F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
La gran aventura (A.M.Rubio)
Inici:  La felicitat d’un pollastre a l’ast
Capítol 1 L'inici del mal

Va rajoles amunt, rajoles avall. Són tan blanques que, quan els clients les trepitgen amb les sabates brutes de tot, cigarrets que ningú mai no recull, pols negra, la merda d’algun gos, la terra humida que s’enganxa a la sola quan plou, queden empastifades i lletges. Es dirigeix cap a la tauleta mostrador, es posa les ulleres de veure-hi de prop i comença a fer comptes, ara que no espera cap client. Si aquella clienta que va prometre que es faria el color i es tallaria les puntes continua venint dos cops al mes i la seva filla decideix finalment fer-se aquelles extensions...a veure, això són cent euros que podria estalviar... i si pogués estalviar això cada mes, necessitaria... sis mesos i un préstec que després podríem pagar relativament de pressa per posar totes les rajoles del terra grises, com sempre he volgut des del dia que vaig veure per primer cop la perruqueria.

El problema encara érem els nens, els que depeniem de les ganàncies que sortíen d’aquell negoci. Les nostres veus envolten l’ambient, jo estaba callada a un racó; esperant que la mare acabes de fer comptes i s’endugués als meus germans. Em quedaria allà dalt una estona més fins que arribés l’hora de començar. La mare se'n fiaba de jo, no tenia ni idea del que em dedicava a fer a les golfes de l’edifici totes les nits.

Vaig treure una llibreta vermella de la meva motxilla per fer veure que anava a estudiar, però el que realment feia era una cosa totalment diferent. Tots van partir i van tancar la porta darrera del petit, i jo vaig tardar menys de dos segons en anar a les golfes. Allà vaig trobar el meu equip de treball tal i com l’havia deixat el dia anterior. L’ordinador damunt la taula, la cadira de rodes moguda cap a un costat i la tauleta de fusta petita plena de papers i carpetes amb informació; i l’armari, amb les coses que necesitaría per les missions. Vaig seure a la cadira col·locant-la davant la taula i vaig encendre l’ordinador amb impaciència, aquell dia anava a trobar-me amb un nou company de missions que m’havien assignat els meus superiors. En vaig preparar per entrar posant-me el casc i els guants de realitat, allò seria una pasada.

La senyal a la pantalla m’avisava que l’acció estaba a punt de començar, odiava esperar; però estaba segura de que valía la pena. Les golfes varen desaparèixer del meu voltant donant lloc a un bosc vert i a un noi davant meu. Anava vestit amb robes senzilles color marró, pantalons, camiseta i botes; el seus cabells eren negres i els seus ulls blaus, i el seu cos era normal; cosa estranya, la majoría aprofitava per millorar el seu metabolisme quan es creava l’avatar. A la esquena portava una llarga espasa i en el cinturó duia uns pots amb el que pareixien ser pocions.

-Tu deus ser el meu nou company- vaig dir mentre aixecava la mà per saludar-lo -, jo sóc And3r. Si mal no record, tu ets en Gerl81- em va somriure amb superioritat mentre posava les seves mans darrere el seu cap.

-A jo m’havien dit que treballaría amb una gran lluitadora- em va passar la mirada per tot el cos. No era res de l’altre món, el meu avatar portava posada una camiseta blava, una falda fins a quatre dits sobre els genolls i uns pantalons fins a la meitat del bessons negres i unes sabates també negres. I un cinturó negre on portava dues ganivetes de combat -, però pareix que m’ha tocat amb una nina sene experiència que està en primera divisió per pura sort.

Em vaig quedar bocabadada, mai m’havia trobat amb ningú dins aquell món tan maleducat com aquell noi. Ell se n’estava anant cap un altre vanda donant-me l’esquena i vaig aprofitar per fer veure qui manava en aquell equip, vaig agafar una ganiveta i la vaig llançar en la seva direcció clavant-el en un arbre just aferrat al seu cap

-La propera et donaré a tu- vaig dir mentre treia la ganiveta de on l’havia clavat -, camina que ja arribem tard.

La resta del camí fins la posada va ser tranquil, el meu company va estar callat mentre rumiava sobre qualque cosa dins el seu cap. Per jo no resultava cap broma aquell món, era l'únic lloc on podria ser jo mateixa. La posada no era gran cosa, però era segura per poder explicar al meu impertinent company el que ens havien demanat els superiors.

En arribar, ens vam aseure a una taula separada de la resta. Quan estava a punt de començar a parlar, ell em va aturar xerrant primer:

-Perdona’m per el que ha passat abans- no sé que em va sorprendre més, que em demanés perdó o que paregués que ho deia de veres -, no era la meva intenció fer-te sentir malament. Els meus darrers companys em van estafar i em costa fiar-me dels nous.

-Tranquil- vaig dir sense pensar gaire -, però el que t’he dit abans de la ganiveta no era mentida.

Ell va obrir els ulls com plats i jo vaig riure perquè veigés que era broma. Després d’allò, vaig començar a explicar tota la missió: haviem de trobar un objecte desconegut, en un lloc desconegut, a un rival del qual desconeixiem l’identitat. Era el que m’havien dit els superiors, sense més especificació. El meu company no s’ho ceria, al principi jo tampoc ho vaig fer. El lloc que cercaven es trobava anant cap el nord.

-Un paquet!- una veueta aguda començà a cridar des de la porta -Un paquet per n’And3r! Un paquet per la llançadora que mai falla!- definitivament aquell paquet era per jo. Vaig aixecar la mà, fent veure al repartidor on em trobava -Aquí té, senyora. Gracies i adeu!- i la criatura de mig metre de color verd va desaparèixer envoltada de fum blanc.

No em feia vergonya rebre paquets en públic, el que em molestava era que el repartidor cridàs el meu sobrenom per tota l’estancia. No era agradable que tothom em miràs amb cara de pocs amics, encara que era un lluitadora molt aclamada, els altres lluitadors no em suportaven; per això cambiava tantes vegades de company. Vaig obrir el paquet sota la mirada penetrant del noi assegut davant meu. Era una pedra vermella, el que hi havia a l'interior del paquet, juntament amb una nota molt breu: Això és el que cercau, ja no heu de cercar més; no vos atraqueu al nostre territori. 9.

-Quina cosa més estranya- vaig agafar la pedra, no pareixía gran cosa -, aquí diu que això és el que sercam.

-Imposible, no pot ser tan fácil- va dir el meu company -. Si ho fos, haurien enviat a uns principiants; no a dos lluitadors amb experiència.

-Deu haver alguna cosa en aquell territori que no volen que trobem.

· · ·

Varem enviar la pedra als nostres superiors i ells en ho varen confirmar, allò era el que ens havien enviat a sercar; però teniem una altra missió, averiguar el que passava a nord del mapa. Però allò sería per al dia següent, per jo ja era hora de marxar. Vaig començar a desconnectar-me, però en Gerl81 em va aturar:

-Espera- em va agafar del braç, però va deixar de fer-ho en quant va tenir la meva atenció el compet; tenia la cara vermella i a jo em faltava poc -, perdona’m una altra vegada per lo que va passar al bosc.

-Ja està oblidat.

-Creus que ens podríem conèixer fora d’aquí?- aquella pregunta em va sorprendre, però no ho vaig fer veure.

-Crec que no- mai havia deixat que ningú d’aquell món em conegués fora d’ell, era una norma personal -, no em veig amb ningú d’aquí.

-Sempre hi ha una primera vegada per tot- el seu somriure hauria fet que em fogués com un gelat si tot allò no fos un món virtual -, no sóc una mala persona.

-No dic que ho siguis, però…

-No ets igual que aquí- havia acabat la meva oració, i l’havia encertat -, o m’equivoc- jo només podía moure el cap, vaig fer un gest afirmatiu i ell va riure -. Al menys crec que podem xerrar per el chat de equip.

-No veig per què hauríem de fer-ho- ell no estava disposat a aturar fins que jo digués que si, i jo no estava disposada a deixar que ho tingués tan fácil.

-Així ens podem conèixer millor i confiarem més l’un amb l’altre- em mirava amb suplica i impaciència, fent el contrari de que pretenía fer, vaig accedir.

-Està bé- al seu rostre es veia que es sentia satisfet -, però no et posis pesat o et bloquejare.

-Tranquila- va dir mentre es desconectava ell -, no et donaré molt la tabarra- i dit això va desaparèixer.

 
A.M.Rubio | Inici: La felicitat d’un pollastre a l’ast Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]