Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



El Loiro
Terrassa
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Introducció
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Tant se val, ja sóc grandeta per aquestes coses. Com sempre, no puc deixar de fer-me aquests rotllos mentals de "ai, si veig una cosa aquí", "ai, si això significa allò"... De petita, me'n recordo que era un no parar. Anava caminant pel carrer i començava a contar les passes que feia o les vegades que respirava. Cada cop que se'm creuava un gos començava a pensar en quants pèls podia tenir... Recordo que a vegades era una tortura. De veritat. Realment em va costar molt arribar a pensar com una persona normal, si és que ho he aconseguit. I no és que ho odiés... bé... de vegades sí. Amb els parpelleigs, per exemple. T'ho prometo que és horrible. Mai ho has fet? Vas caminant pel carrer i penses "acabo de parpellejar?", i comences a contar cada parpelleig que fas: Un, dos, tres... No pots parar, és horrible, t'ho prometo que és horrible.

-Avís: No interactuï amb el lector.

Com? Val, sí, perdó. Com anàvem dient? Érem a una estació, oi? Sí, sí, a una estació. Doncs resulta que estava mirant una pila de roba i...

-Avís: Recordi no canviar el temps verbal. Un cop ha començat la narració, el lector s'ha familiaritzar amb un primer temps verbal i ja no pot ser canviat -espera, jo...- és possible que el relat estigui començant a semblar estrany al lector. Li recomanem que l'elimini i torni a començar de nou. -no, no, no, no, no...puc solucionar-ho.- si vol començar... -No! Cancel·lar. Val, ja està.

Com anava dient, l'andana està plena de roba. I a mi no m'agrada. Espera, no , sí que...

-Avís: Sigui clar durant la narració. Si no sap el que ha d'explicar detalladament... -Prou! Calla ja! Calla! Calla! Calla! Com s'apaga això? Fora. Val, ja està. No necessito un ordinador que em digui res. Amb el manual ja faig. Vejam. Introducció feta. He presentat el protagonista i he preparat la història. I el lloc? Estàvem a una estació, com la de l'altra dia. Deixa'm veure...aquesta, sí. Val. Imatge mental. Sí, com et van ensenyar. Val.

Escolta, entre tu i jo, he començat amb mal peu. Així que, per una vegada, li faré cas a aquella màquina monstruosa. Començarem de nou, més o menys igual que abans. Val? Només canviaré quatre coses, però aquest cop ho faré tot sol. Si haig d'improvisar, improvisaré. Però no penso tornar a copiar res. Va. Preparat? A la de tres. Una, dues... Vaja...pensava que t'entusiasmaries una mica més... Això ho feu molt els humans... Això de contar fins a tres. Pensava que faries alguna cosa més que moure els ulls i mantenir la boca tancada. De fet, estàs molt quiet. Què passa? No t'agrada la història? Hola? No saps parlar o què? T'he fet una pregunta. Pots parlar. Tu no em sents a mi, però jo a tu sí. No? Res? Val. Tant se val. Començo. A veure si ara t'agrada més.

L'estació era fosca, només es veia una llum. Una llum clara i brillant que formava un cercle groc als peus d'en Tom. De cop, en Tom va escoltar uns passos davant seu. Era la noia. La noia que...es deia..."Tom Noia", sí, "Tom Noia". Era molt atractiva, aquella humana, i en Tom volia reproduir-se amb ella des que l'havia coneguda. Com "Tom Noia" estava distreta mirant una pila de roba, en Tom va articular unes paraules fortament per poder establir una comunicació.

-No llegeixis més -va dir en Tom- Para ara mateix de llegir.

-Sisplau, para -va contestar "Tom Noia"- No és una broma, para de llegir o aquest boig et matarà.

Llavors "Tom Noia" va apropar-se a la via i va dir:

-Tu no ho entens, però has de parar ja. Ja! De veritat, no podré seguir molt de temps aquí. T'ho suplico, a tu, lector. Para! No! Para! No segueixis!

I fi del primer capítol! Què? Què t'ha semblat? Va, digues alguna cosa. Sisplau. No m'ho facis això. Tan malament ho he fet? Però si he seguit tots els passos! He canviat el lloc, he presentat un nou protagonista, he canviat a tercera persona... fins i tot he afegit uns diàlegs per fer la història més... Espera... Però què...? Qui ha escrit això? Qui ha escrit aquests diàlegs? Qui? Contesta! Qui?Qui?Qui?Hi ha algú infiltrat, oi? Algú s'ha infiltrat a la meva narració! Ara torno, espera'm.

Val. He buscat per tot arreu i res. Aquella rata sap el que es fa. És igual, no crec que... Però què...? Déu meu. Déu meu, què és això? Escolta. No pots llegir el que ve ara. Ho sents? Tu! Sí, tu maleït lector! Fins ara m'has fotut molt, així que me'n deus una. Algun graciós està modificant aquesta història. I jo estic disposat a acabar-la peti qui peti, perquè malgrat que el principi sigui una mica fluix, el final és desconcertant. T'ho prometo. Així que necessito que em donis un vot de confiança.

Ara seguiré amb la segona part del relat, però m'has de prometre que les primeres línies te les saltaràs. La rata d'abans hi ha escrit unes coses que no puc esborrar i que, si les llegissis,  tirarien per terra  tot el meu treball.  Així que, sisplau, salta't les primeres línies. D'acord? Val.

Confio en tu.



 
 Comenta
 
Capítol 2 Nus
En Tom va avançar cap a la via. Quan va arribar a tocar del fos es va aturar. "Mira a banda i banda" va dir-se tot recordant les paraules de la seva mare. En Tom va girar el cap a l'oest. El color del no res envaïa l'infinit. I a l'est? Res, el túnel era un pou horitzontal sense fons. Fosc com la gola d'un llop. De fet, tota l'andana era fosca. Només un fanal il·luminava la petita part de l'estació on era en Tom. Un fanal i dos petits punts grocs. Uns puntets que cada cop es feien més i més grans. Era un tren. Venia un tren. Un tren. En Tom va dirigir la vista al front. Era ella. Estava allà davant, a tocar de la via. El tren s'acostava, cada cop més i més ràpid. Els dos puntets s'havien convertit en dos ulls que escopien foc. Però en Tom havia de creuar. Havia d'arribar-hi. El soroll de les rodes ja era molt a prop. En Tom va prendre embranzida.

-Avís: Redactor automàtic desactivat. -Molt bé, ja sóc dins.

Vejam, tu, el de la mirada avorrida. Què és el que no has entès de "para de llegir"? Es que no saps escoltar? T'ho he estat repetint vint cops fins que aquell boig se n'ha adonat. I ara ens matarà als dos. Molt bé! Bravo!Moltes gràcies!

-Avís: Ironia detectada. El servei de narració robotitzada el felicita per haver utilitzat aquesta figura retòrica amb èxit.

Oh...gràcies GLADOS. Què? Això? Sí, és GLADOS. És una màquina que escriu per tu i t'ajuda si tens problemes. És per a principiants, i no es pot apagar per molt que aquell desgraciat t'ho hagi fet creure. En realitat, és molt divertida. Mira:

-Avís: Mode "manual" activat.

-Avís: Mode "passional" activat.

-Avís: Mode "faula" activat.

-Avís: Mode "final feliç" activat.

Veus! És molt divertit! No? Bah, ja m'havien dit que els humans teníeu molt poc sentit de l'humor... Tant se val. No ens desviem del tema. Escolta'm, has de parar de llegir. T'ho dic de debò. Aprofita-ho ara que m'està buscant. Jo m'amago aquí. Veus? No em trobarà aquí. Aquí no. Però has de parar. Si pares s'acabarà tot. Sisplau. T'ho suplico. Tanca el llibre. Sisplau. Sisplau...para. T'he dit que paris! Para! No! Per què segueixes? No t'he dit que paressis? Per què em fas això? Ens matarà als dos! Merda... merda, merda, merda...Val, mira, fes el que et roti. Ets molt cruel, que ho sàpigues, però me les arreglaré. ara callo. Però sobretot. No pensis en gats. És molt important. quan es posi a parlar, pensa en el que vulguis menys en gats. Si no, hem begut...

D'acord. Per molt que busco, la rata no apareix. Però no ens espatllarà el conte. Per on anàvem? Ah, si: "Tom" i "Tom noia" oi? Ja veuràs, tinc una sorpresa per a tu. Recordes allò que en Tom estava... Estava... Com se'n diu? Perdona, és que aquí no tenim una paraula per això... A veure... GLADOS, m'ajudes?

-Analitzant... Paràmetres fixats. Cerca finalitzada. Resultats classificats. Mil vuit-centes seixanta-sis bilions de paraules trobades. - Com odio quan fa això...- Aplicant filtre humà. Sincronitzant...

Vejam...para. Sí, aquesta: Amor. Si? Veus! Sabia que la trobaria! Val, seguim. Doncs resulta que en Tom estava "enamorat" de Tom noia i faria qualsevol cosa per arribar on era ella i bla, bla, bla... A qui li importa? El cas és que en realitat... En Tom... En Tom no era...

Espera. Què fas? Com...? Val... Molt bé. Ho has endevinat. Estic impressionat. Ara digues. Qui t'ho ha dit? Qui? Qui?!

-Avís: No faci malbé l'ordinador.

És que no n'has tingut prou? Un gat, sí! El que semblava que era un humà resulta que era un felí pudent! L'enhorabona per espifiar-me la història!

-Avís: No doni cops bruscos al -Calla!- si seggggggggggg th++? pa,,,, -Calla!Calla!Calla!- El servei de ¡ç+`qwç tren, tren, tren, tren, tren, tren, tren, tren, trrree... - A veure si tornes a obrir la boca ara...

I tu... ja m'estàs dient qui ha estat. Saps qui és la rata oi? Has parlat amb ella? Espera... no em diguis que has llegit el principi. No! Per què? Per què ho has fet? No t'he dit que no ho fessis? Si és que ho sabia... No puc confiar en tu. M'has decebut, que ho sàpigues. Ara digues. On és? Ai, no... oblidava que ets mut. No passa res. Mira'm. Així. Sí... A veure... Està aquí? Aquí? On? On?

Molt bé. No m'ho vols dir? Doncs farem una cosa. Saps quines son els avantatges de ser narrador? A part de crear vida, universos, i història en móns paral·lels? Puc matar sense ser jutjat. Ja veuràs:

En Tom va saltar a la via. Tenia un marge de tres segons abans que el tren l'envestís. -Segueixo? Molt bé.- En Tom va córrer cap a l'altre extrem de la via. -Encara no m'ho vols dir? Doncs adéu, Tom.- El felí ho estava a punt d'aconseguir. Només li faltava un salt. Però, de cop...No! Es va torçar un turmell! El gat va caure a terra. Era incapaç d'aixecar-se. Llavors ho va notar. La mort, amb una velocitat de dos-cents quilòmetres per hora, era davant seu.

-És absurd. -Què?- Com vols que un gat es torci un turmell?

No pot ser... Elsa? Ets tu? Mare meva, ets tu... Eres amagada aquí? Per això no et trobava... Surt.

-No em toquis. -Surt i calla.

Ara digue'm, perquè no pares eh? Per què no em deixes fer mai res? És que no puc escriure en pau? Has d'estar sempre ficant-te on no et demanen?

-No puc deixar que escriguis. -Què? De debò?- Perquè ets penós: Canvis sobtats de temps i persona, banal definició dels personatges, introducció pobre... I què passa amb en Tom? Primer és humà i ara és un gat? Explica'm la lògica de tot plegat.

Molt bé. Ja estàs contenta? Sóc un narrador penós. No tinc el talent que tens tu però al menys ho intento! I no em poso rabiós d'enveja quan algú altre escriu...

-M'estàs dient envejosa? -Clar que sí.- No t'ho creus ni tu.

No? I allò de "si no pares ens matarà als dos"? Clar, com que puc travessar una dimensió tan tranquil·lament, puc arribar a matar l'humà, oi?

-Ets penós. Saps per què ho he fet? Per salvar-te el cul. Què creus que faran els de dalt quan descobreixin el que li has revelat a aquest humà? Doncs saps què, que t'ho mereixes. T'ho mereixes. -Calla...- Estàs plorant? De debò? Que penós... -No ho tornis a repetir.- Que... penós... -Calla!

-Però què has fet, Max? Ara si que et mataran.

No.

-No què? Què fas?

Estic fart.

-No saps el que fas, Max. Deixa l'arma.

Adéu.

-No... Espera!

 

 

-Avís: Per una bona conservació del material informàtic, es recomana que no el taqui amb cap tipus de líquid.

 Comenta
 
Capítol 3 Desenllaç
Un segon. Temps suficient per apreciar el moment. De fet...no està malament. Fins i tot és bonic. I tant que sí. El pou ja no és fosc. Està il·luminat. Hi ha molta llum. De fet, puc reconèixer cada detall del fos. Aquí a la dreta, per exemple, puc veure la paret. És de formigó, té una escletxa al mig que puja des del sòl fins a l'andana... Si em girés podria veure la via. Puc notar l'acer fred pel meu dors, clavant-se a la meva esquena com una espasa de gel. I davant? Un far, com el dels cotxes: d'un vidre gruixut i ple de ratllades. Realment enlluerna molt. O potser es que està molt a prop? la veritat es que...

-Avís: Corrupció del sistema. Reinici imminent.

-Vaja... Sense bateria. Llàstima, m'agradaria haver sabut el final. A tu no? Tant se val. Segur que... Segur que hauria acabat malament. És obvi. A més... els finals feliços no existeixen, no són més que històries... finalitzades en el moment oportú. Com la Blancaneus. Realment creies que aquella jove viuria fins a vella en plena edat mitjana? O la Rínxols d'Or. Aquella noia trapella... Segur que després del que va veure la van ingressar en un psiquiàtric. Però no. Els humans preferiu els finals feliços oi? Preferiu...

Déu meu... L'he morta... L'he morta, déu meu... No em miris així! Tu ets el culpable de tot això! Tu! Desgraciat!Des... desgraciat... Mira. Mira el que l'hi has fet! No he estat jo, has sigut tu! Tu i tots vosaltres. No teniu ni la més remota idea del que feu. Només llegiu, llegiu i llegiu línies plenes de paraules un i un altre cop sense parar... però no sentiu res. La vostra ànima és buida de significat. Sou incapaços d'emocionar-vos, de riure, de plorar... Autòmats...no podeu ni canviar l'expressió. I no em diguis que és mentida! Us ho veig als ulls cada cop que llegiu. Déu meu... Es que no te n'adones? La meva dena és morta. MORTA! L'hi he volat mig cap amb això! Mira-la! MIRA-LA!

Ho veus? Ni un parpelleig. El que jo deia, un autòmat. Saps què? Que ja és igual tot. Jo ja... Ni tan sols valc per això i... en realitat no tinc ganes de seguir. Ni tan sols tindríem aquesta conversa si sabés com s'apaga aquest coi de micròfon... En realitat... Saps què? No, deixa-ho córrer. Millor... deixa'm  sol. Ves-te'n. Fora. Sisplau... vull estar sol.

Encara ets...? Què...?Vaja... aquí els tenim. Ja pensava que mai arribarien. Sí...No els escoltes? Han tombat la porta. Ara pugen per l'escala. Si en realitat és graciós i tot... Val. Escolta'm bé. Abans que acabi tot, digues-li a en Frank que la combinació és 1058. Recorda-ho. No cal que...

-Alto! Alto he dit! Aquí Bill! Les mans! Al cap...les vull...al cap!

-Fes-te un lloc noi. Senyor, li parla l'agent B-312, aixequi els braços i tombi's, repeteixo, aixequi...

-Collons...Bill...Té una arma... Hi ha molta sang, Bill...

-Senyor. Baixi l'arma. Sisplau.

-Elsa...

-No fotis.

-Perdona'm...

-No fotis, no! Hòstia... Hòstia,s'ha fotut...un...

-Merda...aquí  central, avís des del 41 al nord de Digpod. Tenim un suïcidi. No. El de sempre. És un home. Sí. Ara...ara segueixo Bàrbara, perdona'm...es que el noi... Un segon. Estàs bé nano?

-Jo...sí...es que...

-Tranquil. No pateixis, treu-ho tot, més brut ja no ho pots deixar...

-Es que mai havia...

-Tranquil. Jo el primer cop m'ho vaig fer a sobre.

-De... de veritat?

-Clar que  no, burro. Va, ja saps com va això... Estàs bé?

-Sí, sí... ja... ja vaig. Sembla... sembla que estava narrant alguna cosa.

-Què dius? Sí? No fotis... Vols que...?

-No, tranquil. Ja ho faig jo. A veure...

-Avís: Error al cancel·lar. -Com que no?

-Avís: Error al cancel·lar.

-Avís: Error al cancel·lar. -Collons... Bill! Bill! No ho puc cancel·lar! Bill, vine! Que no...? Hòstia...

-Avís: Iniciant desenllaç automàtic. Activant protocol de "final feliç".

En un obrir i tancar d'ulls el soroll de l'acer passa de llarg.

-Què passa, nano? Pensava que la teva generació en sabia més d'ordinadors que la meva... Nano?

Estava mort? -vaig preguntar-me.

-Jan...què estàs mirant?

No, no ho estava.

-Déu meu... no pot ser...

Vaig obrir els ulls, i el que fins ara era foscor es va convertir en l'aparença més bella que ha pogut existir mai.

-Atenció, a totes les unitats, tenim un 14-22, repeteixo, un 14-22.

Era ella, sens dubte. Podria reconèixer aquells ulls a qualsevol lloc.

-Se l'ha carregat, Bàrbara, aquell boig s'ha carregat a una dona.

Uns ulls blaus.

-No, Bàrbara, és una dona. Una dona! Clar que n'estic segur!

Ella em deixa a terra. Se la veu preocupada...

-Jan! Jan! Mira'm! Vénen les de d'alt...

-Han mort una dona Bill... una dona...

-Sí, ja ho sé, però no hem estat nosaltres. No ens passarà res. Val? Res.

Comença a posar-me draps on hauria d'estar la meva cama dreta.

-Això no pot estar passant Bill...

-Calla, aixeca't. Sortim d'aquí, va. Vigila on trepit...

-Avís: Dispositiu de narració auxiliar "micròfon" malmès. Reprenent la narració.

 

Agafo amb força la mà que m'ha salvat la vida. Els nostres ulls es troben. El temps s'atura.

Tan de bo que per sempre.

 

 

-Avís: El servei de narració assistida "GLADOS"  el felicita pel seu treball. En breu, el seu text serà enviat a la tercera dimensió en format "IDEA". Notes addicionals: En aquest cas, s'ha afegit un final obert a l'historia per fer-la més interessant. GLADOS l'avisa que no abusi d'aquesta tècnica, ja que pot arribar a confondre o angoixar al lector.

Gràcies per la seva col·laboració.

 

Gràcies, Frank.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]