F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
V I D A (3bjorradrebegues)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 1 PLÀSTIC

La neu era blanca.



Semblava el més normal.



Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?



Era com si ja caigués bruta del cel.



Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.



En Li Huan es va aturar davant del barracó.



Sí, la neu que l’envoltava era blanca.



Immaculada.



Una estranya sensació.



Com si allò fos una illa.



Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.





(…)



Hola, sóc en Li Huan i aquesta és la meva historia.



Vaig néixer un calorós 2 d’Agost de 2002. Quan tenia dos anys els meus pares van anar a buscar-me a Xina per convertir-me oficialment en el seu fill, des d’aquell moment he viscut amb ella a la preciosa ciutat de Barcelona. Però siusplau no us equivoqueu pensant que aquesta és l’historia d’un jove desesperat que busca dels seus pares biològics perquè no és així. Això és diferent, el que llegeixes és una porta a la meva ment. Això són els pensaments d’un noi de plàstic.



Durant la meva vida sempre m’han dit el que esta bé i el que no. Allò m’ha lliurat de bastants problemes, no m’ha pogut desfer de tots perquè ara que sóc adolescents m’he estampat amb ells de cara (complexes, inseguretats...). Encara que no ha sigut fàcil els estic començant a superar i allò m’agrada, però cada cop m’assabento més de que el que ve no és pas fàcil i que dintre de poc els meus problemes no seran pas els complexes.



Ja tinc setze anys i la a gent no para de preguntar-me la típica frase “Ja saps que vols ser?” . Sempre els hi dic que no i sempre tornen a preguntar. Desafortunadament per mi, no puc parar de pensar en aquella maleïda pregunta. Que encaixa amb mi? No tinc ni idea de qué m’agrada. No se que pensar o opinar, estic perdut. Tots els que creia que eren els meus sentiments estan dividits. Per una part està el que jo crec que opino i per altre el que m’han ensenyat que és el bé.



Porten adoctrinant-me tota la vida i ara he de prendre les meves pròpies decisions. Són meves? O són el resultat de les seves? Odio pensar que tot això és per la pregunteta que domina la meva vida.



Cada nit em faig les mateixes preguntes a mi mateix, Qué m’agrada? Perquè m’agrada? Sóc feliç? On crec que puc trobar la felicitat? És la felicitat un bé material? Em farà feliç treballar en algo que no m’agrada si així guanyo diners? I si és a la inversa, serè feliç?



Crec que començo a trobar la resposta.



No em conec.



Tampoc m’importa. Sóc conscient de que si no em conec no és culpa meva. M’han educat d’una forma, la societat m’obliga a ser d’una forma i se suposa que els meus pensaments han de seguir aquella estupida i regular forma que tant avorrida em sembla.



He de trencar amb tot. No se com fer-ho però ho faré.



Han passat uns dies i crec que començo a tindre una idea de com deixar de ser un noi de plàstic. Ja començo a saber com deixar les mentides que em dic enrere i ser la meva única i sincera veritat.





(..)

Se’m feia estrany. Eliminar el meu perfil de les xarxes socials era dur. Va ser precisament allò el que va fer-ho tant necessari. Eliminar tot aquell mon virtual ple de falsedat era el millor que podia haver fet. Estava segur i el fet de ser dur nomes feia que donar-me més força per tirar cap endavant i buscar-me a mi mateix.



Anar a l’escola va ser horrrible, tothom em preguntava el mateix “Ei! Com és que has eliminat el teu perfil d’Instagram?” “Li, crec que un tal de noi de plàstic ha hackejat la teva conta però no et preocupis que és denunciable”. Em van arrivar a fer sentir que el que havia fet no estava bé i allò no era correcte.



El pitjor va ser quan ho vaig explicar a la meva colla.Allò va ser el més difícil ja que jo mai havia parlat amb els meus col·legues de tot el que sentia o de totes les idees contradictòries que tinc.Quan vaig acabar d'intentar explicar-lis la situació van començar a riure com rucs i jo em vaig sentir com un estrany envoltat d'ases.

Em sentia perdut, sol, i amb el convenciment de que el problema no era que jo era un noi de plàstic si no que vivia en un món de plàstic.
 
3bjorradrebegues | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]