F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Terra de nobles (SaVeMa)
Inici:  Curial e Güelfa
Capítol 3 Terra de Nobles

Tres dies i dues nits a Navalus havien fet que Curial pensarà sobre la seva situació, però per més que intentava trobar una solució als seus problemes, no sabia que fer en aquest instant, estava en blanc. Güelfa li havia encomanat una missió molt poc detallada: Entra en aquest bosc, anar a la ciutat, recollir algú i tornar a la mansió Montserrat. No hi havia molt més. Semblava senzill, si, ho semblava, però ho era. No podia evadir el fet que fa només tres dies havia estat a punt de perdre la vida a mans d\'un minotaure salvatge. Així que la seva situació no estava gens clara: Estava en una ciutat perills i poblada sobretot per mags. No tenia família a la qual acudir, ni una llar al qual tornar. Els seus senyors l\'havia enviat a una missió suïcida, gairebé sense provisions ni instruccions. Ho sabia ni que fer, ni on anar. No tenia on amagar-se. Va ser el matí del dia anterior que Güelfa en veure que no tornava, li va trucar per veure que passava, i la dimissió de Curial no li va fer cap gràcia. \"Has el que creguis, plebeu.\" Li havia dit la noble. \"Però si no us veig aquí a dos dies, ni tu, ni el teu bruta progenitora tindreu lloc on amagar-vos de la meva ira\". La seva única opció semblava ser obeir a Güelfa, encara que no volgués, encara que la por li paralitzés, el simple fet de pensar en la seva mare sent acusada per bruixeria i torturada fins a la mort l\'obligava a seguir, a intentar-ho. No podria perdonar-se a si mateix si a ella li passarà alguna cosa. Per això aquell mateix matí va pagar la seva estada i va sortir de la posada en què s\'allotjava per intentar trobar el lloc que Güelfa li havia indicat. Camí amb la seva caputxa posada per la immenses carrers de Navalus, per intentar no destacar entre la multitud.

Les carrer de Navalus estaven fetes un desastre. Plenes d\'escombraries i brutícia, es podien veure vagabunds a cada cantonada. Carrers velles i trencades, per les que anaven i venien tot tipus de persones, a peu, en cavall o en carrossa. No en cotxes, ni en motos, molt menys en barres de desplaçament. Estava ple de natura, arbres arbustos i flors fins dond3 arribava la vista, en cada jardí ia cada carrer, la natura i la decadència eren els protagonistes de l\'escena. Edificis derruïts, vells i derrotats, sense cap de les grans pantalles o càmeres de seguretat a les quals Curial estava tan acostumat. Navalus brillava per la seva absència a de tecnologia i excés de màgia. Per això era un lloc tan aïllat, totalment primitiu. Eren aquest tipus de llocs els únics en els quals aquells nascuts amb la maledicció de la màgia podien refugiar-se per no ser atrapats i condemnats per l\'Església. Curial se sentia fora de lloc, estava acostumat a les grans ciutats, totalment industrialitzades, plenes de robots, amb poca flora i fauna (exeptando els cabells i gossos de caça), amb grans edificis amb cúpules de vidre i un cel gris pels núvols de fum, tot i que amb poca escombraries als carrers. Tot allà era tan estrany, que va trigar dos hores, tres persones a qui va preguntar per la direcció i dos intents de robatori a arribar al seu destí. Una vella casa atrotinada i amb un bell jardí i una criatura que curial no havia vist mai abans, pel que sembla dòcil, que custodiava la casa. Va avançar cap a la porta, sense timbre. Toco amb els seus artells i gairebé sense donar-li temps a reaccionar la porta d\'obrir, com si la persona que aquí vivia l\'hagués estat esperant o estigués a punt de sortir. Era una jove de mirada maliciosa, amb ulls verds amb una brillantor molt especial, gairebé elèctric, vestia uns pantalons texans i una camisa esfilagarsada, amb botes de cuir, amb el pèl regirat i despentinats, lligat de mala manera en una cua gairebé desfeta. Semblava contenta. -¿Solene? - va preguntar Curial. Aquesta mirada, podia saber fàcilment que era una bruixa, només amb veure la seva mirada. -Curial, suposo. - li va parlar tranquil·lament, la seva veu era baixa i hipnòtica. -Ens anem? Crec que tu senyora m\'està esperant.

Mitja hora més tard ja eren al bosc dels Murmuris. Curial havia dedicat un minut a resar abans d\'entrar. Solène va riure, \"Tan guapo i tan covard\" li havia recriminat. Però aquesta vegada va ser diferent, cap monstre se li va acostar, semblava que estaven fora de perill, no sentia que ningú els mirés, ni calfreds, ni tan sols un ambient pesat. Tot semblava estar bé i Curial sabia es devia a la presència de la bruixa. Van avançar a cavall durant una bona estona pel bosc, en complet silenci, no necessitaven dir-se res, tot anava bé, fins que de sobte un soroll escandalós acabo amb la tranquil·litat, Curial coneixia aquest so, era el minotaure. L\'horror el va envair, va agitar lasriendas del cavall, però aquest no es movia. Llavors va observar com Solène, el mirava divertida. Era el final, ho sabia. Però de cop i volta alguna cosa increïble pas. El cap del minotaure va rodar fins a terra, després d\'un tall invisible. I llavors ho va saber, aquella bruixa que l\'acompanyava, practicava la màgia negra. Un parell d\'hores després van arribar a Montserrat, i Güelfa li va agrair amb un somriure, prometent-li una generosa recompensa. El noi va agrair a la seva senyora i va sortir de l\'habitació de la noble. Però res més estar fora fet a córrer per donar alarma a l\'Església, Solène era un monstre i havia d\'evitar que fes el que sigui que Güelfa tingués planejat.

Va ser llavors, quan estava a punt d\'arribar a la porta que va ser colpejat. \"Tan guapo i tan covard\" escolto per part de la bruixa. \"El teu senyora agraeix la teva llarg esforç\" Curial va saber llavors que aquesta no era la seva història, això mo es tractava d\'ell ni de la bruixa. Aquesta era una terra de nobles i Güelfa era qui havia guanyat, o millor dit guanyaria. Ja no podria fer aconseguir el futur que tant anhelava, ja no podria tornar a veure la seva mare, però almenys l\'havia protegit, oi? Va ser amb llàgrimes als ulls i incertesa en el cor que Curial va abandonar el món.

Mentrestant, Güelfa asseguda a la seva butaca de vellut vermell favorit, mirava l\'escena a través del seu tablet mentre prenia una copa de vi blanc acompanyat d\'unes poques cullerades de mel. Es trobava més que complaguda amb la lleialtat del seu bruixa, alhora que se sentia una mica decebuda de la covardia de Curial. Hi havia posat moltes expectatives en el jove, potser massa. Escolto com algú tocava la seva porta i va veure en la imatge captada per la càmera de seguretat com el seu germà esperava impacient a que obrís. La noia va empassar saliva i alhora li donava al botó que desbloquejava a la porta. -Bon dia, germà, què et porta per aquí el dia d\'avui? - li va preguntar la noble amb el seu millor fals somriure. No obstant això el marquès Lotario de Montserrat mai va ser un home molt amigable. -M\'he assabentat de la teva mala passada, estimada germana, i realment he de dir-te que no estic molt feliç. - li va respondre amb una expressió tan sòlida com el gel. El marquès no s\'assemblava en res a la seva germana, era un home alt i d\'espatlles amples, amb l\'expressió endurida pels anys. Amb una mirada despectiva gairebé imperceptible, per part dels seus ulls foscos. De pell blanca i aspecte sempre elegant, amb un llenguatge cordial i un somriure encara més perfecta que la de la seva germana podia enganyar a tots els seus aliats, amics i coneguts importants. No obstant això la seva germana i criats sabien perfectament com era en veritat el marquès. -No va ser una mala passada, aquest plebeu em va desobeir ... -va ser tallada sobtadament. -Aquesta no és excusa! Nosaltres no matem per res, d\'això ja s\'encarrega l\'Església! Güelfa no va dir res. No podia enfrontar-se a ell, almenys no de moment. -Et deixaré ara una cosa molt clara, estimada. - Lotario se li va acostar i la va agafar dels canells. -¡Tenemos assumptes molt més importants que atendre que els teus ridículs jocs infantils! No tornis a matar un criat si no és estrictament necessari! -li crit a la cara. Güelfa no va dir res. No li sortien les paraules. Lotario va afluixar la seva adherència. -Ha quedat clar? - li va preguntar aquest cop amb una veu més calmada. -S-sí, germà. - el marquès només va assentir abans de deixar-la anar definitivament i donar mitja volta per marxar. Només quan el seu germà va marxar va poder respirar tranquil. Odiava com ell controlava la seva vida, fins al punt de comptar els dies per casar-se amb el seu promès d\'aquí a nou mesos i no haver de tornar a veure. \"Ja veuràs com aviat et penediràs dels teus modals, germà.\" Va pensar la noia mentre pensava en el dolç moment de venjar-se.
 
SaVeMa | Inici: Curial e Güelfa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]