F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Una pedra a la sabata (-TERU-)
Inici:  La Bruixa
Capítol 2 El primer dia

Després de penjar el telèfon, m’hi vaig quedar una estona pensativa, mirant el cos d’aquella nena. Vaig aixecar la vista, i a uns deu metres, es podia veure l’altre cos.

Va començar a ploure, i l’escena del crim va començar a desaparèixer poc a poc. Ja no hi havia sang a terra.

Quan vaig deixar d’observar a les germanes, decidida, m’hi vaig apropar a la Glòria i, sense dificultats, la vaig agafar, i d’una tibada, la nena va passar d’estar a terra a la meva espatlla. A continuació, vaig fer exactament el mateix amb la seva bessona.

Vaig caminar durant uns vint minuts fins a arribar a on havia cavat, dies abans, un forat per la meva víctima. El que no vaig pensar, va ser que hi hauria aquest petit imprevist, cosa que vaig solucionar ràpidament. Vaig posar a les germanes una a sobre de l’altre.

Seguia plovent, cada vegada més i més fort, però no li vaig donar gaire importància, fins que en el moment que les meves mans aspres tocaren la pala, un soroll va trencar aquell moment de pau. Al principi, no li vaig donar gaire importància, fins que, de cop i volta, va tornar a sonar el mateix soroll. Vaig girar, primer el cap, el pit i, finalment, les cames. M’hi vaig apropar, i en veure que no hi havia res fora del normal, vaig agafar un bon grapat de sorra i vaig començar a tapar aquell immens forat, on descansaven aquelles germanes.

L’endemà, tal hi com hem van dir la nit anterior, m’hi vaig presentar a la feina ben puntual. Em vaig dirigir a l’oficina i em van assignar la feina d’investigar sobre quan i on van desaparèixer aquestes dues germanes. La veritat era que, realment, no em calia saber res nou sobre elles, ja que, jo era la ment brillant que va fer desaparèixer aquestes dues criatures, això si, no me’n penedia gens ni mica.

Quan va arribar l’inspector Molins, tots els que vam arribar nous al cos policial, ens vam dirigir a la casa del senyor i la senyora Sants ( que eren els pares de les desaparegudes ). Els vam fer unes quantes preguntes.

Em tremolava el pols i no sabia si era, o bé perquè estava involucrada, o perquè no volia que sospitessin de mi, al cap i a la fi, més o menys, derivaven del mateix problema.

No sé com ho vaig fer perquè no s’apropessin ni a les proves que m’involucraven ni que s’apropessin al lloc on es va dur a terme l’horrorós assassinat.

Després d’un interminable dia de feina intentant que no esbrinessin res sobre l’assassinat, cosa que vaig aconseguir, es va acabar la jornada. Cansada, vaig tornar a casa, on la meva dona m’espera. Ella no sabia res sobre el que va succeir la nit anterior, ja que acabava d’arribar d’un viatja de feina als Estats Units, concretament Boston. Vaig córrer, ella m’esperava amb els braços ven oberts. Ens vam abraçar durant un minut que es va fer curt. Vam allunyar les nostres cares i, a un parell de centímetres, ella va xiuxiuejar una frase de quatre paraules: “T’he trobat a faltar”. Aquella frase va ser l’excusa perfecta per poder apropar els nostres llavis, i aquests van començar a ballar al ritme d’una melodia sense notes. Quan els nostres llavis es van separar, els seus ulls verds com l’herba amb la rosada dels matins, van penetrar en els meus color marró verdós. Les dues ens vam quedar sense paraules. Aquell petó va ser com la bruixa de la pel·lícula de la sireneta, ens vam quedar sense paraules.

Després d’aquest espectacular moment romàntic, ens vam anar al llit. Sincerament, tenia por, perquè no li podia dir a la meva dona, l’Elisenda, el que havia succeït en la seva absència, ja que la relació que tant ens havia costat aconseguir per culpa de la societat tan homòfoba en la que vivim actualment, es trencaria, i tot l’esforç que hem fet per aconseguir el dret al fet que dues dones puguin ser una parella com qualsevol altre, no hauria valgut la pena.

Després d’aquesta reflexió, ens vam adormir les dues, una braçada a l’altre.

El matí de l’endemà, em vaig despertar, com el dia anterior, a dos quarts de sis del matí. En obrir els ulls i mirar a la mà que envoltava el meu cos, m’hi vaig adonar que tenia un to més blanc del normal i una temperatura més freda de l’habitual. Vaig girar el cap i vaig veure que el rostre de l’Elisenda era un pèl diferent. Quan m’hi vaig fixar en els seus ulls característics, vaig poder observar que la meva dona no era la persona que m’estava abraçant i que, per motius que desconec, havia abandonat el tren de la vida.
 
-TERU- | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]