F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La desaparició (.clubbi.)
Inici:  Estudi en lila
Capítol 3 Creure per veure

La brisa m’acaronava la pell, era càlida i transmetia calma. El terra era ara de color rosa i la mar havia quedat en un segon pla, allunyada dels cactus que tenia ara al costat. Sense dubte aquell lloc era paradisíac, un destí màgic que hagués anat a visitar si existís de veritat. Perquè aquell lloc...no era real. Resultava impossible que fos real. On em trobava? Què era tot allò? Aquest estrany lloc m’ajudaria realment a resoldre la causa de la mort de la meva padrina? Estava sola? Hi havia menjar? En sortiria mai? Per molt que m’agradés aquell lloc, tenia molta por. Em sentia completament sola i totalment perduda.

Després de caminar durant hores i hores, vaig trobar-me amb un obstacle al meu camí. Tenia moltíssima fam i no trobava absolutament res per alimentar-me. Amb tants d’arbres que hi havia i cap no tenia fruits? Mentre observava el meu voltant vaig veure una cabaneta de fusta que estava bastant enfora i això em va omplir d’esperança. Però just en aquell moment vaig sentir un renou darrere meu que no sabria descriure i em vaig girar de cop.

El primer que vaig veure va ser alguna cosa que brillava i vaig decidir acostar-m’hi sense donar importància a la cabaneta que havia vist abans. Uns segons després em trobava davant d’un…fruit! Era com si algú m’hagués llegit el pensament. Me'l vaig menjar sense pensar-m’ho dues vegades. Era taronja, tenia la mida d’un mango i era tan àcid com una llimona però alhora tan dolç com una maduixa. Després de menjar-lo vaig sentir-me carregada de nou, amb energia suficient per seguir explorant aquell estrany món. Encara que aquell sentiment energètic va durar molt poc, tan sols uns minuts. De sobte vaig començar a sentir-me marejada, dèbil, sense forces per fer res i vaig començar a veure-ho tot borrós. En aquell moment vaig decidir tombar-me i tancar els ulls per veure si millorava el meu estat.

Una estona després, ja em sentia molt millor i vaig decidir obrir els ulls. Em vaig estranyar molt perquè el primer que vaig veure va ser un sostre de fusta obscura. Per aquesta raó vaig suposar que ja no em trobava a l’aire lliure, però no tenia ni idea ni de com ni quan havia pogut arribar allà. Em vaig aixecar per examinar millor aquell lloc. Estava completament buit, l’únic que podia veure eren quatre parets i un sostre que em separaven de l’exterior. Em sentia una empresonada, com si allò fos una mena de presó o de gàbia. L’única cosa que podia fer era intentar trobar una manera de sortir d’allà i per fer-ho. El primer que em va venir al cap van ser totes aquelles pel·lícules de fantasia que havia vist quan era petita al gran televisor de casa. En aquelles pel·lícules, per escapar, els protagonistes sovint trobaven un passadís secret a la paret o alguna clau amagada davall alguna junta del terra. Això em va fer molta gràcia, ara sentia com si jo fos un personatge real a un món de fantasia.

Deixant a un costat els meus pensaments, vaig decidir començar a cercar alguna cosa que m’ajudés a sortir d’allà. M’intentava fixar en tot però no trobava res. Vaig començar a pensar que sortir d'allà seria impossible. No hi havia ni portes ni finestres i no trobava res per fer un forat a la paret. Si hi havia alguna sortida, estava clar que no es veia a primera vista. Però, després d’una estona fent voltes per la cabanya, vaig relliscar amb una fusta del terra que estava més aixecada que les altres. La vaig alçar i a dins, vaig trobar un botó vermell. Sense pensar dues vegades que podria passar, el vaig espitjar. Una paret molt gruixuda de vidre transparent va aparèixer allà enmig, com per art de màgia. La sorpresa me la vaig endur quan a l’altre costat d’aquesta, vaig veure la meva padrina.

Em vaig quedar immòbil. Feia tant de temps que pensava que era morta... i ara la tenia davant meu. Ella, estava asseguda a terra amb una expressió de tristor a la cara. Era real o era algun tipus de miratge? L'esperança només em deixava pensar que era real. Vaig començar a pegar cops a la paret mentre les llàgrimes em queien per les galtes i no vaig aturar de cridar per captar la seva atenció. Però era inútil, no servia de res. Era com si ella no em sentís ni tampoc em pogués veure. Què fèiem les dues allà dintre? No tenia ni idea de com sortiria d’allà ni de com ho aconseguiria fer amb la meva padrina.

Desesperada, vaig començar a donar voltes i vaig relliscar una altra vegada amb el terra. Sí, vaig caure dues vegades en el mateix error però això va fer que em tornés a fixar en aquell botó que m’havia ajudat abans i vaig decidir tornar-lo a mirar. Ara, devora del botó, hi havia un paperet que vaig agafar amb les mans tremoloses. Aquest posava: “Significat de les pedres Alexandrites.” Què volia dir allò? Vaig recordar quan la meva padrina em xerrava d’elles i també que ella en tenia una al seu collar. Vaig córrer cap a la paret de vidre i vaig veure que, efectivament, la meva padrina duia el collar. Però no sabia com ens ajudaria a sortir d’aquella gàbia de fusta a la meva padrina i a mi, el que deia aquell paper.

Significat de les Alexandrites? Vaig començar a rumiar quina podria ser la resposta. Sabia que les Alexandrites eren pedres màgiques que canviaven de color segons la llum i amb elles podies viatjar a altres mons. Una d’elles m’havia portat fins allà. Això era el que feia una pedra Alexandrita, però del significat no en tenia ni idea…

Havia perdut la noció del temps. L’única cosa en què pensava era el que podria significar una pedra Alexandrita. Desesperada, vaig seure davant la gruixuda i maleïda paret de vidre. Mirant la meva padrina vaig pensar que per a mi aquestes pedretes simbolitzaven que de veres la màgia existia, simbolitzaven esperança. Totes les històries que em contava la meva padrina, i que mai vaig creure, eren reals. Que les coses petites a vegades són més poderoses que les grans. Jo sempre havia necessitat veure per creure però en aquestes altures jo ja no ho necessitava. Em vaig aixecar i en veu alta vaig dir: no necessit veure per creure sinó creure per veure. En aquell moment, la paret de vidre va desaparèixer. Res em separava ara de la meva padrina i les quatre parets i el sostre de fusta van desaparèixer també.

Quan la meva padrina em va veure em va fer una abraçada forta i jo vaig començar a fer-li petons i moltes preguntes però em va dir que ja m’ho explicaria tot en un altre moment, que aleshores havíem de sortir d’aquell món màgic i tornar a casa.

-Veus aquell arbre? Doncs ara hem de córrer cap allà -va dir la meva padrina mentre senyalava un arbre que em resultava familiar.

Per què havíem de córrer? Qui o què havia estat el causant de tot allò? No entenia res. Per què la meva padrina era viva?

Uns segons després quan ja estàvem a davant del gran arbre, em va donar la pedra del seu collar, em va dir que pensés on volia anar (que òbviament era al meu món) i que la llancés a l’aire. Vaig mirar aquell lloc una darrera vegada i un poc nerviosa, pel fet que la darrera vegada que vaig veure un portal em va transportar a aquest estrany món, la vaig llançar amb els ulls tancats. Es va fer un forat a l’arbre i ens va xuclar.

Quan vaig obrir els ulls, em trobava al jardí de na Maria. Ara ja sabia de què em sonava l’arbre. Era idèntic al del seu jardí, com si aquell arbre fos el que unia els dos móns. Em vaig espantar i preocupar molt quan no vaig veure a la meva padrina.

No podia respirar. No em quedava aire. Els pulmons no em funcionaven. Els meus ulls es varen obrir i vaig recuperar l'alè amb una profunda respiració. Em trobava estesa al llit, suant. Vaig arribar a la conclusió que m'acabava de despertar. El cor m'anava a mil per hora, vaig incorporar-me i vaig vestir-me per sortir corrents fins a la tenda d’antiguitats. La tetera estava al seu lloc i tremolosament vaig apropar-me per obrir-la. Però, de sobte, un home d'uns trenta anys va entrar. Vaig saludar-lo, portava un maletí de color negre.

-Bon dia, no venc a comprar res, però sí a fer-vos una oferta -vaig escoltar amb curiositat.

-Li interessaria vendre a la tenda aquestes pedres?- Va obrir el maletí, i vaig veure desenes de pedres Alexandrites.

Abans que pogués continuar vaig obrir la tetera. No hi havia res.

-No -vaig dir en sec.

No, l'única pedra Alexandrita que volia recordar era la del collar de la meva padrina. I bé… després d'aquell... somni, m'havia quedat clar que no en volia saber res d'aquestes pedres. L'home va marxar decebut i vaig cridar a la meva padrina. Vam parlar per telèfon durant un parell d'hores seguides. Mai no sabré quan serà la darrera vegada que la veuré i en aquest moment, no puc estar més agraïda de tenir-la encara present a la meva vida.
 
.clubbi. | Inici: Estudi en lila Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]