F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Nits en blanc (Abriil Prim )
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 1 Nits en blanc.

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Li Huan romangué dret, palplantat davant aquella imponent porta de ferro.

La neu era negra, negra com els monstres d’aquella nit. Mormolaven, els monstres… Xiuxiuejaven entre les estrelles.

Baixà la mirada i observà que les seves cames tremolaven pel fred. Potser per la por.

Tot allò era nou.

Tot allò… era un martiri, una tortura.

Trucà una vegada, dues, tres.

Quatre, cinc.

I a sisena véu com el pom de la porta girava amb lentitud i uns ulls desagradables i escabrosos el rebien. Les faccions xuclades d’aquell home el cohibien i l’atemorien.

Els pòmuls se li marcaven i la seva cara era similar al crani d’un esquelet. Eren uns ulls morts, aquells.

Així i tot ja no s’estranyà. No era una sorpresa veure misèria en un centre penitenciari.

Es disposà a entrar, però l’home alt i escarransit li barrà el pas amb una espenta la qual el deixà descol·locat. S’interrogaren amb la mirada en un instant incòmode.

  • - Nom? - Remugà aquella boca desdentada esperant - impacient - la seva resposta.


Al fons, sumit en la foscor Li Huan sentí com quelcom mormolava.

Srh… Shr…

La neu era negra…

Però qui emetia aquell soroll que li féu posar la pell de gallina no eren monstres, no, eren centenars de balles electrificades espurnejant, frisant perquè algun presoner les toqués i morís a l’instant.

N’havia sentit moltes de llegendes d’aquell lloc.

I si totes aquelles històries per a nenes no eren llegendes?

  • - Li Huan.

    - Arribes tard…


Al fons de la petita sala, Li Huan, véu un parell d’homes bevent. De seguida identificà aquell licor, el verí del diable.

Absenta.

Diable de donzell i anís.

Decidí deixar la seva maleta en un racó de la sala i s’apropà vora la llar de foc. Prop d’aquest, els talls de les seves mans s’escalfaven, descongelava el seu rostre d’infant.

  • - Prepara’t. - li digué despectivament l’home que al principi li obrí la porta. - Veniu amb mi.


Els dos homes que bevien absenta deixaren escapar una rialla.

  • - Deixa’l, és nen.


Ell s’aixecà i el seguí juntament amb un parell de nois més quasi tan atemorits com ell. Engegà la llanterna i avançaren sobre la neu amb cautela car quan avançaven els peus se’ls enfonsaven en aquell mar blanc.

Mar negre.

  • - Es el vostre torn de nit. - digué solemnement mentre es treia una cigarreta de la butxaca, l’encenia i se la posava entre els llavis. - De set del vespre a set del matí…


Un parell de minuts més tard es plantà davant d’una gran porta; la porta imponent de la presó.

Li havien contat de tot sobre aquell indret…

Un lloc oblidat, una illa.

Una illa de neu blanc…

  • - Tu! - li cridà a Li Huan. - Les cel·les del segon pis, zona nord.


Li Huan assentí.

El fred encarcarava els seus pensaments, feia que se li congelesin les pestanyes.

Obrí lentament la porta. Cada vegada que la clau feia una volta, el soroll retrunyia entre els passadissos, dins les cel·les.

S’enfilava fins l’empiri, es filtrava entre les bombetes. Els monstres… La nit de seda descansava sobre els seus caps.

Éssers nocturns.

Éssers forçats, nens.

Dins la llum blanca i freda il·luminava els seus rostres. Els ulls negres, els llavis prims i la pell completament gelada.

L’entorn era hostil per a Li Huan. Observava una per una les cares dels presos i viceversa. Alguns cridaven, d’altres semblaven morts.

Tremolaven en aquell infern fred, estirats a terra en la penombra car dins les diminutes cel·les no hi havia llums. Eren esquelets qué encara eren obligats a respirar.

  • - Seguiu-me… - Els ordenà l’home del qual Li Huan encara no en sabia el nom. Dubtava sobre si mai el sabria, de fet tampoc no li interessava massa.


No en volia saber res, de ningú.

Ho trobava repulsiu, fastigós.

Fins i tot la neu blanca li semblava repulsiva, bruta.

Malgrat estar a punt de desmaiar-se del fred caminà, caminà amb moviments robòtics i poc naturals. Avançà entre aquelles parets de ciment gris.

Neu negra, ciment gris.

  • Tu aquí. - Ordenà l’home a Li Huan. - Hauràs de vigilar aquest passadís.


Li Huan volgué remugar, però no pogué. Romangué assegut en un tamboret davant d’una de les cel·les.

Véu com els altres desapareixien darrere una cantonada i intentà relaxar el cos.

El passadís semblava infinit, etern. La grisor embrutida pels pensaments dels soldats i els mateixos guàrdies s’estenia i l’envoltava en aquell ambient hostil.

Tenia por car encara era un nen.

Dinou anys no són res, no.

I ell, ell era un infant obligat a servir-los; a autodestruir-se.

Curiosament la cel·la que tenia davant seu allotjava un home estrambòtic, singular. Eren rares aquelles faccions car no semblaven tremolar pel fred.

No cridava, no es movia.

Dubtà en si estava mort o no, però véu que respirava pocs segons després.

Duia una barba exageradament llarga. Mantenia els ulls clucs i la boca tancada, però Li Huan notava que l’observava des de la penombra.

L’analitzava i somreia.

Reia, aquell home d’ulls clucs i ment aparentment serena. No reia sorollosament com els altres bojos d’aquell indret, no. Era una astúcia que Li Huan intiuïa; una connexió.

  • Aquell lloc vestia aromes i olors. Eren unes fragàncies sensacionals, extravagants… -mormolà aquell vell home.


Li Huan obrí els ulls exageradament i es limità a escoltar aquella veu estranya, una veu que recordava quan els flocs de meu impactaven ontra la tanca electrificada.

  • Entrarem en aquell lloc… ho recordo bé, sí. Era tot roig, decorat amb perles i elements daurats. Uns àngels ens serviren el menjar dels déus… encara ho recordo… aquell sabor, aquella flor…


Li Huan fascinat de la tendresa amb la qual aquell home refilava les paraules no digué res i seguí escolant atentament.

  • Però… van aparèixer uns bordegassos vestits de soldats… eren alts i forts i nosaltres encisats amb el menjar que aquells àngels ens prepararen, no els veiérem venir…


Dubtà, el mirà en silenci.

  • Qui ets? - Preguntà Li Huan.


Deixà anar una rialla que vestí aquell lloc tètric. Es posà dempeus i intentà mantenir l’equilibri. Li Huan li véu els ulls verds gràcies a la llum blanca i gelada el vell home.

  • No ho sé. Potser sóc un esqueix de gerani moribund, o tan sols un d’aquells noms perdut, els quals la gent ha oblidat- respongué. - I tu?


Li Huan no contestà, encara qué n’estigué temptat.

L’home remugà.

  • Què hi fas aquí? - preguntà el vell.

    No ho sé, i tu?


Li Huan no sabé que contestar.

Què hi feia allà?

  • Tampoc ho sé. - repetí l’home.


Es miraren.

  • Tens els ulls carbó… sutge… recordo aquella vegada, en què ens quedarem atrapats dins una mina… - començà a parlar com un vell profeta, com poeta navegant per diccionaris. Li contà històries fascinants sobre manifestants, sobre guerrers.




Li omplí el cap de colors i durant uns minuts, -potser foren hores- aconseguí oblidar-se que estava envoltat de misèria i bogeria.

Aquelles parets contenien un verí especial, un verí capaç de fer tornar boigs a qui en el seu dia havien cridat per la llibertat.

En aquell centre, aquell lloc perdut, oblidat, no hi anaven assassins, no. Qui estava condemnat a passar la vida allà eren persones les quals no havien fet res.

Ideologies, vides estranyes.

Sexualitat, pensaments rars.

Neu blanca.

Quasi immaculada; però no.

L’home vestia l’exterior d’aquell país gelat de colors de l’arc de sant Martí, era un paradís el qual tota la vida li havien ocultat.

Vermell magrana, verd de la menta. Què eren totes aquelles fragàncies que Li Huan no havia sentit mai?

Frisava… somiava en sortir d’allà i veure aquella torre alta a París. Veure el mar.

Mar negre? Mar blau, transparent.

Passaren una nit, dues, tres.

Li Huan frisava perquè les nits arribessin.

Tocaven les set, les vuit, les nou.

Tocaven les tretze i les trenta al costat d’aquella veu.

Al costat del pres, aquell home que lluità pel seu poble.

Era un polític, ho havia estat.

Ara era un home més, un home oblidat.

La vuitena nit, Li Huan, s’apropà als barrots molt temptat a obrir-lo i deixar-lo anar, però

l’home - anomenat Jung Ho-seok - el parà.

  • No ho facis. No em deixis anar… - mormolà.

    Però… -intentà replicar. - Però…


Negà amb el cap discretament.

  • Tu i jo no ens coneixem… - digué. - Em caus bé…


Baixà la mirada.

Aquella nit no era tan freda, si més no a Li Huan no li semblà.

  • Si sortim d’aquí, et duré a Europa… és un lloc tan diferent… mai hi neva allà, no. I tenen un menjar deliciós…


El mar, i les costes…

Li Huan s’ho imaginava.

S’imaginava aquelles històries que aquell pres li contava; els llocs lluny dels monstres.

Volia sortir d’allà, fora d’aquell país tancat, fora de les fronteres.

Set nits,vuit.

L’home jeia cansat sobre la fusta que tenia com a llit, abrigat només amb un parell de pells.

  • Saps… hem de fugir d’aquí. - mormolà en un sospir.


Li Huan assentí.

Sabia que allò era una deshonra, que allò no era per a un nen.

Però aquelles olors…. aquell món que mai pogué tocar car visqué engabiat en un país petit i pobre… allò havia de ser seu i l’home que hi havia a l’altra bàndol de les reixes era tan presoner com ell.

Com els monstres; com qualsevol humà en aquella muntanya.

 
Abriil Prim | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]