F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Un amor incompatlible (AAA)
Inici:  Curial e Güelfa
Capítol 2 U més U són QUATRE

Aquelles paraules que em va dir em van causar un conjunt de sentiments que no vaig poder diferenciar... Era com una barreja entre por, alegria i inseguretat. “Curial...tu m’estimes?” va sortir balbucejant dels seus llavis rosats, com si estigués a punt de plorar. Jo li vaig contestar que sí, que ella era un dels motius per el que segueixo respirant, que sense ella, jo no tindria causes per viure.

“Llavors… no em deixaràs mai per res?”, cada vegada li tremolaven més els llavis, les mans, el cos, i jo estava cada vegada més nerviós, espantant i amb un sentiment de culpabilitat. Li vaig dir que l'única cosa que em faria separar-me d’ella seria la mort.

“Curial...fa uns dies que no em trobo del tot bé, i després d’haver preguntat a la meva minyona em va dir que podria ser que tingui la grip o… que estic embarassada.” No vaig saber que dir-li, aquell fill era meu, i el tindria amb l’amor de la meva vida. Li vaig somriure, però immediatament em vaig donar compte que aquell nen o nena no seria acceptat ni per el seu germà ni per la societat, ja que ella està molt més amunt que jo, probablement ens matin a nosaltres i a la pobre criatura. Vaig agafar-li la mà, i li vaig dir: “Ens escaparem junts, tots tres, i viurem en una petita casa en un poble llunyà, serem feliços… t’ho prometo.” Abans de que saltes a sobre meu, vaig veure el seu somriure de sempre i com movia el cap de baix a dalt donant-me la resposta d’un sí, jo només volia estar amb ella i arribar a ser un bon pare en el futur.

Al dia següent, ella va anar a casa seva a buscar alguna peça de roba i monedes d’or per el nostre viatge, i jo vaig anar a buscar un carruatge per arribar més ràpid al nostre destí. Vam quedar al nostra lloc de sempre. Abans d’anar a buscar-la, per anar-nos, el meu pare em va aturar. No sabia que volia però la seva expressió no era de felicitat. Em va dir que tingues molta cura durant el camí amb la gent pobre ja que tenien moltes ganes de sobreviure. Jo li vaig contestar que l’únic que m’importava era la vida del meu amor i de la persona que vindria en un futur. Poc després vaig pujar el carruatge i mentre me’n anava, veia el meu pare molt preocupat, el trobaré molt a faltar ja que va ser la única persona que em va mantenir i em va cuidar, ja que, no tenien molts recursos ni beneficis.

Per fi va arribar l’hora, a mitja nit, quan tothom estava dormit, vam agafar el carruatge atapeït d’or i de les nostres pertinences, i tots dos vam deixar les nostres vides per començar-ne una junts. No feia més que observar aquella mirada blava com l'oceà i aquells llavis rosats que em feien perdre el seny, definitivament estava perdudament enamorat d’ella.

Al cap d’uns mesos, el viatge era com un somni fet realitat. La veritat que el meu futur, abans de conèixer a Güelfa, era treballar de peixater per obtindre una misèria de monedes i sobreviure al dia, dia, però quan la vaig veure, vaig sentir com si la meva vida hagués cobrat sentit. No puc imaginar un altre persona en el meu costat que no sigués ella. No m’importa ni els diners ni les altres persones, només ella i la criatura que s’ha estava formant a dins seu… I de cop vam xocar amb una pedra. “Amor meu, estàs bé?” Va ser lo primer que em va sortir de la boca. “Si”. Aquella resposta que vaig escoltar em va tornar a fer bategar el cor. No va ser per tant però vam haver de parar per canviar una roda. De seguida vam seguir per arribar a la nostre destí.

El nostre viatge, després d’un temps bastant llarg, va haver de ser detingut perquè hi havia una persona que volia sortir per coneixe'ns. Jo no tenia cap coneixement per ajudar-la a treure’l però durant el camí ella em va llegir un llibre de medicina que li va donar la seva minyona, ja que jo no sabia llegir i havia d’estar atent al camí. Jo estava preparat i ella també. Amb el temps, cada vegada estava pitjor, les gotes de suor i llàgrimes li queien per el seu rostre, de cop, va començar a cridar de dolor…

Era un nen preciós però encara es veia alguna cosa entre les cames de la Güelfa… Era un altre nen! Estava tan feliç de tenir bessons que jo també vaig començar a plorar. “Güelfa aquí tens els nostres fills”. Li vaig deixar els nostres fills entre els seus braços i seguidament ella em va respondre: “Encara no tenen noms… Però m’encantaria que un d’ells es digues com el meu estimat avi, Oriol, que significa “or”. Jo li vaig dir que m’encantava aquell nom per el primer nen. El segon germà bessó li vam posar Martí, com el meu primer amic que vaig tindre, que, desgraciadament va morir per la fam.

El temps passava i ja portàvem aproximadament uns deu mesos en la nostre casa plena d’alegria, llàgrimes i de moments inoblidables junts. Sempre passàvem les tardes en al jardí tots quatre pesa’ns-ho bé jugant. Però de sobte una d’elles es va tornar tota de color negre.



 
AAA | Inici: Curial e Güelfa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]