Sol haver posat un peu en aquell bosc ja sabia que no hi havia estat la millor idea del dia. Jo en Benvenuto Procolo, un noi orfe de dotze anys hem van treure del meu orfenat on hi
Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de
Per la direcció i el tamany de la ganivetada semblava ser algú que ell conegué per poder tenir l'oportunitat d’apropar-se i clavar-li d’un cop sec.
L’inspector Agustí Tena va tirar unes passes enrere, i es va parar a veure el panorama de l’assassinat.
Un home tirat al terra junt un toll de sang que s’anava fent més grans mentre el
Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I
