F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La gran aventura (A.M.Rubio)
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Capítol 2 La Raó

Jo vaig fer el mateix que el meu company i vaig tornar a aparèixer a les golfes de la perruqueria de ma mare. El meu somriure era gigant, encara que no ho volgués dir; em feia molta il·lusió xerrar amb ell fora d’aquell món, encara que fos per el mòbil. Vaig sortir de l’edifici tancant la porta amb clau, el camí a casa era llarg; així que, amb la motxilla a l’esquena i els auriculars ben col·locats a les orelles, vaig agafar camí sense poder deixar de pensar en el que havia passat aquella tarda. Com sería el meu company a la vida real? Seria realment un noi? Es pareixeria al seu avatar? Quants d’anys devia tenir? Pot ser teníem la mateixa edat. Quin seria el seu nom? On devia viure? Moltes preguntes voltaven pel meu cap fent que no pogués llevar la imatge del noi del meu cap. Però el renou d’un nou missatge va fer que em distragués un moment. Vaig mirar la pantalla per trobar el que m’esperava: era ell: Perdó, no podia esperar. Vaig riure, si que era impacient, el noi. Ràpidament vaig escriure una contestació: Ets un impacient. Segurament no era tan estrany per ell com ho era per jo. Un altre missatge va arribar a la meva pantalla: No ho saps tu bé. I així va seguir tot el camí a casa, ell preguntava coses sobre jo i jo contesta amb evasives; no volia que sapigués molta cosa sobre la meva personalitat en el món real. No tenia res a veure amb el rol que havia agafat a l’altre món, And3r i jo no podíem tenir menys coses en comú. Em diràs el teu nom real en qualque moment? Ell no deixava de preguntar el mateix, com si saber el meu nom li donés tota la informació sobre jo que volia aconseguir. Pot ser quan tingui més confiança.

I havent enviat aquell missatge, vaig aturar el móbil i vaig entrar a casa meva sense fer molt de renou; els meus germans devien estar dormint. L’única llum que es veia era la de la cuina, em vaig dirigir allà, on vaig trobar-me el meu pare. Estava assegut a la cadira amb la camiseta plena de taques de suor i alcohol, era insuportable l’olor que desprenia. Tenia una botella de cervesa a la mà i un cigar a la boca.

-Ja està aquí la nina malcriada!- va cridar en l’aire, segurament perquè la mare el sentís; però estava clar que no vendria -. On eres?

-A la perruqueria- no vaig aixecar molt la veu, però, com que tot estava en silenci, era impossible que no m'hagués sentit.

-Això és mentida- va dir escopint -, tu no hi fas res allà. És impossible que tardassis tant.

-Ja faig més que tu- no sé d’on va sortir allò, però el que sé és que a ell no li va agradar gens; perquè la bufetada que me va fotre a la cara va bullir una bona estona.

-No tens cap dret de xerrar-me d’aquesta manera- va tornar a escopir, però aquesta vegada damunt la meva cara -, som el teu pare i m’has de respectar.

-Pot ser que hagi estat la teva cèl·lula la que em va dur al món- vaig dir amb la ràbia que em sortia per les orelles -, però fa anys que per jo no ets més que l’home que ensuma a drogues i fa que la meva mare pateixi; no et mereixes que et tengui respecte- no vaig poder acabar aquella paraula, perquè una altra bufetada es va estampar a la meva cara amb més força que l’anterior. Sense tan sols obrir la boca, vaig mirar-lo als ulls amb tota la ràbia que no havia expressat durant deu anys -. Ets una merda- i vaig sortir per la porta. Les llàgrimes sortien pels meus ulls com catarates infinites. Em sabia malament per la mare i els meus germans; però no aguantava més.

Feia anys que aguantàvem que aquell home arribés begut, fumat i drogat a casa; tots els dies. Sabia que havia de quedar-me per protegir la meva família, però tan sols pensar en veure aquella cara feta merda o ensumar aquella pudor que sortia del seu cos; em venien ganes de vomitar. Pràcticament corrensos, vaig arribar a la perruqueria en la meitat de temps que normalment hi tardava; vaig obrir la porta i em vaig estirar al sofà on els clients es seien per esperar el seu torn. El meu telèfon va començar a fer renou, el vaig mirar per si era la mare; però no, era el meu company, Gerl81. Hi havia com a quinze missatges, tots deien més o manco el mateix: Vols seguir parlant més tard? o I si provem les videocridades? o Demà a quina hora? Vaig fer una bogeria i vaig escriure sense pensar: Per què esperar a demà? No vaig trigar en obtenir resposta: No era que te n’havies d’anar? Era cert, però donades les circumstàncies... ficar-me dins aquell món de ficció seria l'única cosa que em faria deixar de pensar en el malparit que es trobava a ca meva o com havia estat de inconscient deixant els meus germans amb ell. Canvi de plans.

No va trigar massa en dir que ens veuríem en uns minuts, i jo no vaig trigar molt més en pujar les escales fins a les golfes i connectar l’equip. Quan vaig estar connectada, ell ja hi era no vaig pensar en res i vaig córrer a fer-li una abraçada. Era estrany, ens acabàvem de conèixer i no podíem sentir al cent per cent el contacte de l’altre, però ell em va correspondre sense pensar-ho. No va ser groser ni va fer res per treurer-me del seu costat. Quan vaig estar més calmada, em va separar un poc perquè el pogués mirar; jo sabia que la seva cara i el seu cos estaven formats per ordinador, però per jo era la cara més humana que havia vist.

-Puc demanar què ha passat?- va dir després d'una llarga estona de silenci absolut. Jo em vaig separar d’ell sense saber si contestar o no.

-Una baralla amb el meu progenitor- el seu rostre va passar de curiositat a pena -, no t’espantis; passa tots els dies.

-Això fa que m’espanti més encara- ja sabia jo que no hauria d’haver dit res -.Estàs bé? T’ha fet mal?- per raons que desconeixia, m’agradava el fet que es preocupàs per jo; mai ningú ho havia fet.

-Estic bé- vaig contestar mentre intentava somriure -, no m’ha fet res que no pugui suportar.

-Doncs això vol dir que s´í que t’ha fet alguna cosa- me n’estava adonant de que havia de tenir més cura quan deia les coses davant d’aquell noi -, t’ha pegat?

-Només una bufetada- vaig dir ja sense més atur, havia de fer que deixés de preocupar-se tant -, de debò que estic bé.

-M’agradaria poder comprovar-ho- la seva mà va tocar la meva galta, just on el meu progenitor m’havia fotut la bufetada -. Tinc una idea.

-Digues- ja tot m’era igual, preferia estar allà fent qualsevol cosa a tornar allà.

-Jo t’explic com som en la realitat i tu m’expliques com ets tu- aquella idea era una bogeria, però com que no podia comprovar si deia la veritat…

-Em pareix bé- ell va somriure i va començar a preguntar.

Pel que m’havia dit, era un noi de setze anys que vivia amb la seva mare i el seu germà gran. Era alt i un poc més fort que el seu avatar. Els colors del seus ulls i el seu cabell eren els mateixos que els del seu personatge. Li agradava escoltar música i jugar a futbol al parc del seu barri, era al·lèrgic a les maduixes i els cacauets, la seva habitació estava pintada de color blau i hi havia una noia a la seva classe que li agradava. Sortia a passejar tots els dijous a les cinc, es posava primer la sabata esquerra i després la dreta, tots els seus calcetins eren negres per diferenciar-los dels del seu germà. El seu llibre preferit era De La Terra A La Lluna de Jules Verne, la seva pel·lícula preferida era una de vaixells i alienígenes; i es deia Gerard. La darrera creia que no me l’anava a contestar.

Després de tot el que em va contar, no vaig ser capaç de dir cap mentida. Li vaig contar sobre els meus tres germans petits, sobre la mare i la seva perruqueria, sobre l’home que es deia a si mateix el meu pare. Li vaig explicar com anava a l’escola tots els dies caminant per un bosc, com em quedava després que tanqués la perruqueria per connectar-me a aquell món de ficció, com cantava als meus germans perquè poguessin dormir sense sentir quan els pares es barallaven. Li vaig contar que el meu llibre preferit era un d’en Sherlock Holmes i que mai havia vist una pel·lícula. Vaig explicar-li com vaig haver de treballar cinc mesos per aconseguir el meu ordinador.

Ara ens coneixíem, m’agradava aquella sensació. Era la primera vegada que em sentia tan a prop d’algú de manera sentimental. Però quan vaig acabar de relatar-li la meva vida, va fer la pregunta que més por em feia respondre:

-I quin és el teu nom?- no vaig contestar de seguida, però vaig pensar que era el més just; ell m’havia dit el seu.

-Em dic…

No vaig poder dir res, tot es va tornar negre i l'única cosa que vaig poder veure varen ser unes lletres blanques que posaven: EL SEU EQUIP HA ESTAT ATURAT A LA FORÇA.
 
A.M.Rubio | Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]