F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La Bruixa (Cor de núvol)
Inici:  La Bruixa
Capítol 2 NÚMERO PRIVAT

De camí, he rebut un missatge de la Charlotte, que diu que ja havia arribat a casa. En llegir-lo, m’he sentit alleujada en saber que la Betty ja és acompanyada.

Al fons del carrer ja veig l’enorme casa on viu l’Aria. De fora és impressionant. He trucat el timbre i m’ha rebut en Blake, amb una caixa de pizza a les mans i amb un gran somriure que m’ha fet recordar el molt que… No! Ell mai es fixarà en mi, sempre hem sigut com germans. De seguida, ve l’Aria i fa fora en Blake dient-li que torni al menjador.

- Hola Emily!, pensàvem que no vindries!

- Ho sento nois, ha sortit un imprevist amb la meva mare -Els he explicat tot el que ha passat.

- Ostres. Bé, has tingut una bona idea, perquè per un dia que ens podem trobar tots…-M’ha dit.

- Sí, en tenia moltes ganes. Veig que hi ha pizza, oi?

- Sí! Passa, passa que ja hi som tots.

Hem entrat a un enorme menjador amb les parets blanques, al fons hi ha un gran finestral que fa cantonada, des d’on es poden veure les precioses vistes de Highlands. A la sala, hi ha una taula amb el nostre sopar, és plena de pizzes i diferents tipus de begudes. És al·lucinant!

- Em pregunto què estarà fent ara la Betty, però segur que està bé, la Skye ha dit que era molt responsable i confio en ella.

- Tu tranquil·la Emily, has fet bé. - Em tranquil·litza en Blake.

- Sí, ara gaudeix passant aquesta estona amb nosaltres i no pateixis.- Diu la Lucy.

- Exacte, voleu veure alguna peli? - Suggereix l’Aria.

- Què us semblaria veure The Sound of Music? - És tot un clàssic, però sempre ens ha agradat.

- Sí! - Vam exclamar tots junts.

- Però abans que res, hauríem de fer crispetes, oi? Una pel·lícula sense crispetes, no és una pel·lícula. - Proposo.

- Òbviament! T’hi acompanyo Emily. - Diu en Blake.

Anem a fer les crispetes a la cuina, el Blake obre l’armari i les troba.

- Té, aquí posa que les posis dos minuts al microones.

- D’acord. - Dic molt nerviosa. Li he agafat el paquet de crispetes i per culpa del meu pols tremolós se'm cauen al terra.

- Ai perdó, és que sóc...sóc molt patuda - Dic tartamudejant

- No et preocupis, a mi també em passa molt sovint - Diu entre rialles mentre ens ajupim al mateix temps per agafar les crispetes.

Just en aquell moment les nostres mans s’han rosat, l’he mirat i m’ha dedicat un somriure. Aquell moment semblava de pel·lícula.

De sobte hem sentit un fort cop de porta que ha interromput la nostra escena digna de cinema.

- Si trigueu tant a fer les crispetes, ens acabarem adormint!- Exclama la Olivia.

- Sí, sí! Ara ja les anàvem a fer.

- Encara no les heu posades al microones? Què estàveu fent fins ara? Vinga parelleta, no us encanteu, que ens les volem menjar ja!

Els dos ens hem posat vermells, i com el Blake no deia res, he optat per dir el primer que se’m passava pel cap.

- D’acord, d’acord ens afanyem.

La Oliva marxa cap al menjador, mentre que en Blake i jo ens tornem a quedar sols.

Ignorant el comentari de l’Olivia i amb l’excusa de no mirar en Blake, em dirigeixo cap a la nevera per beure alguna cosa, i així poder excusar-me de no parlar.

En el moment d’abocar el suc de taronja al got el pols em tremola tant que em cau tot al terra i sobre les sabates d’en Blake.

- Bua Blake ho sento molt! Sóc ximpleta, jo per metge no valc, ja ja… Ai déu meu quina poca gràcia que tinc… quan m’agrada algú sóc així d’estúpida.

En pronunciar aquestes paraules de seguida em tapo la boca amb les mans incrèdula del que acabo de dir.

- Jo, jo…- Quequeja en Blake.

Diiing!- Fa el microones en el moment més inoportú.

- Diria que les crispetes ja estan. - He dit intentant canviar de tema.

- Jo...a mi també m’agrades. - Xiuxiueja en Blake.

- Què…eh... de debó?

- No de broma,si et sembla. - Diu mentre em llença una crispeta al cap.

- Ai! Què sàpigues que si no els hi haguessim de portar les crispetes als altres, això acabaria amb una guerra de crispetes en la que guanyaria jo.

- Molt graciosa, ja ja. - Riu en Blake.

Anem cap al menjador i veiem que la pel·lícula ja ha començat.

- Com trigaveu tant, ja l’hem començada. - Diu l’Oliva bromejant.

Ens asseiem junts i gaudim de la peli. Ens n’hem perdut els primers minuts i ja comença la primera cançó, la meva preferida. Sense adonar-me’n començo a cantussejar i en Blake em somriu i em tira una altra crispeta que va directament a la meva cara.

- Blake! - Crido.

- Shhht! - Fan tots a la vegada.

Em començo a preocupar una mica per la meva germana, ja què encara no he rebut cap missatge nou de la Charlotte… Mai havia fet això, sempre he estat al seu costat i suposo que és per això que no puc evitar sentir-me una mica culpable, tot i que m’ho estic passant molt bé aquest vespre.

La Lucy em distreu dels meus pensaments:

- Juguem al jo mai mai?- Suggereix la Lucy

- Però si a això ja hi juguem cada dia al pati! - Es queixa en Blake.

- Precisament per això no pot faltar en una nit com aquesta. - Diu la Lucy.

- Està bé, doncs comença tu, va!

- Jo mai mai… m’he menjat una pizza sencera sola, confesseu.

Tots fem el gest de beure, confessant haver-nos menjat una pizza sencera i sols algun cop. Decideixo participar dient:

- Jo mai mai m’he emborratxat.

Ningú havia “begut” quan de sobte veiem que en Toby fa el gest. Tots ens el quedem mirant amb una expressió de sorpresa, ja que en Toby acostuma a ser el tímid de la colla. De sobte comença a riure i nosaltres sense creure'ns-ho també.

- Ens estàs prenent el pèl veritat? - Va preguntar l’Aria.

- No, no, ho dic de debó. A veure, era el dia de Nadal, tenia tres anys i els meus pares van portar una caixa de bombons de xocolata, i jo sense saber de què estaven farcits, vaig agafar-ne un i deu minuts més tard em van trobar dalt de la taula ballant i cantant. Es veu que els bombons portaven licor.

Tots tornem a exclatar de riure.

- Bé, continuo jo - Diu el Toby- jo mai mai...mmm...m’he enamorat d’algú d’aquesta sala.

En Blake i jo ens mirem dissimuladament i fem el gest. Ningú s’ho esperava i ens miren incrèduls.

- Com?! De qui si es pot saber?! Ja esteu confessant vosaltres dos. - Diu amb un somriure maliciós la Olivia.

- Ah! Això no és part de la pregunta. - Responc.

Anàvem a començar una altra ronda quan just em sona una notificació al mòbil d’un número ocult.

Aquell missatge em va posar la pell de gallina. Vaig rellegir-lo diversos cops intentant assimilar el que acabava de rebre.

 
Cor de núvol | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]