F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Batecs d'un cor plebeu (carlosmbosch)
Inici:  Curial e Güelfa
Capítol 3 La bondat d’aquell que no té res

−Güelfa... tu què hi fas, aquí?

−Una llarga història. Gael, el pretendent que més m’havia agradat va venir a casa meva a conèixer la meva família i fer tota la pallassada de presentació per demanar-los la meva mà. Tot d’una vaig veure que aquell home, si se li pot dir home, l’únic que pretenia era establir bones relacions econòmiques amb la meva família, segurament per petició dels seus pares. En tot el dinar, no va mirar-me ni una sola vegada als ulls, ni va parlar-me ni va intentar conèixer-me més, sinó que es va dedicar solament a demanar al meu germà per les seves possessions. A tot això se li va sumar que el molt pallús no sabia ni com cortejar-me, que em va dur un present i se li va oblidar donar-me’l fins que la meva mare no li va demanar si m’havia portat res! En definitiva, que ja no vull cap pretendent triat per ningú, no vull haver-me de casar “perquè és el que fan totes les dames de la meva posició” i tampoc no vull haver de dependre de cap home per fer la meva vida i, sobretot, vull ser lliure. És per això que soc aquí, per emprendre amb tu el viatge de la llibertat, seguint el teu camí, la teva decisió de recórrer el camí de la felicitat. Ets, per mi, ets un exemple a seguir, Garbí.

−No m’ho esperava, de debò. Però t’he de dir que jo no soc cap exemple a seguir, que si jo he vingut aquí no és per trobar cap felicitat, de fet, l’únic que m’he trobat han estat desgràcies. Si jo vaig fugir de casa teva va ser per seguir el que ma mare sempre m’havia dictat que havia de fer, perquè vaig sentir aquesta necessitat quan vaig assabentar-me de la seva mort. En tot cas, l’exemple a seguir ets tu, que ets capaç de defugir del que s’espera de tu, jo no he tingut aquesta capacitat i no ho he aconseguit. Em sap greu si les meves paraules t’han decebut, però crec que tens una imatge de mi que no correspon a la realitat.

−Garbí no et menyspreïs, ets molt valent. He agafat diners que ens permetran viure bé durant un temps. Si acceptes la meva proposta d’emprendre junts un nou viatge, podrem trobar una nova vida en què tu escriuràs sempre que vulguis i jo podré conèixer tot el que sempre he somiat. Què me’n dius?

−Anem-nos-en.


***



Aviat, en Garbí amb la mateixa motxilla que se n’havia anat anteriorment i Güelfa una mica més carregada, van fer camí fins que al vespre van arribar a un petit hostal en el qual passarien la nit. Aquest era l’únic pla que tenien aquells dos joves era aquest mateix, anar caminant seguint el camí pel qual els guiés el vent fins a arribar a algun lloc que els semblés adequat per establir-s’hi. De moment, però, romandrien en aquell establiment fins que els fessin fora.

−Bon dia, parelleta, són dos quarts de nou, hora d’anar-se’n −Els va dir una veu no gaire agradable que no sabien de qui provenia.

−No ens hi podem quedar una estona més, senyora? Estam molt cansats, hem fet un llarg viatge −Va contestar Güelfa quan va poder obrir els ulls completament.

−Impossible, les normes ja us les van fer saber ahir al vespre. Recolliu el que tingueu i quan torni no vull veure aquí res que no siguin els llits.

I van tornar a recórrer per aquells camins plens de perills que no els espantaven, descobrint nous llocs, diferents comerços i formes de vida. Havien demanat feina a un petit taller d’artesania que no tenia prou recursos per contractar ningú. No es tractava, però de cercar una feina per sobreviure, ja que d’aquestes al camp n’hi havia moltes, i en Garbí ho sabia prou bé. El que volien era una feina que els permetés no acabar-se els diners que Güelfa havia portat i tenir temps lliure per enriquir-se d’experiències i seguir aprenent. Al cap i a la fi, sabien perfectament que estaven en una etapa d’aprenentatge que havien d’aprofitar que havien d’aprofitar per aprendre un ofici.

Més endavant, en Garbí va voler aturar-se a gaudir de les miniatures escultòriques que oferia un taller mentre Güelfa l’esperava a fora guardant les motxilles. Normalment, quan un botiguer veia entrar dos joves amb motxilles desconfiava fins al punt d’incomodar-los fins treure’ls de la seva botiga per evitar que es guardessin quelcom dins aquelles motxilles. Quan va sortir al carrer, el jove va mirar a esquerra i dreta sense veure on s’havia ficat la seva companya de viatge, qui havia deixat tot l’equipatge a terra.

Ella es trobava espantada i angoixada. Sense saber què podia fer. No sabia ni on es trobava ni com havia arribat fins aquell lloc. El que sí que sabia era que no en sortiria fàcilment. O, si més no, que no la deixarien que en sortís. Havia de mantenir la calma. Se’n sortiria, o això pensava al principi. A cada minut que passava, el seu cap rumiava possibles solucions. Però mai havia viscut res similar, sempre havia tingut una vida molt tranquil·la. Massa tranquil·la.

Per la seva banda, en Garbí estava desesperat, es veia tot sol rodejat de moltes coses que no coneixia, i que ara ja no tenia ganes de conèixer. Quan va passar una bona estona des de la seva sortida de la botiga, va adonar-se que la situació era realment preocupant, Güelfa no tornava i tampoc no creia que tingués intenció de fer-ho. Un fotimer de possibilitats li passaven pel cap: Güelfa l’havia abandonat? No podia ser, hauria agafat les seves pertinences. Potser li estava fent una broma? Ella sempre feia broma... però tampoc no podia ser, estava trigant massa de tornar. De cada vegada més indecisió.

−Xicota, t’ho estàs passant bé?

−Qui parla? Si us plau, traieu-me d’aquí! Qui ets? Què he fet? −Va respondre-li Güelfa.

−Tranquil·la, que prest seràs a fora. Quan el teu germà ens pagui el que ens deu

−I ara què dius? Jo què hi tenc a veure, amb això?

I va rebre una mica de menjar i aigua a través d’un forat i va sentir com la porta que devia donar al carrer es tancava.


***



En Garbí va decidir tot d’una que havia de confessar tot el que havia passat a la família Montferrat, havien de saber que la petita de la família havia fugit de casa i que, en l’intent, n’havia sortit malparada. No seria fàcil arribar al marquesat, ja que havien estat molts de dies caminant i ara tornar enrere era molt arriscat. Gràcies als diners que havia portat Güelfa i que s’havia deixat en el sòl d’aquell carrer podria pagar algun mercader perquè el dugués en el seu carruatge encara que fos amb les mercaderies.

I passaven els dies i Güelfa seguia rebent una mica de menjar i aigua de tant en tant, però mai aconseguia extreure més informació de la persona que l’hi donava. Mentrestant, els segrestadors ja havien parlat amb el marquès, qui rebria prest la visita d’en Garbí que li transmetria tota la informació que disposava. El jove va arribar al marquesat dies més tard i gairebé sense alè de tant que havia corregut.

−Ja sé perfectament el perquè del teu retorn, noi, no m’importa d’on collons vinguis ni per què te’n vas anar a fer el pagès. Vull saber per què se’n va anar la meva germana i per què tu estàs ficat en tot el que ha passat.

−Güelfa va venir a cercar-me perquè fugíssim junts i vam caminar molt, moltíssim, i jo em vaig aturar, i ella va quedar a fora i no la vaig tornar a veure-la. Don la meva promesa que això és tot el que sé. Però hi hem de fer alguna cosa.

−T’expliques bastant malament per ser un noi a qui li agradava tant escriure. Sort que els que tenen segrestada la meva germana s’expliquen millor que tu. Volen els meus diners, així de clar.

−I per què no els dones aquests diners que volen? És la teva germana. S’ha de fer qualsevol cosa per salvar-la d’on sigui!

−No en tinc prou com en volen. Les collites no són bones i no puc aconseguir tants de diners. A banda dels diners que em van desaparèixer, que ara ja sé que els deu tenir la meva germana, oi?

−No, els tenc jo aquí. Els pocs que ens han quedat. No crec que siguin de gaire ajuda.

El marquès no volia que sa mare s’assabentés de res del que havia passat, ja que prou preocupada s’havia quedat quan la seva filla se n’havia anat. Així que, acompanyat d’en Garbí va anar al lloc on havia quedat amb aquella gent per entregar-los els diners però sense l’element clau per a l’entrega de la seva germana: la quantitat de diners acordada. No sabien com s’ho farien, però havien d’aconseguir que Güelfa tornés a la llibertat que tant caracteritzava aquella noia.

I dit i fet, es van reunir amb aquells segrestadors que, com era d’esperar, no tenien pensat fer l’intercanvi sense els diners que volien. Van considerar una ofensa que el marquès s’hi presentés sense aquella quantitat, la qual cosa tindria conseqüències. Van prometre reduir el menjar que proporcionaven a la jove i donar-li només allò que necessités per sobreviure. Va ser aquí quan, en Garbí contra tot pronòstic va interrompre aquella conversació fent una proposta que evidenciaven els seus valors i orígens.

−Jo, per tal d’aconseguir això que hem vingut a fer aquí, que no és més que aconseguir la llibertat d’una persona innocent, em comprometré d’oferir-vos el meu servei per tot el que us faci falta a casa vostra fins que el deute quedi saldat.

−Molt valent, noi. Doncs hauràs de fer dues temporades de collites a cadascuna de les nostres cases −Va respondre un dels senyors a aquella proposta.

I és així com aquell que havia aconseguit aconseguir el seu alliberament del seu destí en un primer moment, ara tornava a perdre tota mena de llibertat per ajudar una família que no necessitava res, perquè al contrari que en Garbí ho havien tingut sempre tot. I és així també com la pobresa que el noi havia heretat de son pare romandria sempre amb ell, però també una cosa que no es ven ni es compra enlloc: la bondat, que també l’acompanyaria per sempre en les seves noves aventures.

 
carlosmbosch | Inici: Curial e Güelfa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]