F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
cap girat (3caabegues)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 1 Tot cap girat

Uns mesos abans...



Sona el despertador, patapam. Caos mental. No feia ni tres hores quehaviaarribat a casa i ja m'havia d'aixecar, eraconya?

Vaigposar-meels mitjos gruixuts, i seguidament em vaig rentar-me la cara amb aigua freda. El bar ja estava obert i si novolia tocar el dos d'allà, no em conveniaarribar tard.



Un texà i un jersei van ser lesúniquesdues coses que em vanrobar-meel parell de minuts que vaig trigarasortir de casa. El Pol en Jan i la mare seguien dormint, eren les sis delmatí.



Abans d'entrar al treball vaig entrar a lafarmàciaa comprar pastilles per ma mare. I vaig posar lamàelbitlletde deueurosa la taula.



L'infermeraem va clavar un cop d'ulldesprésdepassar-seuna bona estona buscant els medicaments, va agafar elbitlleti me'ls va donar. Vaig voler diradéuperò em va podermésla son que la bona educació.



Agafo la bicicleta, arribar a temps, somriure, agafo la bicicleta, arribar a temps, somriure. Abans deadonar-meja vaig estar allà de peu,contempla'nl'horriblepancarta que donava a l'entrada les vint-i-quatrehores ontreballava. El barMartínez.



Vaig acabar treballant allà, gràcies a un amic meu, el fill del cap, quetambétreballava al bar.Podríemdir que era un negoci familiar i jo era la seva cambrera. No estavatanmalament, guanyava uns dinerets que emdonaven per menjar.



Tot s'havia tornatmésdifícilquanel meu pare va morir. Fa tres anysla nostrafamíliaera com la teva, era com unafamílianormal.Buenoexcepte per la malaltia de la meva mare que pateix problemes. Convivim amb això amb elnaixementdels meus germans bessons,en Pol i enJoan.



Tenienla nostra caseta, els nostres amics, la nostrapròpiafamília,encaraque jo un adolescent de setze anys amb plena pubertat, no vaig saber veureu. El meu pare li van diagnosticarEbola, una mica més avançada. Però nosaltrespensàvemque ell podria sortir,que ell podria, sempre podria.



Però no va poder.Al cap de dos mesosell ens va deixar iallòva ser el final de tot. Els seus estalvis eren el que ens va durar per un any, per viure idesprésvamvendre la casa iensvammudara un pis a la ciutat de Barcelona. Jo vaig deixar els estudis i començar a treballar per treure a la mevafamíliaendavant.



Els amics de tota la vida vandesaparèixeraixí com així, d'undiaper l'altre, com si fosboira. Tota la normalitat vadesaparèixer, allà em vaigadonar queestava sola.



-Hola Brus

-HolaNai

Vaig passar cap a la cuina aposar-meel davantal. Vaig saludar a la Gloria, la cuinera. Ella era gran, joliposavauns seixanta anys, tenia el cabell curt i tenyit d'un colorvermellós, amb ulls grans i la boca gran.



Tambéfeia una piga al costat de l'ull, no era una persona dolenta, però una mica xarraire.



El seu accent Rus de vegades espanatva una mica, peròésque la donà erasimpàtica.



-BondiaNai. Comestàla teva mare?

-Bé, ellaestàbé.



-Saps que em tens aquí pel que vulguis i et calgui, no?

-Sí, gràcies Gloria.



No m'agradavagensaquells comentaris. Enaquestsdos anys no hetingutaningúihehagut detreballar per mi soleta, rebutjar el meu futur, i moltes nits en vela i cridant per cuidar d'una mare que era un gran pas per mi.



Tot comença a estabilitzar-se, i que la gent em digui queestàpel quefacifalta em treu molt depolleguera. No,ningúhoestà. Em vaig fixaren quèhi havia un tauler penjat a la paret que deia, que divendres hi hauria un concurs de parellesa la nit. Merda, demà era divendres i segur que m'hauria de quedar fentguàrdia. Vaig prometre els meus germans queveuríemuna pel·lícula.



No podiadeixar-lossols amb ma mare. Mai sabiaquanpodria reaccionar oquanpodria retornar un atacpsicòtic. No voliaarriscar-meque els meus germans veiessinallò, ambtannomés nou anys.



-Naivine un moment.



No merda, segur que el meu cap enMarioque em volia parla del divendresa la nitaquedar-meal bar. Ell era un home gran amb cabells foscos, una mica rodonet amb una barba que quasi portaria amb ell tres dies.



EnMarioemva parlar del divendres, però jo li vaig dir quehaviad'anara buscar els meus germans a l'escola.Peròencara així no em va escoltar i vaig dir si amb el cap, amb una mirada una mica neguitosa per no saber que fer. L'únicque havia de fer era seguir estant amb el meu lloc de treball.



Quanvaig sortir d'allà dins estava pensanten quèpodria fer, com quant ...



Peròdesobtela Gloria em va ferun senyalamb els ulls dient que el fill delMario, un molt bon amic meu, m'estava cridant.



Em va preguntar si el seu pare em va dir el quepassavael divendres, i jo vaig afirmar amb la cara una micaentristida. Em va preguntar que era el que empassavai vaigexplicar-lique havia d'agafar als meus germans. Ell em va proposar deajudar-mei per fi vaig dir que si amb un somriure d'orella a orella.



Peròperquè em volia ajudar, i asobrea mi,per què? No entenia res. Vaig estar tota la nit somiant amb ell, i perquè em volia ajudar, fins que vaig saber el perquè.



 
3caabegues | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]