F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
fogueres a mitja nit (22666anacar)
Inici:  La Bruixa
Capítol 1 Ulls ardents

Així és com describia aquell moment d’angoixament la monja Teresa, quan la va trobar.aPerò la va agafar i la va salvar d'aquella nit de tempesta que esperava a aquesta criatura. Va pensar per un moment que seria una oportunitat per a guanyar-se l'afecte de la Mare Superiora , perquè portava una nova integrant i potser la successora quan faltaren. Perquè Teresa havia vist en aqueixa xiqueta una mica especial, una cosa diferent...una cosa indescriptible, sentia que en tot just segons havia creat una espècie de vincle, malgrat la seua primera impressió .Potser estava sentint la trucada de Déu.

El que desconeixia era que aqueixos brillants ulls ocultaven una fosca història. Olivia estava lluny de ser una xiqueta normal, que posseïa dues sangs diferents. Sota els carrers d'aquest nostre món en el qual els éssers humans habitem, hi ha amagat un món alternatiu en el qual habiten des de fa mil·lennis éssers diferents a nosaltres, que si visqueren en la superfície serien jutjats i cremats, com ho van ser temps arrere. El món de Luthalbatnarok estava dividit en dos llinatges a causa de guerres passades. Els Inexcelsis, els qui descendien dels bruixots de màgia blanca, i els Inferus, els qui dominaven la màgia roja. L'enllaç entre aquestes dues estirps estava prohibit pel fet que una antiga profecia parlava d'un ser horripilant i amb set de sang seria fruit d'aquell matrimoni il·legal. Era tal la por i l'odi entre els bàndols, que moltes vegades no s'atrevien ni a atacar-se per por de començar una guerra. Les poques vegades que van entaular converses pacífiques va ser per a prometre no atacar-se més els uns als altres per a assegurar la pau i fixar unes fronteres.

Però...i si per alguna estranya raó, algú es va saltar les normes només una vegada? i si la feroç i temuda bèstia de la qual parlaven està entre nosaltres i no tenim ni idea? Fa quatre anys va succeir, Reigina descendent dels Inferus, va salvar a Arion d'una mort segura en l'abisme dels pantans. Va ser qüestionable de segons que tots dos s'enamoraren quasi a l'instant, però Arion era Inexcelsis, cap va pensar que pogueren ser enemics o que tingueren prohibit intercanviar una paraula. Malgrat tractar de lluitar contra això l'amor no va poder separar-los. Semblava ser una broma de la destinació però als pocs mesos… Reigina es va quedar embarassada.

Després de donar a llum ,van ser perseguits per la llei durant quatre anys fins que no van tindre una altra opció que eixir a la superfície i deixar com van poder a la seua filla allà dalt, perquè sabien que tard o d'hora els agafarien i assassinarien, aqueixa no era la vida que volien per a Olivia. Van pensar que estaria fora de perill a dalt, oculta entre milions de xiquets, llevat que descobriren que és el que realment era o d'on provenia.

En fi, reprenguem per on ens havíem quedat .Al cap d'uns minuts,Teresa ja havia arribat a l'orfenat. Un grup de monges curioses l'envoltaven observant-la fins que va irrompre la Mare Superiora, Leonora.

“Gràcies Senyor per aquesta vida que hem salvat i per aquesta benedicció que ens has brindat!” va dir ella mentre l'agafava de la mà per a portar-la al fet que la vestiren i endreçaren.

Quan van acabar de fer-ho, la Mare Superiora va voler penjar-li un rosari del coll però en dur a terme aquest moviment es va cremar. La xiqueta tenia una marca estranya en la clavícula dreta que havia causat la cremada a les mans de la monja. La mare superiora es feia olor una cosa estranya, no era normal això, sentia ràbia per saber què era el que aqueixa criatura amagava però és que ni la mateixa Olivia ho sabia, pel fet que els seus pares, abans de deixar-la arrere davant una mort segura, li havien esborrat la memòria.

S'havia corregut la veu de tot allò i des de llavors ningú la mirava igual .Leonora li havia agafat una mania i les pitjors tasques sempre estaven a càrrec d'Olivia. Netejava els vàters més bruts, llavava la roba íntima de les monges...Era tal el menyspreu que va ser inculcada a la resta de xiquetes de l'orfenat que es va fer normal l'assetjar-la i agredir-la…el seu cos era un llenç en el qual es plasmaven marques i corts.

Un dia totes les xiques jugaven a jocs de taula,sempre feien paranys per a fotre a Olivia. Quan una d'elles va notar com li van canviar de color els ulls per la ràbia i va començar a xisclar. Totes es van apartar corrent d'ella i van anar tan ràpidcom mai abans havien anat a dir-li-ho a la Mare.

Tan prompte com ho va saber va decidir portar-la al metge. A Leonora l'havien criada en un entorn en el qual quan les coses s'eixien de l'usual, no era precisament per casualitat. Sempre desconfiava de l'ocult i de tot el que estaven fóra del seu control. D'alguna forma sentia que ho feia pel bé de les seues germanes i dels xiquets, la xiqueta portava anys demostrant activitats fora del comuna.

La va arrossegar cinc carrers a baix mentre xisclava i intentava alliberar-se de la mà de la monja. El metge després de fer-li una sèrie de proves inconclouentes, va dir que era una malaltia genètica que no li causaria danys, i atés que es desconeixia la identitat dels seus pares biològics no es podria fer res. Però alguna cosa feia mala olor, la seua veu tremolava donava signes de nerviosisme, era com escoltar a un xiquet mentir. Les incoherències que deixava anar el metge i aqueixa tibant situació feien que la paciència de la monja començara a esgotar-se. Clar estava que ella no s'aniria sense amenaçar amb què cridaria al rector de l'orfenat per a informar de la mala atenció que se li estava donant.

De sobte alguna cosa sembla encaixar i l'expressió del metge ha canviat per complet. Deia que el millor seria fer-li una sèrie de proves més a fons perquè creu haver vist indicis d'un virus que s'ha estés entre els xiquets de la seua edat. Però va posar l'accent que havia de deixar-los sols perquè farien anàlisis i radiografies i no era necessària la seua presència.

Olivia tenia els ulls injectats en sang de totes les llàgrimes que havia vessat i no li quedava veu de tots els crits que havien quedat en l'oblit, com d'altres durant tota la seua vida. Sempre havien fet amb ella el que volien, l'havien humiliada, agredit, cridat i calcigat dia rere dia des que va recobrar fa anys el coneixement. Si només hi haguera una escapatòria d'aqueixa dura i pesada realitat… Estava farta de proves i acusacions, que la usaren i perjudicaren.

La monja va acceptar a contracor i els va deixar tot sol. L'home quan es va desfer d'ella li va tapar la boca amb la mà perquè evitar que cridara. Olivia no podia fer més que donar puntades i tractar d'alliberar-se dels seus braços amb totes les seues forces, però tots els seus esforços eren en va, la força d'aquell home era infinitament superior a la seua.

“Escolta'm bé dimoni, no sé quins feixos visca i menys en la superfície però resulta que es paga bastant bé per tu, clar que no s'especifica si et volen viva o morta… Supose que els faig un favor si et mate, eres una aberració i mai degueres haver nascut. Ha sigut un plaer, ens veiem en l'altra vida, si és que sobrevius en la següent.”

Abans que poguera fer res ella li va mossegar amb totes les seues forces i va començar a xisclar auxili més fort del que ho havia fet en tota la seua vida.

“És inútil, està insonoritzada, xiqueta estúpida.”

“Per favor, no em mates, no sé qui eres ni de què estàs parlant, t'ho pregue deixa'm anar-me. No he fet gens dolent a ningú en la meua vida, per favor” sanglotava entre llàgrimes.

“T'estic fent un favor. Aqueixa monja d'ací fora no és estúpida, sap perfectament què eres, i et puc assegurar que la forma en la qual es desfarà de tu serà mil vegades més dolorosa i traumàtica que la que jo et concediré. Siguem sincers no anaves a durar molt en eixir d'ací. El meu serà ràpid, no solc gaudir amb aquestes coses, però ha de ser així, està escrit” va dir el botxí.

En aqueix moment li va acostar al coll una agulla que contenia un líquid negre i espés.

“Sentiràs un gran dolor en cada nervi del teu cos però no durarà més de deu segons, després sentiràs pau, pau eterna.”

El cor li anava a mil i creia que es desmaiaria. De sobte de forma inconscient va començar a recitar paraules en una llengua que desconeixia, una vegada i una altra, mentre tot en aquella habitació començava a volar i es convertia en un tremend caos. No controlava el que deia, feia o sentia. Tot en ella era fúria. Les llums es van apagar i el vent va cessar. Quan va recobrar la consciència el botxí estava en el sòl i dos rius de sang solcaven les seues galtes des dels seus ulls. Ho havia matat.

Una onada de sentiments de culpa van recórrer totes les fibres del seu cos, havia de fugir. Va eixir per la porta de darrere de la clínica corrent que donava a un carreró. Va mirar als dos costats per a assegurar-se que estava fora de perill. A on i amb qui aniria eren incògnites que resoldria més tard, una vegada estiguera segura. I en aqueix instant, quan va baixar la guàrdia, algú li va colpejar per l'esquena i seguidament es va desplomar inconscient en el sòl
 
22666anacar | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]