F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(3bcibegues)
Inici:  Les paraules ferides
Capítol 1 La veritat

Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.

Fa 16 anys que no sostinc entre els meus braços a la meva filla, encara recordo el seu aroma i fins i tot la seva suau pell de recent nascuda, és una pena que tot acabés en una tragèdia, trobo a faltar a la seva mare, que tristament va morir quan la nostra estimada filla va néixer.

Tant de bó algun dia la torni a abraçar i espero que em perdoni per haver-la deixat durant tots aquests anys, tot això ho fet pel seu bé, no volia que patís.
***


Arlette vivía amb la seva familía en un petit poble rural anomenat Rousse Valley, allà és on ella es va criar al costat dels seus pares.

- Arlette, ¡ordena la teva habitació abans que els avis vinguin, no vull que s'espantin amb el teu tremend desastre, afanya't! - va cridar la seva mare des de la planta de baix.​ L'Arlette va deixar el portàtil a l'escriptori i va començar a recollir la roba que tenia sobre la seva butaca i la va començar a col·locar de manera ordenada a l'armari quan de sobte va veure una caixa rosada al racó de l'armari de la qual estava coberta de pols.

La jove va aconseguir la caixa i la va deixar ràpidament damunt del seu llit, va deixar d'ordenar l'habitació i es va centrar en la misteriosa caixa que li cridava bastant l'atenció. Va observar la caixa durant diversos segons fins que va decidir obrir-la i es va trobar amb una foto d'una dona sostenint un nadó a l'hospital, al costat de la fotografia hi havia una carta en la qual estava assignada per a ella.

La noia no tenia ni idea del que justament estava passant, directament va anar a obrir la carta quan de cop i volta va entrar la seva mare a revisar si Arlette havia ordenat l'habitació.

- Arlette espero que hagis ordenat l'habitació o prefereixes quedar-te aquest cap de setmana de setmana sense sortir? - va dir obrint la porta de la seva cambra mentre que la jove obria la carta.


- Prefereixo saber que és aquesta caixa i el perquè estava en el meu armari, qui és la dona que sosté el nadó i al fet que ve aquesta carta la qual està el meu nom escrit? - va dir l'Arlette a punt de plorar.

La seva mare sabia que en algun moment li hauria de explicar la veritat, amb el temps tot va ser complicat per contarselo a més tenia por que la jove s'enfadarà i en això no va trigar molt de temps - Arlette, ja era hora que et expliqués tota la veritat sobre la teva família biològica, la dona que sosté a aquest nadó és la teva mare al teu, tristament va morir després de tenir-te i el teu pare no es va poder fer càrrec de tu ja per el seu poc temps, així que ens va deixar al teu càrrec ... -va dir la Wendy decebuda i trista. El món li va caure a sobre però sabia que algun dia l'hi hauria de dir.

La Arlette no va poder contenir les llàgrimes i va començar a plorar, mai no s'havia sentit així, va agafar molta ràbia en saber la veritat de la seva família així que es va aixecar del llit, es va posar les seves sabates velles, va agafar la jaqueta i la carta que va escriure el seu pare per a ella, va baixar ràpidament per les escales i va agafar els deu euros que havien a l'entrada i va tancar d'un fort cop a la porta. Arlette es va dirigir a qualsevol lloc a la recerca del seu pare biològic ...

 
3bcibegues | Inici: Les paraules ferides Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]