Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



_mariapiedra_
Barcelona
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 Capítol 1


Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d'un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m'ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d'aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Em passo un parell de minuts així, no sé el perquè, però m'agrada. Potser perquè em tranquil·litza, imagino la gent comprar tot el que és a terra: una nena d'uns deu anys intentant convèncer la seva mare que li comprès aquella camiseta de color clar amb un estampat de papallones, sí, aquella que ara mateix és a terra a la meva dreta, al costat d'un parell de mitjons amb forats al dit gros i uns pantalons curts, bruts; i l'home de tratge, que només aixeca el cap del telefon per decidir quina talla comprar-se d'aquella camisa blanca que ara mateix és sobre la pila de roba, oblidada i destrossada.

Faig una petita ullada darrere meu, el sol encara està amagat sota el rastre de la nit. Baixo el cap i observo les meves maletes, que no són gaires, només un parell, una de mà amb un llibre i uns quants objectes de poc valor dels que no em vull despendre i l'altra, la qual no està tan plena com hauria d'estar-ho, amb un parell de pantalons, unes quantes camisetes i poc mes. Encara no hi ha ningú esperant el tren, total i que és raonable, son les set del matí, falten dues hores per què arribi l'únic que passa per aquí. Aixeco el cap i tanco els ulls, tot ha passat molt ràpid.

Un dia la Chloe em va comentar que mai podíem escollir el que passaria a continuació. S'equivocava, si que podem escollir. Jo ho vaig fer—i ara torno a fer-ho—, i encara que no va ser la millor decisió que vaig prendre, vaig escollir quin camí agafar. Vaig decidir fugir, vaig donar mitja volta i les meves cames no van deixar de córrer fins que els problemes que em van portar a fer-ho no van ser només un murmuri davant dels que estava vivint en aquell moment. No podrà perdonar-me, si jo no sóc capaç de perdonar-me, per a què ho farà ella? La Chloe, la nena d'onze anys que jugava amb cotxes i a qui no li importava anar sempre amb els nois per poder jugar a futbol. La Chloe, la noia que ara mateix tindrà setze anys, la meva germana petita. Encara recordo la seva mania de netejar la forquilla amb la camiseta abans de menjar, la manera en què es posava a fer un problema de matemàtiques: amb un ull tancat i la llegua fora. Somric.

Baixo el cap i agafo les maletes. Necessito asseure'm. A la meva dreta hi ha un banc, m'apropo i trec el llibre de la maleta, el recolzo sobre meu i miro cap endavant mentre m'assec lentament. Si algú m'hagués dit sis anys enrere que me n'aniria de casa, el prendria per boig, per què? Com podia deixar la meva mare i la meva germana soles? Com seria capaç d'abandonar en Tom? Que faria jo sense la meva millor amiga, l'Àlex? No, no m'ho hagués ni plantejat. Però tot s'espatlla, fins i tot les persones, i jo en soc un cas.

—No pots fer-me això, Aylen, no t'ho perdonaré —La Chloe plorava i intentava agafar les meves maletes, no volia que me n'anés. Jo resistia, no perdria aquesta batalla, aquesta sí que no. Recordo aquest moment com si fos ahir, el dia que vaig fugir, un 2 de maig de 2015, un dia de fa, mes o menys, cinc anys.

—Jo tampoc m'ho perdonaria, Chloe, si em quedo.

Sé que vaig ser covarda, vaig deixar tota la meva vida pel simple fet que no estava bé, alguna cosa al meu interior no funcionava. I que ara torni no significa que m'hagi recuperat, si una persona s'espatlla, s'espatlla i l'únic que pot fer és acostumar-se a viure d'aquesta manera. Jo he aprés a viure, ara l'únic que em falta és poder estar al lloc del que i vaig fugir, el lloc que va fer que m'espatlles, casa meva.

Una vegada, l'Àlex i jo vam fugir de casa, teníem uns vuit anys , i ho vam fer perquè en aquell moment els pares de l'Àlex es volien mudar —coses de família, no tan importants com semblaven en aquell moment —. Ens vam amagar a la vora del bosc, amb una manta i dos entrepans, un per a cadascuna, sense pensar que ràpidament s'acabarien, somiant que durarien eternament. Nosaltres el que volíem era demostrar que érem grans, que ningú ens podria separar i que per molt que ho intentessin mai ho aconseguirien. Ens vam menjar els entrepans abans del que teníem pensat i cap a les dues del matí ens vam cansar i com que teníem fred vam tornar a casa de l'Àlex i sense fer soroll, a la seva habitació ens vam adormir. Al dia següent li vam explicar la historia als nostres pares, primer ens van cridar i al final van riure. L'Àlex no es mudaria, sempre estaríem juntes, vam pensar. Fins que jo hem vaig espatllar quinze anys més tard i l'únic que volia fer era fugir.

Miro el rellotge i trec aire per la boca, no puc tirar enrere, he de tornar i ho faré amb el cap ben alt, orgullosa de la meva decisió. Només he parlat amb l'Àlex des que vaig marxar, després de fer-li jurar que no diria on sóc a la meva mare i, encara menys, a la Chloe, però deixant-li saber que estava bé i amb totes les extremitats on han de ser. Es podria dir que m'he amagat de tothom que em conegués, sí, i és, potser, el que he fet més important en els meus 26 anys de vida. No es que m'estigui orgullosa, l'únic és que no estic insatisfeta.

L'Àlex no sap que torno aquesta tarda, només li he dit que estava pensant en fer-ho algun que altre dia d'aquest any. Vull donar una sorpresa com a mínim a una persona.

Una hora.

Una noia entra a l'estació seguida d'un noi, deuen tindre 24 anys com a molt, ella plora, ell no es mou quan fixa els ulls en les maletes que són al meu costat.

Agafo ràpidament el llibre i l'obro per la pagina que anava gràcies a un ticket d'un cafè que vaig comprar fa dos dies. Amago la cara darrere d'aquest intentant que la parella que camina cap a mi s'adoni que no estic d'humor per fer cap altra cosa.

No funciona.

L'Amèrica corre cap a mi i sense pensar-s'ho agafa el llibre i el llença a uns dos metres. Uns segons més tard, en Marc arriba a on som.

—No —l'Amèrica només és capaç de dir això, em mira amb els ulls verds plens de llàgrimes— No —repeteix.

Obro la boca, no sé que dir. M'aixeco i camino on és el llibre, l'agafo i l'apropo al meu pit. Estic d'esquena a la parella, no els vull mirar, només necessito que arribi el tren, pujar i prometre'm tornar algun dia.

 
 Comenta
 
Capítol 2 Capítol 2
Els hospitals no m'agraden gens, de petita vaig haver d'anar-hi molt sovint, a les nits sempre plorava i els dies me'ls passava al llit de braços creuats i intentant convèncer les infermeres que em deixessin marxar. Però havia de quedar-me i jo sabia que a casa meva no estaria bé. Al principi sempre em posaven a la mateixa habitació, una que donava al parc, on no podia anar a jugar però si que feia que em sentís més lliure, amb més aire als pulmons.

Però va haver-hi un cop, l'últim, que no va poder ser pitjor.

Aquest cop no em van posar a aquella habitació, ni aquesta ni la desena anterior, ja era adulta. L'habitació feia pudor de pis i el llit no era tan confortable, el que si que era idèntic era el menjar, fastigós.

Aquell cop no hi vaig anar per una mala caiguda ni un llavi trencat després d'haver-me barallat amb el meu pare. Aquest cop era molt diferent. Sí, estava ingressada amb una cama trencada i unes ganes terribles de sortir com sempre, però aquest cop el culpable no era el meu pare, el culpable no era un ningú, només la mala sort, la d'un noi, la meva i la d'en Tom, ja que érem al lloc equivocat en el moment equivocat.

—Tot estarà bé —em va dir la mare quan ens vam trobar a l'hospital. Però ella sabia que tot anava a pitjor i que tardaria temps a trobar la raó per la qual pensar que no fos així.

—¿Com pot una persona...no tornar? —vaig preguntar. La Chloe em mirava confusa des de la seva cadira al costat del meu llit i vaig voler córrer a abraçar-la. I cridar. La cama m'ho impedia.

—Jo...no ho sé —va contestar l'Àlex des de l'altre punta de l'habitació. Ella en aquell moment portava el cabell de color blau, jo no hagués sigut capaç de fer un canvi tan radical. Però era l'Àlex i tot en ella era radical.

—Però... —ja plorava, i sabia que no podria parar, almenys, en unes quantes hores.

Estava equivocada.

Mai he pogut parar.



Sempre he pensat que el dia que decidís tornar a casa seria perquè en realitat ho necessitava però ara me n'adono que no ho necessito, sinó que vull necessitar-ho.

Trec aire per la boca i espero impacient que el tren surti de l'estació. Recordo perfectament el que em va costar no baixar corrents del tren quan vaig decidir fugir, comparat amb el que sento ara, puc veure que no m'era tan impossible quedar-me com ara. En Tom sempre em deia que era massa impacient, que necessitava relaxar-me en moments com aquest i per això em va fer unes classes particulars per ensenyar-me a respirar, ja que un cop després d'un partit de futbol en el qual per culpa d'un noia estúpida, la Chloe havia hagut d'anar a l'hospital mentre cridava abraçant-se la mà dreta, vaig posar-me histèrica. Va ensenyar-me a ser jo en moments que els meus nervis m'ho impedien.

—Aixeca els braços a l'altura del teu cap i agafa aire pel nas i treu-lo per la boca, així deu vegades —m'imagino que és davant meu amb el seu somriure graciós al veure'm fer el que em diu mentre jo, amb els braços aixecats inspiro i expiro sense trobar el sentit de les seves paraules.

—No puc, Tom, no puc —recordo perfectament aquell dia i per una mil·lèssima de segon em permeto riure en recordar-ho. Jo era petita, no sabia el que em venia a sobre, mai ho hagués pensat, ni jo, ni en Tom, ni l'Àlex, ni la Chloe, ni la meva mare, ni ningú. Encara quedaven un parell d'anys abans que tot donés una volta massa perillosa.

Aixeco els braços a l'altura del meu cap.

Tothom em mira. No m'importa, ho faig per ell. Ho faig pel Tom.

Agafo aire pel nas i el trec per la boca. Ho faig de nou i així fins completar la seva petició. Set. Vuit. Nou. I deu.

No estic més calmada. No serveix de res. Ho torno a fer i no es fins que ho intento per tercera vegada que m'adono que ploro. I encara que he de parar, pel meu bé, no puc. No vull.

Decideixo aixecar-me just en el moment en què el tren comença la seva ruta, el que, per fi, em portarà a casa. Un senyora amable, en veure'm, em diu que vagi al lavabo, que ella vigilarà les meves coses. Li faig cas.

Quan arribo m'asec al terra sense poder ofegar les meves ganes de no fer soroll. No sé quanta estona estic allà sense fer res. No em moc, no penso, crec que al final no ploro i l'únic que sé és que segueixo allà i que faig el que en Tom voldria. Torno.

Torno al mateix lloc del que vaig fugir.

Torno al lloc on el Tom no va poder tornar.

Torno per ell. També sóc ell.

Quan surto del lavabo, el tren para, i encara que sé que no és la meva parada el meu cor comença a donar cops a les meves costelles i sé que és perquè falta poc.

Cinc parades.



L'últim cop que vaig veure el meu pare va ser el dia que la meva mare va adonar-se que tot el que deia era mentida i que l'únic que importava eren els meus braços trencats i els blaus que ensenyava pel carrer. Aquell dia va ser el meu aniversari. Va ser el millor regal que la meva mare em podia donar: la llibertat de no haver de preocupar-me per cada pas que donés. Llibertat.

Recordo que jugava amb l'Àlex al jardí mentre la Chloe es gronxava al balancí que el pare del Tom li havia regalat. Rar. I de sobte tot va quedar en silenci, com si els veïns es posessin d'acord per fer callar la canalla, com si els ocells volguessin escoltar les paraules dels arbres, tot va aturar-se. I després la baralla va començar.

Les paraules exactes és impossible recordar-les. Dies i dies de secrets sortien a la llum, per fi. Encara, a vegades, recordo perfectament l'últim crit de la meva mare. Com si ella fos davant meu, cridant-m'ho a mi.

—No tornis —deia i ell, sense replantejar-s'ho, li va fer cas.

No l'he tornat a veure, ell no ha buscat la manera de trobar-me i jo no he pensat a fer-ho.



L'Amèrica la vaig conèixer al cap de poc de venir a la ciutat, quan encara em passava les nits en vetlla reconeixent que potser m'havia equivocat, que el millor seria tornar, però la manca de diners no m'ho permetia i encara menys el meu orgull.

Recordo que era setembre i la frescor em feia tremolar al llit del meva petita habitació a casa d'un amic de la família de l'Àlex. Vaig sortir amb la idea d'anar a prendre'm un cafè ben calent a una cafeteria a la cantonada del carrer, però vaig anar a parar una miqueta més lluny, a una petita llibreria anomenada Desitjos amb una dependenta d'uns divuit anys, molt simpàtica, i amb una etiqueta a la camiseta on posava Amèrica.

La meva Amèrica.

Recordo demanar-li un llibre en què no tot fos color de rosa, que la gent s'espatllés i potser no es recuperés. Al principi no em va entendre i quan vaig posar-me a plorar vaig ser jo la que no entenia. Va recomanar-me un llibre titulat Després de mitjanit.

La història era trista, potser massa i acabava malament, molt malament i el pitjor és que va animar-me i segueix fen-ho cada cop que el llegeixo, un cop rere l'altre, donant-me a mi mateixa temps per recapacitar i pensar les coses dues vegades.

Potser es gràcies al llibre que torno, o potser no, qui sap.

Ara mateix em falta un capítol per acabar, no penso llegir-m'ho mai més, m 'ho he promès a mi mateixa, aquest serà l'ultim cop. Va ser el primer llibre que vaig llegir quan vaig arribar a la ciutat, i també serà l'últim.

També serà l'últim cop que viatgi en aquest tren plorant, i l'ultim cop que pensi que res no és possible ja que tot el que he fet aquests anys era realment impossible per a mi, però encara tot i així ho he aconseguit, m'he superat a mi mateixa sense tenir ganes de fer-ho, ara puc dir que ho he fet.

Puc dir que amb poc he aconseguit molt i que l'únic que importa és que tot s'acaba, per poder començar una cosa encara molt millor.

A vegades m'agradaria poder cridar als quatre vents el que vull. I no, no seria una feina en qual guanyés el doble del que tinc cada mes, tampoc poder conèixer el noi de la meva vida, ja el vaig conèixer un cop i va escapar-se de les meves mans abans de saber jo que ho era.

M'agradaria escriure un llibre, inventar-me la felicitat amb les paraules i saber en quin moment les persones han de plorar, vull poder tenir una tenda plena de records i de tot el que m'agrada. Portar música a les meves orelles a tot arreu on vagi, no ballaria ja que no m'agrada, però sí que cantaria totes i cadascuna de les paraules que el cantants volen mostrar a la gent. Veuria totes les pel·lícules que existeixen i totes les sèries que val la pena seguir. I riuria al costat de la gent que coneixo i que em coneix. Potser és poca, però es l'adequada.

L'Amèrica va presentar-me el Marc poc temps després que jo la conegués a ella a la llibreria on treballava. Des del moment que els vaig tenir als dos davant vaig saber que no només seríen els meus millor amics a la ciutat, sinó que no podria estar-hi allà sense ells.

M'he anat demanant perdó i estic segura que tornaré amb les mateixes paraules, però ells m'entenen i saben que encara que torni a casa, amb la meva família, ells també ho seran, sempre.

Dues parades, ja no ploro.

Demano perdó a la senyora amable per les seves molèsties i ella només somriu, no pregunta i no dóna la sensació que ho vagi a fer..

—Tranquil·la, nena —diu, m'assec al seu costat i respiro.

Més tranquil·la, menys paranoica, més jo.
 Comenta
 
Capítol 3 Capítol 3
 Al moment que s'atura el tren, jo ja estic preparada amb una maleta a cada costat i amb el llibre de Mitjanit sota el meu braç dret, només em queda mig capítol per acabar-lo, mig capítol i unes ganes terribles de no baixar les escales que em faran estar, oficialment, a casa. Mig capítol per enfrontar-me al que en realitat més que por em fa vergonya, tornar a veure persones que encara que volia tornar a veure, no era capaç, no podia.

Quan per fi, trepitjo el terra m'adono que sóc l'única que baixa en aquesta parada, i que a més, ningú puja. Per un moment m'hagués agradat trobar-me l'Àlex amb un gran somriure als llavis i disposada a fer-me una gran abraçada de benvinguda, ja que potser, només la rebria de part seva. Però l'Àlex no sap que torno i potser així es millor, no sé per què, però em fa estar més tranquil·la.

No és el primer cop que decideixo tornar, sí, potser una mica tard ho he dit. Però va ocórrer uns mesos després de marxar, aquest cop vaig arribar a pujar-me fins i tot, al tren. Recordo somriure en pensar que tornaria a veure la meva mare i unes ganes irrefutables de poder tornar a abraçar la meva germana petita, la Chloe. I sí que vaig arribar lluny, després de pujar al tren vaig seguir la meva ruta molt tranquil·la, tant, que s'em feia sospitós, molt sospitós.

Fins i tot vaig trucar emocionada a l'Àlex explicant-li que havia pres aquesta decisió i ella, sense poder creure-s'ho va prometre esperar-me a la l'estació de trens, li vaig demanar que no li digués res a ningú, i ella va mantenir la seva paraula, vaig ser jo qui no ho va fer.

Quan el tren s'apropava la meva tranquil·litat s'esfumava poc a poc i recordo tapar-me les orelles cada cop que el meu telèfon rebia una nova trucada, no arribava a l'hora que havia promès a l'Àlex. Vaig demanar perdó i ella va semblar acceptar les meves paraules, el que més em va fer mal va ser no poder acabar el viatge, no per la meva família i molt menys per mi, el que en realitat em va fer mal va ser no poder mantenir la meva paraula amb l'Àlex.

Per això aquest cop no li he dit res, no vull donar falses esperances, aquest cop sí que no puc fer-ho, no vull tornar a fallar, no més.

Decideixo asseure'm al banc més proper mentre un somriure apareix en els meus llavis, és el mateix banc en què em vaig asseure quan vaig marxar. Obro el llibre de Mitjanit i llegeixo, hem vaig prometre a mi mateixa que me l'acabaria i això si que ho puc fer.

Quan acabo de tancar el llibre un somriure trist s'obre pas entre els meus llavis. M'he l'he llegit mil cops, i encara fa mal, molt mal.



L'arribada a casa és llarga. Reconec molta gent que camina amb carros de la compra i pilotes a les mans, nens i nenes senyalen les meves maletes amb les boques obertes i amb els meus ulls els demano discreció, en aquest poble tota nova visita porta noves xerrades davant la porta de casa per part de les dones i homes.

Veig un parell d'antics companys d'institut que intenten dissimular la seva sorpresa quan h

em veuen, no els puc dir que no quan em paren i jo només contesto amb moviments de cap cada pregunta que em fan, incomode i innecessari, al cap i a la fi, no ha sigut amb ells amb qui he volgut mantenir el contacte, l'afortunada, si se'n pot dir així, ha sigut l'Àlex.

Intento no passar per davant de casa seva i hem sento mala amiga, encara que ningú diria el contrari després de tot. Si jo fos ella, no se si hagués pogut aguantar tan, tantes paraules, tants perdons, tan de tot.

I arribo, després de tants anys s'em fa estrany trobar-me en aquesta situació. Anys enrere hagués passat completament d'observar casa meva de manera tan objectiva, però ara s'em fa impossible no fer-ho.

Veig la part del davant del jardí i un riure se m'escapa en veure totes les flors, que no són poques, que ha plantat la meva mare aquest any. Observo com de bonic es veu així, preciós. Des d'aquesta posició en què em trobo veig com la finestra de la meva antiga habitació es tancada, per un moment havia pensat que la Chloe me la prendria, però no es així, es nota com aquesta finestra porta, potser, anys tancada.

Des de fora se sent la televisió que es troba encesa, és estrany, quan jo era a casa, sempre estava apagada. L'única que la mirava era la Chloe, però no tan d'hora, sempre era a mitjanit, quan no era capaç de dormir. D'aquesta manera era com ens deia a mi i a la meva mare que no podia aclucar l'ull i a una de les dues ens tocava anar amb ella. La meva mare i jo teníem unes regles respecte això: si jo havia d'estudiar estava lliure i ella havia d'anar amb la seva filla, en canvi, si era cap de setmana, divendres o dimecres, i no havia de fer res important, hi havia d'anar jo. Estrany, però d'aquesta manera funcionàvem.

Quan aconsegueixo apropar-me a la reixa del jardí milions de situacions que semblen d'una altra vida passen per davant meu. Un moment em trobo a l'Àlex i a mi, tenim potser tretze anys i correm pel jardí mentre parlem de coses sense importància que han passat a l'escola. Després estic jo i al meu costat camina la Chloe i ella explica que ha après a llegir a classe. I per últim surt ell, somric, no m'esperava que pogués somriure pensant en ell, per aquest moment s'ho mereix.

Va ser l'últim dia d'escola i en Tom i jo tornàvem cansats d'una excursió a la platja, en realitat, no té res d'especial que explicar, només parlàvem i rèiem, una cosa que no podem fer ara.

Moc el coll d'esquerra a dreta intentant treure'm aquestes paraules del cap, no puc pensar això i m'enfado amb mi mateixa per pensar aquestes estupideses. També m'enfado perquè potser hagués pogut sortir algú de casa sense abans jo trucar, trencant per complet la sorpresa, potser no tan esperada, que estava pensant fer. Així que abans d'adonar-me dels meus actes em trobo tirant a terra les meves maletes i corrent cap a la porta d'entrada. D'un moment a l'altre la meva mà s'enlaire i dona dos cops a la porta.

Sento com si no pogués respirar, però no em preocupo, ja m'és igual, l'únic que necessito és poder tranquil·litzar-me i sé que ara s'em farà impossible, així que no, no em preocupo.

Els segons són terribles, escolto, o més ben dit, deixo d'escoltar la televisió i unes petjades s'apropen a la porta lentament. No sé qui vull que sigui, la Chloe, o la mare. Seria millor que les dues, però poc probable. Trec aire per la boca i sento que el meu cor sortirà fora del meu cos en pocs segons.

I passa. La porta s'obre deixant a la vista un home alt i corpulent. Per un moment considero la possibilitat d'haver-me equivocat de casa, però es impossible, es casa meva, res no és pot comparar. I doncs la veig allà, veig a la Chloe de quasi disset anys baixant les escales contenta mentre amb un somriure a la boca pregunta qui hi ha a la porta, després fixa la vista i em mira als ulls i els seus llavis formen un somriure de sorpresa.

Torno la vista a l'home. No potser. No.

—¿Pare?

Diguem que no. Si us plau, t'ho suplico. Ho necessito. No.

—Sí.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]