F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
No tot és el que penses (manala)
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Capítol 1 Dietari d'una presonera: Capítol1: L’inici d’aquesta experiència

Dietari d'una presonera

Capítol1: L’inici d’aquesta experiència

Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d'algun gos, la terra humida que s'enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap al taulell, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions… A veure, això són cent euros que podria estalviar... I si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

Jo soc na Berta, tinc trenta-un anys i visc a un poble de València que es diu Xodos. Treballava a la perruqueria del poble des de feia moltíssim de temps. Hi érem bastants coneguts per com dúiem de bé el nostre treball i les nostres ofertes. L'únic problema que tenia el local era que les rajoles estaven molt desgastades i s'embrutava molt ràpidament i era un poc impossible per fer-ho net, ja que havia de fer-ho amb el pal de fregar com quatre voltes al dia. Esperàvem que gràcies als clients que sempre venen, haguéssim pogut canviar-les. Els dilluns sempre venien a tallar-se les puntes les dones velles del poble i a posar-se el tint. Després, quasi tots els mesos venien el Joanet i el seu pare per tallar-se els cabells, eren els nostres clients que més venien a part de la dona dels dijous que és la que vam estar esperant que vingués aquell dia.

A part de mi, estava la cosina del cap, na Laura, de vint-i-set anys. Ella i jo ens ocupàvem normalment del local, el cap només apareixia quan l'hi convenia, però que li fèiem? El cap, que es deia Josep, era el meu cap d'ençà que es va obrir aquest local i perquè necessitava els doblers perquè si no ja me n'hauria anat d'aquest treball. I tu diràs, per què? Molt senzill. Ell era un home que creia que podia fer el que ell volgués. Creia que na Laura i jo érem les seves esclaves i, a més a més, hi havia voltes que ens feia acudits que ens posaven molt nervioses, com per exemple, quan estàvem fent net les maleïdes rajoles i apareixia en Josep, ens deia: "Així m'agrada, com es nota que ets una dona i que t'han sabut educar". El pitjor era que no ens podíem queixar, no volíem problemes amb ell. També hi havia voltes que s'aprofitava per tocar-nos. Però tocar-nos bé, com per exemple el cul i com que això no és poc, ens deia després de tocar-lo: "Hauries de fer més esquats, que aquest cul no està fort, així cap home t'estimarà mai". O quan ens saludava al matí, ens feia una abraçada i s'aproximava molt a nosaltres, era molt incòmode. Jo pensava dir-li alguna cosa, però estava molt preocupada per si s'enfada i em tirava fora, i na Laura jo sé que no faria res, és el seu oncle i segurament no volia problemes amb la família; estàvem fartes.

Tot i que un dia... aquell meravellós dia, em vaig atipar i li vaig dir quatre coses sobre el tema de l'espai personal i que pel fet de ser dones no ens havia de tractar així de malament. Així doncs, amb dos collons, o millor dit, ovaris, vaig anar a parlar amb ell, ja que aquell dia va fer una cosa que ja va arribar al límit.

El que va fer el Josep va ser el següent: va veure el pot on estaven les propines i va descobrir que aquell dia n'hi havia pocs diners, i a part de quedar-se els euros també va alçar-li la mà a la Laura, encara sort que vaig arribar a temps...

No sé què va ser pitjor...

Aquell mateix dia a l'hora de tancar el local, va venir un client que mai havia vist, pareixia que anava begut i drogat, va dir una frase que em va deixar al·lucinant. Va entrar sense dir-me ni bona nit ni res d'aquestes coses que sols dir en entrar, més que res per educació. El fet és que en entrar, em digué: "You have to be carefull". Jo ho vaig interpretar que havia d'anar amb seny, però per què? D'on havia sortit aquest paio ara? En aquell moment mil preguntes se'm venien al cap... Em vaig adonar que s'havia deixat un paper, tot i que la primera cosa que vaig fer va ser obrir-lo. El millor va ser que tenia com una endevinalla a seguir, hi havia hores, lletres soltes i alguns dibuixos que, realment no els vaig saber interpretar. Quan vaig veure allò vaig sortir corrents darrere aquell home i li vaig donar el paper, malgrat que ell no el va voler agafar. En veure la seva cara de preocupació i, tot seguit, un cotxe estrany aproximant-se a nosaltres, vaig agafar l'home i vam entrar dins la perruqueria.

Ell estava molt preocupat, nerviós i angoixat, sincerament no sabia què fer amb ell, no em volia parlar i l'única cosa que em sabia dir era que anés alerta... M'estava posant ben histèrica. Al cap d'una estona intentant treure-li informació, i calmant-lo, em va dir que em quedés el paper i que seguis tot el que deia. Però el fet era que no sabia que posava ni com interpretar-lo. Em va dir que a aquelles hores havia de fer el que la paraula posés en el lloc dibuixat i tot seguit se'n va anar. Aquell home realment estava sonat.

En sortir de la meva perruqueria era exactament l'hora que hi havia escrita al paper, en aquell moment ja no sabia si pensar que m'estaven prenent el pèl, si això era una coincidència o si aquell home tenia la raó. Vaig agafar la meva bicicleta i vaig anar pel carrer que ell em va dir. Era estrany que els cotxes no podien passar per allí, malgrat que, a la sortida del carrer, estava aturat el mateix vehicle que havia vist abans. M'estava seguint? Vaig passar del cotxe com si no hi fos i, tot seguit, ara davant casa, d'on havia aparegut aquell carrerany... Jo no l'havia vist mai... A més a més, quan vaig sortir, ja no hi era, com si hagués desaparegut. Quina bogeria era aquella? Això ja era màgia.

Durant uns dies vaig seguir el paper, per veure com evolucionaven les coses, tot i que sempre que anava cap a la feina o tornava d'ella estava el maleït cotxe allà; jo suposo que m'estava seguint. La cosa era que duia totes les finestres pintades d'aquest color blau pel qual només hi pots veure arran a dins del vehicle. Bé, el fet és que passaven els dies i l'home no apareixia... Jo ja no sabia que fer, els carrers apareixien i desapareixien, com si algú els tanqués o alguna cosa d'aquestes...

Na Laura no havia tornat a aparèixer per la feina i el cap encara menys. Jo no sabia res d'ells, estava prou preocupada per na Laura... I si tenia problemes amb el seu oncle? Però on era ell?

Els dies passaven i ja no tenia més paper per a seguir, el que implicava que ja no sabia per on havia de passar i l'home aquell no havia tornat a aparèixer, així que en sortir de la meva feina, vaig agafar la bicicleta i vaig anar per la mateixa ruta de sempre. Vaig veure que el cotxe de sempre accelerava... I des d'aquell moment no recordo res...

Em vaig despertar en una habitació ben fosca plena de pols i humitat. Sabia reconèixer per les ombres el que pareixien unes caixes grans apilades al meu voltant, però... no tenia res clar, on era? I qui era aquell home que m'acabava de segrestar...? En intentar moure'm em vaig adonar que estava fermada a un puntal i tenia les mans i els peus fermats... Estava com drogada, ja que notava que tota l'habitació girava i com que això no era poc, tenia la boca tapada amb un tros de tela que feia un pudor terrible.

Què volia de mi?

 
manala | Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]