F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Sempre dempeus (3bcalemanybegues)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 2 Indira

- Li Huan, a dinar!

Érem una família tibetana humil, sense queixes. Vivíem en el vessant d'una muntanya, a Gerze. Teníem un petit ramat amb ovelles, cabres i vaques que guardàvem amb tanques perquè no se'ns escapessin. També cultivàvem un petit hort amb fruites i vegetals. No era massa gran, però aquell hort ens havia alimentat durant molts anys. Vivíem en una petita caseta de fusta. Era freda i humida, però vaig néixer allà, així que li tenia molta estima. Dormíem sobre palla i ens tapàvem i abrigàvem amb robes que feia la meva mare.

Jo m'estimava molt la meva família. Ma mare es deia Dakani. Tenia els ulls negres i grans i els llavis molt primets. El cabell negre solt. Ella era qui feia el menjar, qui cosia i qui tenia cura de mantenir la casa. Sempre s'havia sacrificat molt per nosaltres. Cuidava molt dels seus fills, és a dir, de mi i la meva germana gran.

El meu pare es deia Hari. Castany amb els ulls petits i negres. Jo li tenia molt de respecte i l'apreciava molt, perquè ell era molt treballador i molt savi i per això volia que sempre estigués molt orgullós de mi. Ell sempre va ser un referent per a mi, perquè era una persona amb molts valors. S'ocupava del bestiar i de l'hort. Sempre estava cansat. Sempre treballant. Sempre.

La meva germana Indira era com la meva segona mare. Tenia cinc anys més que jo. Era morena amb els ulls negres i el cabell sempre recollit amb dues trenes cap abaix. Molt guapa. El que més m'agradava del seu físic eren els seus ulls marró avellana. Jo crec que tots els nois al col·legi li anaven darrere, però això mai m'ho comentava. Des de petit m'havia cuidat i consentit. Anàvem els dos junts a l'escola quan érem petits al poblat que hi havia en la vall de la muntanya. Me l'estimava molt. Sempre s'havia preocupat per mi i si tenia cap problema a l'escola, ella em defensava. Teníem una relació molt estreta. De fet, va ser ella qui em va ajudar a aprendre a llegir i a escriure, perquè a mi em costava molt aplicar-m'hi.

Quan la mare em va cridar a dinar vaig anar corrents cap al menjador. Em trobava fora collint tomàquets. Tenia tretze anys. Era molt feliç. La meva germana havia anat a collir fruits del bosc. Vaig arribar al menjador i ja estava tot preparat per menjar. I tots a taula. Aquella situació m'encantava, quan estàvem tots en família rodejant una gran taula rodona amb coixins per seure.

La nit del mateix dia van trucar a la porta. Només dos cops. "Toc, toc". Els pares ens van demanar que ens amaguéssim a una petita sala subterrània a la qual s'accedia per una petita porta amagada sota la catifa. Sempre ho feien quan picava algú a la porta. Un cop a dins, no podia veure res, només sentia el que passava i la Indira em tapava la boca amb una mà perquè no fes cap soroll. En aquella època estàvem en perill per si ens visitaven els xinesos.

Van obrir la porta. Xinesos. Éren dos veus. El pare va intentar tancar la porta, però el xinès la va parar amb un punt de peu. Els van demanar que sortissin, però els pares es van negar. Aleshores, van preferir la força. Van agafar a la mare i al pare pels braços i el van treure fora. Ells es van resistir:

- Si us plau, tingueu pietat! Som innocents! No! Si us plau!! -cridava la mare començant a plorar.

- Mai ens vencereu! Som forts i valents i lluitarem per la nostra pàtria! - feia el pare amb un to de valentia.

Vaig sentir com els empenyien contra el sòl, fent-los fora de casa. Tot seguit vaig sentir dos trets secs. "Pum, pum". Morts. Silenci. El bestiar es va espantar i vaig sentir els bramuls de les vaques.

De sobte vaig notar com la mà que la Indira tenia tapant-me la boca m'estrenyia amb força. Se li va escapar un petit gemec seguit d'un plor silenciós. Jo vaig obrir molt els ulls, no podia reaccionar de cap manera. Sabia perfectament el que havia passat.

Un dels xinesos es va dedicar a inspeccionar la casa després d'haver assassinat als meus pares. Va passar per sobre de la catifa on a sota ens amagàvem. La fusta cruixia sobre els nostres caps i la Indira m'estrenyia cada cop més amb la mà. Estava suada dels nervis i pàl·lida pel que acabava de passar.

Mitja hora després que marxessin, vam sortir de la saleta sota la catifa. Lentament, vam caminar fins als cadàvers dels nostres pares. Estaven cara avall un al costat de l'altre amb un tret cadascun al cap. La meva germana es va posar a plorar. Jo la vaig abraçar tant fort com vaig poder. I ella a mi també.

L'endemà, vam anar a visitar al poblat, que vam suposar que també hauria estat afectat pels xinesos. La Indira tenia amigues allà, i jo els de l'escola. Ara el poblat tenia una atmosfera negra i vermella, tacada per la sang, la ràbia i la tristor. Hi havia gent que havia perdut els seus pares, altres a germans o fins i tot la casa, cremada. Part de les collites estaven destrossades i molts animals morts.

Aquell matí vam cremar als difunts que havien mort la nit anterior. La gent mirava els cadàvers amb llàgrimes permanents, però la meva germana, mirant els nostres pares, podia identificar una cara de ràbia i foscor. Encara que fos petit, sabia el que estava pensant: venjança.

Tres anys més tard, als setze, vaig acabar l'escola. La meva germana treballava tot el dia al camp i al vespre jo alimentava al bestiar. Jo m'ocupava de la casa, per saber cuidar-me sol. Érem un bon equip. Sense ella, no podria haver viscut. Era la meva nova mare. Després del que va passar no ens podíem permetre caure en cap depressió o no seguir cap endavant.

Els dos germans fem molt esport perquè per baixar al poblat per fer algun encàrrec havíem de pujar i baixar tota la muntanya que ens separava d'ell. Allò em va suposar una molt bona forma i vaig créixer molt. La meva germana també. Jo crec que ella amb vint-i-un anys era la noia més guapa de la comunitat.

Eren les vuit del vespre. Estava fent forats a l'hort per plantar llavors l'endemà, quan de sobte, des de la llunyania vaig veure que dos homes grans i forts amb una furgoneta 4x4 que s'emportaven agafada dels braços a la meva germana. No sabia com acabava de passar tot allò, però sabia que era alguna cosa dolenta. Vaig mirar-los a la cara amagat darrere d'un matoll i vaig observar que els ulls eren trets de xinesos. Vestien un vestit militar i tenien un fusell cadascun.

Vaig anar corrents cap a ells, però quan la Indira em va veure em va fer, entre llàgrimes, "no" amb el cap. Lentament. En aquell moment vaig pensar que l'entenia, perquè si hagués acudit a ajudar-la m'hauria exposat a la mort. Després em va fer amb els llavis: "T'estimo. Tornaré, t'ho prometo". No podia ni pensar en no tornar-la a veure mai més. Ja m'havia permès sobreviure sense els pares, però ara sol, no podria ni pensar-ho.

Mirant-me, va arrancar-se un collar amb un sol petitet talat en fusta que portava des que era petita. Tenia una corda llarga per rodejar el coll. Li havia regalat la mare. Estava tallat per ella, i des que va morir, no se'l treia per res. Va llançar-lo a terra. Amb allò em deixava un record d'ella per no oblidar-la mai.

Els xinesos la van ficar dintre de la furgoneta i se la van emportar ràpidament. No la van matar, però sabia que fos com fos, no la tractarien gens bé. Entre llàgrimes, vaig anar maldestrament corrent seguint la furgoneta. m'eixugava les llàgrimes que em tapaven la visió i em feien veure amb dificultat. Quan vaig perdre de vista la furgoneta vaig cridar al cel el nom de la meva germana. No podia més. Ja no tenia forces per superar allò. Era massa. Em vaig deixar caure sobre els meus genolls. Mullava el terra amb les meves llàgrimes. Vaig jeure en el sòl encongit sobre mi mateix, estrenyent-me la panxa i plorant com un nadó. Vaig tancar els ulls i vaig esperar la meva mort, però mai va arribar.

Vaig despertar-me cansat, em feia mal el cap de tant plorar i el terra en el qual estava, era mullat. Vaig anar cap a casa. No volia pensar en res. Aquell dia no vaig menjar. Ni cultivar les llavors que tenia planejades per plantar. Quan va arribar la nit, em vaig seure sobre la taula on els quatre ens solíem menjar, feliços. No podia aguantar aquella situació, pel que vaig anar a fora, vaig agafar una pedra i la vaig llençar contra la paret de fusta de la caseta. Em maleïa. Maleïa als xinesos. Maleïa el món. Ara entenia la Indira, ara entenia el significat de venjança.

Estant fora, vaig disposar-me a agafar una altra pedra, quan de sobte vaig veure el collaret que m'havia deixat la meva germana. El vaig abraçar amb totes les meves forces i me'l vaig posar al coll. Doble nus.

No he tornat a saber d'ella en molt de temps, però segueixo conservant el seu penjoll. No el perdria per res del món. L'estimo. L'estimo amb totes les meves forces.
 
3bcalemanybegues | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]