F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
No m'oblidis (anna.prats)
Inici:  La Bruixa
Capítol 1 Vull morir

Ja feien 24 hores des de la mort de la meva germana. Jo seguia sense poder creure que realment, aquella criatura de 4 anys, m'havia deixat sola.

- Fot el camp! Ets una pesada! Que no veus que ningú et vol? - Aquelles paraules em perseguien allà on anava. Encara recordava els gemecs de la nena, perseguint-me amb els braços oberts i cridant el meu nom perquè em gires i l'abraces per reconciliar-nos.

Però no... Jo... Jo la vaig ignorar i vaig seguir endavant.

Estava molt furiosa.

Havia vingut la meva parella per primera vegada a casa, i ella li havia explicat el nostre major secret.

D'aquí venia la meva enrabiada. Una ximpleria...

Una ximpleria, que li havia costat la vida.

- Laura? - el meu pare seguia fora de l'habitació. Esperant que el deixes entrar per poder parlar amb mi, i d’alguna forma o altre, desfogar-nos pare i filla. Però l'Ona ja no hi era. I tan jo com ell no podriem fer-la tornar mai. Així que... unes simples paraules no em servirien de res.

- Laura se que segueixes aquí, respon d’una maleïda vegada! - en aquells moments no volia saber res de ningú. I encara menys d’ell.

Feia poc que s’havia enterat del que realment havia passat la nit anterior.

- L’Ona anava amb tu! Com vas deixar que es quedes sola en mig del bosc i a més a més de nit?! Com vas poder?! Ja no ets la meva filla. Ets una assassina!!! - M’havia escridassat de valent escopint-me a la cara, amb aquell alè pudent d’haver fumat i amb una ampolla de cava a les mans, que, per un instant vaig témer que me la tiraria al cap.

- ASSASSINA!!! - Aquella acusació… Recordo que em va ferir de tal manera que ja no vaig ser capaç de defensar-me. Simplement em vaig limitar a plorar, amb el cor que em feia mal només de pensar que potser ell tenia raó. Era la meva responsabilitat cuidar d’ella i vaig acabar abandonant-la.

- Mira Laura, se que... - ell seguia insistint amb aquella veueta falsa de pare preocupat, quan ni tan sols s’havia dignat a deixar de beure aquella fatídica nit. Aleshores, farta de tot, em vaig aixecar del llit.

Vaig agafar una bossa i vaig guardar-hi algunes coses, pijames, roba d’abric, diners, etc… Vaig obrir la porta i el vaig empènyer perquè em deixes sortir.

-Laura! - de fons es va poder escoltar com el pare em cridava furiós i m’insultava mentre jo arrencava a córrer perquè no em pogues atrapar. Vaig aconseguir sortir de casa, però desgraciadament ell era més ràpid que jo.

-Seràs imbècil! No corris! Maleït el dia en que vau nèixer!

Li vaig llençar la bossa a la cara i plorant, vaig seguir corrent fins a perdre’l de vista per sempre més.

Em preguntava per què.

Per què precisament a mi, m'estava passant allò.

Per què va morir ella i no jo. Per què? Per què???

Intentava respondre’m.

Intentava convèncer-me que tot allò no havia estat per culpa meva.

Però per molt que ho intentes, no podia evitar pensar que l'error havia estat meu. Sabia perfectament que si en el moment en que vaig marxar de casa, no m'hagues endinsat al bosc, amb l'esperança que ella no em pogues seguir, res de tot allò hagués passat.

- Va relliscar per la pendent, creiem que es devia desnucar durant la caiguda fins arribar a l’aiguamoll. - Vaig recordar amb horror les paraules d’aquell forense, mentre tornava a memorar aquell cos petit, surant al bell mig de l’aiguamoll. Completament immòbil.

Aleshores no vaig poder més i vaig esclatar a plorar com mai ho havia fet.

I… mentre continuava caminant, com una vagabunda sense ànima, vaig adonar-me’n que de forma inconscient, m’havia dirigit a casa de l’Oriol..

Ell era la última persona que havia vist abans de la mort de ma germana. Vaig intentar tocar el timbre perquè em deixessin entrar, m’estava morint de fred. Però… hi havia alguna cosa que em va fer tornar enrere sobre els meus passos. Tenia por. M’espantava la simple idea que em duguessin de tornada a casa. No… no em podien acollir pas.

A més a més, en el fons, tant jo com ell, sabiem que allò que teniem entre els dos no era amor. Era senzillament una tècnica per encaixar amb els altres. Per presumir i dir, mira! Ja sóc gran i estic sortint amb algú. Completament absurd...

Aleshores vaig començar a ser conscient que la meva vida havia deixat de tenir un sentit.

Ja no tenia a ningú per qui lluitar. Odiava profundament al meu pare. Els meus avis estaven morts, no tenia oncles i la mare… No tenia ni idea d’on parava.

Vaig decidir que de moment, no em podien trobar. No estava preparada per tornar amb el pare. I menys, sabent que si tornava em pegaria.

Vaig fer mitja volta i vaig dirigir-me muntanya amunt, sabia que en algun lloc, una mica més a dalt d’on estava l’aiguamoll, hi havia una roca enorme amb un curiós forat que, possiblement, em faria de protecció contra el fred.

Al meu poble li dèiem la Roca Foradada, era el lloc on tots els nens havien passat una part de la seva infància. Celebrant aniversaris, muntant cabanyes, etc…

Marauladament, la nit va arribar abans que jo trobes aquella roca, on de petita havia cregut que hi vivien fades. Car, només havia anat 3 o quatre cops i ja feia una pila d’anys que no hi anava. Ja ni recordava la seva forma.

El fred va començar a traspassar les dues capes de roba que duia. Només tenia una camiseta de màniga curta i un jersei a sobre. Molt típic de la meva estupidesa. Si no hagués llençat les mantes que duia a la bossa ara no m’estaria congelant. Vaig intentar tornar al poble, però ja era molt fosc i gairebé no m’hi veia.

El meu cor va començar a bategar amb força, un cop vaig ser conscient que m’havia perdut.

Era ple febrer del 2020, amb un fred que gelava, en mig de la foscor i només amb dues capes de roba.

Diria que estava a una temperatura de -5 graus com a mínim.

Tremolant com una fulla i maleïnt-me per haver fugit de casa. Tenia tan fred que hauria fet qualsevol cosa per tornar a un lloc calent i que em donessin xocolata desfeta super calenta. Però no… Per moltes voltes que fes... passes sobre les meves passes… caminant amb precaució per no menjar-me cap arbre… Per molt que fes, no aconseguia tornar. La vegetació era tanta que no deixava passar ni un sol fil de llum per cap lloc.

Estava sola. En mig de la negror.

Sabia que si em quedava quieta acabaria morint congelada. Potser per hipotèrmia… Ves a saber…

Però… parats a pensar… Ja m’era igual si moria. De fet, potser em faria un favor i tot. I no m’extranyaria que al cap i a la fi, acabes fent un favor al món. Total… Si desapareixia, ningú notaria la meva absència…

I… plorant per última vegada, convençuda que realment volia desaparèixer d’aquell món miserable.

Em vaig limitar a estirar-me enmig del fullam glaçat. M’havia quedat sola en el món, i tot per culpa del meu egoisme i la meva immaduresa.

Mereixia la mort.

Els plors se’m van anar apagant a mida que la nit avançava. Aquell aire fred i humit, m’aixecava el jersei i s’infiltrava per tot el meu cos. Impactant contra mi, com si m’estiguessin donant bufetades amb una tralla de foc. Vaig malgastar una ultima llàgrima. Recordant aquella última abraçada tan tendra i tan sincera. Amb aquells ullets plens d’il·lusió i amor…

Havia sigut abans que vingués l’Oriol, la meva parella.

-T’estimo… - m’havia dit, amb aquella veueta innocent, tan infantil...

I tot perquè li havia comprat una xocolatina.

Vaig esbossar un mig somriure mentre anava assumint la meva pèrdua. Portava anys buscant algú que m’estimes i em donés importància. I ara me’n adonava que sempre havia estat al meu costat.

Vaig tancar els ulls amb força per no tornar a despertar.

I… Després d’una eternitat infernal ja no vaig sentir res. Ja no em cremava ni tremolava.

Simplement em vaig quedar estesa enmig del fullam glaçat.

 
anna.prats | Inici: La Bruixa Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]