F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Sempre dempeus (3bcalemanybegues)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 3 La neu era vermella

Quan Li Huan va despertar, es va dutxar, vestir i seguidament va anar directe al menjador. Tenia molta gana, encara que hi havia menjat molt la nit anterior, ja que necessitava recuperar forces després d'aquell llarg viatge. Havia dormit deu hores en un matalàs de cotó a terra. Estava molt agraït per aquell llit: al llit de la presó era difícil que dormís més de sis hores.

Quan va arribar, es va trobar amb una gran salta pintada de verd pastel plena de cinc taules molt amples i allargades on cabia gent de sobres. La gent només ocupava quatre taules, i tothom estava esmorzant. Li Huan es va apropar a la barra i va escollir el seu esmorzar. Va pensar que estaria més tranquil al jardí, així que quan va sortir, es va seure en un banc buit i mentre observava el paisatge, va començar a menjar.

Li donava el sol a la cara, quan una visita inesperada va seure al seu costat. El va mirar i es va quedar uns segons mirant-lo:

- Com has dormit, aquesta nit? -va preguntar-li el Dalai-lama.

- Més que bé. Des que van morir els meus pares, no havia dormit tantes hores -mentre deia això amb una expressió alegre, es va tocar el penjoll de la seva germana-. He pensat molt aquesta decisió i em vull apuntar a la resistència. Vull lluitar contra els xinesos i acabar d'una vegada amb aquesta gran invasió.

- Aquests homes són l'avarícia personificada. Per cada mort xinesa moren més de cinc tibetanes. Nosaltres som forts- deia el Dalai-lama-, però tenim poques armes, i els xinesos pràcticament les dupliquen. Només vull que sàpigues que aquesta decisió comporta molts riscos i sacrificis.

Li Huan va callar uns segons metre pensava el que anava a dir:

- Quan era petit, ja vaig perdre la meva família. Ara vull venjar les seves morts. Aquests xinesos no els importa matar a gent i no s'imaginen el buit que deixen als cors dels familiars. No són persones, només armes dissenyades per fer mal- quan va acabar aquesta frase, va mirar cap a terra i va deixar escapar una llàgrima-. Ara és personal.

L'endemà es va aixecar d'hora, va esmorzar i va anar a un gran poblat que hi havia unes dues muntanyes més enllà. Després d'estar quasi una hora caminant, va preguntar al poblat on es trobava al sergent o cap més proper. Un home baixet i molt vell li va indicar amb el dit que pugés unes escales blanques que hi havia al final del poble. Li Huan es va dirigir en aquella direcció, les va pujar i va arribar a un gran edifici blanc, fet de pedra i ciment amb teules i decoracions blaves i grogues. Tenia plats enganxats a la paret i les seves quatre plantes estaven col·locades de forma esglaonada.

Quan va entrar es va trobar amb una petita recepció i va preguntar on es trobava el cap de la resistència. Es va dirigir a l'última planta i va preguntar a un home:

- M’agradaria participar en la resistència contra els xinesos. Podria parlar amb el cap?

- Jo sóc el cap -parlava un home gran i fort amb una veu molt greu-. Identifica’t, si us
- Sóc en Li Huan i vinc a lluitar contra els ocupants. Tinc 23 anys, en plena forma i amb pura sang tibetana. Als meus pares els van matar quan era petit i després van segrestar a la meva germana gran.

- Molt bé -va dir en un to seriós, mentre apuntava les seves dades en un paper-. Li Huan, veritat?

- Sí.

Li va fer tota mena de preguntes per confirmar que no era un espia infiltrat. Mentre el cap apuntava totes les seves, Li Huan tafanejava el seu voltant: hi havia molts passadissos i molta gent que es movia a correcuita. Les parets eren blanques i els mobles d'una fusta bastant cuidada. Del seu estat de curiositat el va despertar la veu del cap:

- Segueix-me -li va indicar el cap amb un gest amb el cap-.

Li Huan el va seguir molt emocionat, però aparentant tranquil·litat. No podia deixar de pensar que per fi tindria l'oportunitat perfecte per venjar la mort de la seva família i protegir a tots els tibetans que estaven morint a causa de xinesos. Van arribar a un terrat on es veien unes precioses vistes a les muntanyes verdes i a un gran edifici de color blanc on, al costat, va poder distingir homes i poques dones disparant amb escopetes a unes dianes.

- Aquell és l'espai on entrenem -li va indicar amb el dit senyalant a l'edifici-. Li diem "La Barraca". Allà guardem material i armes per lluitar. T'allistaràs allà, però podràs anar casa teva a dormir, si et plau. Per espies nostres i desxifrant les ràdios dels xinesos, hem sabut que en tres setmanes volen ocupar un poblat a prop de la frontera i suposem que dormiran en unes dues muntanyes, acampats en una esplanada més enllà perquè no els puguin veure -Li Huan escoltava amb molta atenció-. Ens reunirem dos grups de diferents poblats per atacar a aquest petit exèrcit xinès. Durant aquestes tres setmanes estaràs entrenant amb els teus nous companys i aprendràs a utilitzar una arma com cal. Començaràs demà. Per cert, el meu nom és Bodai.

Li Huan només va assentir. Es van donar les mans i es van separar. El cap va desaparèixer en l'obscuritat del passadís i ell es va quedar contemplant les activitats que es feien en el pati de l'edifici. Alguns corrien en grups, altres disparaven, altres feien flexions, etc. Ara li tocaria fer el mateix.

L'endemà, es va aixecar aviat, i va decidir que s'aniria a viure allà, ja que el seu actual habitatge, el monestir, estava bastant lluny i no era pràctic. Un cop va recollir tot i va esmorzar se'n va anar cap a "La Barraca". En la sortida es va trobar amb el Dalai-lama:

- Adéu fill, sé que has pres una decisió molt important. I també sé que poques vegades tornaràs aquí, així que et desitjo molta sort.

Li Huan va fer una reverència amb el cap, expressant admiració i gratitud. Abans d'anar-se'n, es va quedar uns segons a la porta de sortida, es va tocar el penjoll de la seva germana i va emprendre camí.

Aquest cop només va tardar mitja hora, a causa de l'excitació. Quan va arribar, va entrar per la quadrada porta principal i va veure tot de gent pul·lulant per tot l'edifici amb armes, corrents, etc. Per casualitat, es va trobar amb el cap:

- Bon dia, Bodai! He decidit instal·lar-me aquí a viure.

- Molt bé -va dir satisfet-, tens assignada l'habitació 4, cabana 3. La comparteixes amb tres persones més.

Li Huan va anar cap a la sortida de l'edifici, i es va trobar amb unes quatre grans cabanes rectangulars on hi havia 10 habitacions en cadascuna. Va entrar en l'habitació que li pertocava. No hi havia ningú.

Després d'un quart d'hora, mentre s'acomodava i guardava les seves coses, va sentir riures que venien cap a la seva habitació:

- Hola! -li va dir una noia-. Tu deus ser en Li Huan, el nou company d'habitació. El Bodai, ja ens va dir que havies arribat i hem vingut a visitar-te. Jo sóc l'Aida i els meus companys són el Teno i el Frali.

L'Aida era una noia baixeta, però molt forta. A en Li Huan li va semblar molt simpàtica. En Teno, era molt bru i molt alt, i en Frali, tenia el cabell negre i llarg i estava molt fort. Tots tres li van caure molt bé, i més li valia, ja que conviuria amb ells les 24 hores del dia.

Després d'instal·lar-se, el van portar a fer les activitats i exercicis que li tocaven i li van ensenyar l'horari que havia de fer.

Al vespre, van anar a sopar tots quatre junts i quan estaven menjant, es va apropar en Bodai i li va dir al Li Huan:

- Demà entreneràs amb una arma, d'acord?

- Sí, m'esforçaré molt per aprendre l'abans possible i lluitar el millor possible.

En Bodai el va mirar als ulls i li va somriure. Seguidament se'n va anar.

L'endemà va esmorzar de pressa amb els seus companys d'habitació i el van conduir fins a la classe d'utilització d'armes. Eren dotze persones. El professor era el mateix Bodai.

Primer li va ensenyar a agafar l'arma, en aquest cas un rifle. Al principi li va costar, però al tercer dia ja ho controlava molt bé, segons el que li deia en Bodai. Cada dia s'apropava més el dia de la lluita i en Li Huan estava cada vegada més preparat.

Van passar les tres setmanes. El dia abans de començar el viatge fins als xinesos, en Bodai va explicar quin era el pla:

- Demà ens espera un dia molt important -va explicar, pujat a una taula quan era l'hora de sopar-. El pla és aquest: demà començarem el viatge cap a Diyxiang, on els xinesos volen atacar. A la nit els farem una emboscada, així estaran indefensos. Lluitarem tots junts, i un altre exèrcit d'un altre poblat lluitarà amb nosaltres. Pot ser que molts morireu, però haurà sigut protegint a la vostra pàtria. I ara, quan aneu a les vostres habitacions, prepareu les vostres armes, el menjar i descanseu molt, demà serà un dia molt llarg fins a arribar allà. Bona nit!

El Grup d'habitació del Li Huan va estar una estona més acabant el sopar i se'n va anar a dormir molt aviat. El cap tenia raó. Demà seria un dia molt llarg i un viatge bastant dur.

L'endemà tothom va sortir molt d'hora, i abans que sortís els sol, ja es van posar en marxa. Al davant de tot, marcant el ritme i el camí, estava en Bodai, seriós, i al darrere, el grup on pertanyia en Li Huan. Ell es va apropar i li va dir:

- Perdoni cap, però podria saber com és aquest exèrcit amb el qual lluitarem? -Li Huan sempre havia tingut l'esperança que la seva germana seguís estant viva, que hagués escapat d'aquells xinesos i que hagués pogut fer una vida nova.

- Doncs… Els detalls que et puc donar són que la majoria són nois però també hi ha dones, que tots són més grans que vosaltres i que estan molt ben entrenats.

Li Huan es va retirar amb els seus companys. Durant la descripció que havia fet el cap se li havia encès un raig d'esperança, si és que la seva germana seguia viva. No volia fer-se il·lusions, i si no la trobava, ho acceptaria, però mai se sap, oi?

Quan es va fer fosc, van decidir acampar. Encara els quedava un dia de trajecte per arribar als xinesos i havien estat caminant durant tot el dia amb tot el carregament. Van fer unes tendes amb l'estoreta i robes. Van fer una foguera per sopar tots en rotllana, ja que a la nit feia molt fred i després van començar a dormir. L'altre exèrcit, també s'apropava cada cop més als xinesos i es reuniria amb l'altre a l'hora d'atacar.

L'endemà van seguir caminant. Feia calor i tothom estava suant. Anaven vestits amb roba verda i blanca, ja que encara quedaven petites plaques de gel i de neu. Cada vegada pujaven més d'altitud, ja que els xinesos s'havien instal·lat a unes de les muntanyes més altes de la zona.

Al vespre, van repetir el que havien fet la nit anterior, però aquest cop no van fer una foguera, ja que havien de vigilar més amb el que feien perquè cada cop estaven més a prop dels xinesos i els podrien descobrir fàcilment.

Per la matinada, es van començar a moure. Van recollir el campament i van deixar les coses amagades. Quan es va fer de dia, van veure el campament dels xinesos. Quasi tot era nevat, a causa que hi havia molta altitud i que estaven en la cara en la qual no donava el sol mai. Hi havien molts soldats amb armes de foc vigilant el seu territori. Estaven en tendes més modernes que les nostres, i més ben organitzades. Tots els de la resistència on participava en Li Huan, es van amagar darrere de roques, arbres i turons per no ser vistos i observar els moviments dels enemics.

De sobte, Li Huan va escoltar passos darrere seu i es va girar ràpidament. Era l'altre exèrcit que els acompanyava en la lluita. Va pensar que amb tots el que reunien, la resistència tibetana seria invencible. Mirant el nou exèrcit que ara els acompanyava, va observar als seus integrants. El seixanta per cent eren homes i l'altre quaranta dones. Va començar a buscar entre les dones, per intentar-ho no perdia res. De sobte, va veure una cara familiar, semblava la seva germana, però la va perdre molt ràpidament, ja que corrien cap a la seva posició. Era possible? Hi havia alguna possibilitat que fos la seva germana Indira?

Quan tots dos exèrcits es van agrupar, els seus caps, també ho van fer. Van estar parlant una estona sobre com atacar i finalment, tots dos van fer el mateix gest amb la mà, indicant, que podia començar l'emboscada. En Bodai, va aixecar la seva arma cap al cel com i va començar a córrer cap a l'enemic.

Mentre passava tot això Li Huan es va decidir i va anar cap a l'altre exèrcit en cerca de la seva suposada germana, però tots corrien, així que, per no impedir el pas, ell també ho va fer. L'enemic es va despertar molt ràpidament, i cents de xinesos sortien de les seves tendes armats. Allò podria arribar a ser una matança.

De sobte, mentre en Li Huan corria armat i anava tirant cap a l'exèrcit tibetà aliat, li va semblar veure a la seva germana. Nerviós, es va apropar més per intentar confirmar-ho i finalment la va veure. Era ella.

- Indira!! -va cridar amb totes les seves forces- Indira!!!

Ella el va sentir i es va quedar parada un moment, intentant assimilar el que acabava de passar i localitzant-lo. A cada segon que passava l'enemic s'apropava més. Finalment, entre masses de gent es van veure i van anar corrents un a l'altre. Li Huan plorava mentre s’apropava, encara confós, emocionat de tornar a veure a la seva germana. En mig segon, un munt d’idees li van passar pel cap per entendre com havia escapat: potser va ser quan la ven treure del cotxe o com ell va fer, escapant-se de la presó. Ningú ho arrivarà a saber.

Aleshores, quan només els separaven uns quinze metres, Li Huan va veure com una bala li travessava el cor a la seva germana. Per a ell aquell tret, com queia i com es miraven va durar anys. Va anar corrents fins a la seva germana i la va trobar estirada sobre la neu. Es va apropar a ella i li va pressionar amb força la ferida per parar-li l'hemorràgia, però va ser inútil. Agenollat, es van mirar tots dos i la seva germana li va acariciar la galta amb un somriure i llàgrimes a la cara. Ell no parava de plorar. Va fer-li un petó i la va abraçar fortament, però quan es va aixecar per tornar-la a mirar ja era morta.

La neu ja no era blanca.

I tampoc queia bruta del cel, sinó que la tacàvem nosaltres.

Una estranya sensació.

La neu era vermella.
 
3bcalemanybegues | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]