot el que sento, però ho intentaré. – riu de manera nerviosa, en un intent de fer desaparèixer els nervis. – Des de que vas arribar em vas cridar l’atenció, però quan ens vam fer amigues, quan et vaig conèixer de veritat, vaig veure que ets una persona genial, amb un cor tant gran que no sé com t’hi cap al pit. Ets realment preciosa, tant per dins com per fora.

- Míriam, jo...

- No, no. Deixa’m acabar, sisplau. – sospira. Ara bé el que és complicat. – Mai m’havia agradat ningú, així que, quan vas entrar a la meva vida, no sabia què collons li passava al meu cor cada vegada que et veia; se’m accelerava el pols i no era capaç de controlar les pulsacions, que se’m disparaven de cop i volta. Poc a poc vaig anar acceptant que m’agradaves i que no podia lluitar contra els meus sentiments, però, tot i així, se’m feia impossible imaginar que tu sentissis el mateix, és a dir, una noia com tu, quasi perfecta, penjada d’una persona com jo? Era de bojos! - riu, recordant totes les nits que va passar navegant entre dubtes. – Però, sense saber com, ens vam fer un petó. Un petó! Déu meu, no sé ni com descriure com de bé em vaig sentir. El cas, cada dia m’agradaves més i més i més, fins que, parlant amb la Raquel em vaig adonar de que estava enamorada. És fortíssim, eh?

L’Amaia no sap com no s’ha desmaiat de l’emoció. Enamorada! Està enamorada d’ella! Per fi la vida es porta bé amb ella, per fi!

- Míriam. – diu amb un somriure que amenaça en donar-li la volta a la cara.

- Que si no sents el mateix no passa res, que jo ho accepto saps...

- Míriam.

- ..., a més, no et vull perdre ni res, perquè seria...

- Míriam!

- Ay! Què vo-

No té temps d’acabar la frase; uns llavis empresonen els seus i... hòstia, s’estan fent un petó! Què fort! Segueix els moviments dels llavis contraris amb emoció, totes dues deixant fluir els sentiments, deixant-se portar. I no és fins que l’estúpida necessitat de respirar es fa present que no es separen.

Riuen. Riuen de pura alegria, felicitat. S’obliden de tot el que pugui passar després, de les dificultats, dels problemes que hauran de superar juntes. S’obliden de tot i es centren en veure’s amb la mirada l’ànima contraria, gaudint del moment tan especial que estan vivint.

- Amaia...

- Mm.

- Això què significa?

- Que t’estimo. – no s’ho pensa; les paraules rellisquen pels seus llavis sense permís, deixant a l’aire les més sinceres paraules, els sentiments més purs que han ocupat mai el cor de la noia.

El cor de la Míriam deixa de funcionar per un instant. Està segura de que ha tingut un mini infart, o alguna cosa per l’estil. I no hi ha millor resposta que aquesta: un petó; ple de sinceritat, d’amor adolescent però pur, de por a les coses noves, d’emoció, de felicitat.

*

A un altre lloc de la ciutat la felicitat també flota a l’ambient; per fi l’Olga ha aconseguit els diners suficients per pagar les rajoles grises que tant anhelava! Ha suposat molt esforç però s’ha fet realitat, el seu somni, el seu objectiu des de que va obrir aquella maleïda perruqueria que només li porta mals de cap s’ha fet realitat. L’emoció se li escapa per cada porus de la pell i sap que quan li expliqui a la Míriam la setmana que ve, es posarà igual o més contenta.

*

És dissabte, la setmana ha passat massa ràpid per la Míriam, que ha estat vivint a un conte de fades amb l’Amaia. Després del segon petó van haver-hi molts més, tants que es fan impossibles de comptar, però, això sí, cada un dels petons ha sigut únic.

Han dormit i despertat juntes i, creu-me, més felices no podien estar; despertar amb la persona a la que estimes a centímetres de la cara és de les millors sensacions del món. Per això, quan la Míriam s’ha despertat i no ha vist a l’Amaia per enlloc s’ha estranyat. Passeja la mirada per l’habitació però no hi ha ni rastre de la noia. El que si que veu és un sobre blanc que descansa sobre l’escriptori. S’aixeca, fent fora a la son, despertant-se amb cada passa que dona. Agafa el sobre amb les mans i quan llegeix el seu nom i reconeix la lletra de l’Amaia no sap què pensar. L’obre amb mans temoroses, sense saber què esperar, però, sens dubte, les primeres paraules que llegeix la deixen totalment fora de joc.

Ho sento. Ho sento moltíssim. Míriam, sé que no tinc dret a marxar sense dir-te adéu en condicions, però es que no podia. No podia mirar-te als ulls i veure’ls plens de llàgrimes. I ho sento un altre cop, perquè això no es culpa nostra, t’ho prometo.

El meu pare ens va abandonar a mi, a la meva germana gran i a la meva mare quan jo tenia deu anys. Me mare va començar a beure gairebé cada nit, però no va ser fins dos anys enrere que no va començar a consumir drogues. Es va gastar tots els diners que teníem en drogues i va decidir que la millor opció era fer-se camella, ja saps, vendre drogues. La van pillar i la van ficar a la presó. La meva germana (de dinou anys) i jo vam començar a robar per sobreviure. No teníem res. Els nostres avis ens van venir a visitar; es van quedar flipant amb la nostra situació, i van decidir que el millor era que ingressés a l’ITA.

La meva mare ha sortit de la presó i ha trucat al centre exigint que surti, ho ha aconseguit. Et dic adéu, perquè t’he estimat tant com he pogut i é que tu has fet el mateix.

El nostre record serà etern i nosaltres també.

T’estimo moltíssim.

Amaia.

Les llàgrimes llisquen descontrolades pel seu rostre i ella no pot ni vol parar-les. Es passa tot el matí al llit plorant, maleint al món per treure-li a l’Amaia d’aquella manera tan mesquina.

Quan arriba l’Olga tot segueix sent un cúmul de llàgrimes ofegades. La Míriam es jura que, quan surti, trobarà a l’Amaia i recuperaran tot el temps que hauran perdut, perquè seran eternes, i ho seran separades i quan es tornin a trobar. Perquè contra l’amor de dues noies tan fortes com elles ningú pot.
 
annaramirez | Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]