Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



naiara.c.r
Molins De Rei
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 Les cortines
L’observo des del meu llit que es troba a escassos metres del seu, oculta en la restant foscor que amenaça amb desaparèixer, lenta, però inevitablement. És el meu germà petit, sempre m’he sentit sobre protectora cap a ell y em pregunto que li passarà pel cap. Últimament l’he vist una mica desanimat, però crec que avui canviarà la cosa i el més segur és que estigui desitjant que soni l’alarma per vestir-se ràpidament i així poder marxar a casa de l’avia, on ens esperen els regals de nadal.



Només té set anys, així que entenc perfectament aquesta inquietud. Recordo que quan tenia la seva edat planejava quedar-me tota la nit en vela esperant veure el Pare Noel, però sempre acabava adormint-me. Aquells temps han marxat per sempre, avui simplement m’he desvetllat y observo al meu germà, que encara no se n’ha adonat d’això i espera la imminent alarma per tenir una excusa per anar a despertar als meus pares.



Bibibibip! Bibibibip! Bibibibip! Bibibibip!



S’aixeca del llit d’un salt i corre a l’habitació dels meus pares. El segueixo amb aire mandrós y els ulls mig tancats per la llum del passadís que em cega. Els pares semblen encara mig adormits i amb els ulls enganxats quan en Damià entra cridant a l’habitació:



-¡Bon Nadal a tothom! Ja ha arribat el Pare Noel ¡Despresa, hem d’obrir els regals!



El segueixo fins al menjador, on ens trobem amb uns relluents regals etiquetats. Mon germà, com un segall, saltironeja i corre d’un costat a un altre de la sala, subjectant un avió de joguina que en la seva imaginació deu ser el protagonista d’inenarrables històries. Jo tinc alguns llibres i poc més. El sentiment de quan era petita durant aquestes festes ha anat evolucionant fins a un punt que em son indiferents car haig de posar cares boniques pel petit de la casa.



Ens dirigim en cotxe a casa de l’avia. És una casa vella, heretada pels seus pares, que també la van heretar, i així fins a no sé quin punt i tenint en compte això, no deixo de preguntar-me com és que la casa encara es manté en peu. Les parets de paper pintat amb motius florals de colors pastel desgastats, les rajoles marrons i un sostre que sembla que caurà en qualsevol moment. Els mobles polsegosos semblen notar la imperceptible brisa que deixem enrere al caminar i desprenen la seva polseguera; per molt que es netegi, semblen obstinats en romandre així per sempre. Les estanteries que aguanten uns llibres perfectament ordenats en ordre alfabètic i els quadres de persones que no he vist en ma vida pengen de es parets i una moqueta de color granat cobreix el terra del passadís principal, tot i que en conjunt, em recordaria a la típica casa que formaria part de l’escenari d’una història de terror, si no fos perquè estic més que acostumada a venir aquí. Tot i això, té mèrit, la meva avia aconsegueix mantenir tot això sola, ja que és viuda des de fa cinc anys.



Els regals ocults en incomptables habitacions son el nostre repte d’avui.



El Damià i jo ens separem per ser més efectius en la nostra àrdua però amena tasca. Decideixo començar pel segon pis, on començo a buscar per una gran biblioteca plena de llibres que deuen ser més antic que la mateixa casa, tots col·locats en enormes prestatgeries de fusta. Què donarien aquells hipsters per una d’aquestes! Segueixo per una petita habitació de convidats amb un llit al centre. El rodejo. Res. I llavors se m’acudeix que hi ha un tercer pis, al qual ma avia no ens ha deixat pujar mai i on òbviament no estan amagats els regals, però una curiositat prohibida s’ha despertat en mi d’una forma que no se m’avia permès, perquè estava totalment prohibit pujar allà, però el cas és que tot atrau més quan està prohibit i aquella inquietud ja no me la treia ningú de sobre.



Torno al passadís del pis on em trobo i després de mirar a un costat i un altre, pujo per les escales sigil·losament, cap al tercer pis, on només hi ha una petita habitació. Des de l’exterior de la casa és totalment imperceptible, ningú diria que allà hi ha una sala. En ella hi ha una taula de planxar i roba ordenadament amuntegada a tot arreu. No entenc res. Per què no anava a voler la meva àvia que pugés allà? Per no desordenar la roba planxada? No entenc res.



Al fons de l'habitació hi ha unes cortines i les retiro per veure què hi ha al darrere.



Em quedo parada un moment i em sento encara més confosa. Em topo de cara amb un regal nadalenc amb el meu nom i darrere d'ell una cortina com la que acabo de retirar. Per què anava a ser-hi allà si se suposa que no podem pujar? La meva incessable curiositat em diu que hauria de obrir-lo i és el que acabo fent. Desembolcallo una nina de drap d'aspecte familiar i un calfred em recorre l'esquena quan m'adono del perquè. És exactament igual a una que em van regalar per Nadal quan tenia sis anys, la recordo molt bé perquè solia dormir amb ella fins que un Damià d'un parell d'anys d'edat la va agafar i la va tirar pel balcó, amb la mala sort que va caure al pati del veí, el qual té un gos que no va desaprofitar l'oportunitat per jugar amb aquella nova joguina fins a deixar-la feta miques. Llavors jo només tenia deu anys i encara que l’objecte no valia molt, tenia per a mi un gran valor sentimental.



Això ha de ser una broma, no pot haver una altra explicació, la meva àvia ha comprat una nina exactament igual, així que em giro per comprovar com tots estan darrere meu rient. No hi ha ningú. Llavors em quedo mirant la cortina darrere dels papers de regal a terra. No m'ho penso dues vegades i la aparto d'una tirada. Ara em trobo amb un regal amb el nom del meu germà i al obrir-lo em trobo un tren de joguina. El reconec perfectament, és el que Damià ha rebut avui com a regal. ¿Perquè voldria algú dues vegades la mateixa joguina? Tot això és estrany, però he de reconèixer que aquesta intriga i ganes de seguir obrint regals em recorda a la il·lusió d'una nena petita matí de Nadal, si no fos perquè aquesta sensació aquesta diluïda en una exagerada quantitat d'angoixa i intriga. Una altra cortina, un altre regal. Aquesta vegada té el meu nom i l'obro ràpidament per trobar-me amb un llibre. No l’havia vist mai i em crida l'atenció. Seria un regal perfecte per a mi. Efectivament, ma àvia em coneix bé, el giro, l'observo absorbint cada part d’ell. Realment no em sona de res. L'obro per veure de què es tracta, esbrinar qui és l'autor, quan es va publicar...



Retrocedeixo i el llibre em cau de les mans com si de mantega es tractés. Les mans se m'han quedat sense força i estic segura que si em pogués veure ara mateix la cara, aquesta estaria blanca.



Data de publicació: 20/5/2021



D'aquí a cinc anys.



Al principi un desig de fugir s'apodera de mi i començo a dubtar sobre el meu seny o si realment això és una realitat. Em pessigo i fa mal. No recordo haver sentit mai dolor en un somni. Per un moment em paro a pensar, cosa estranya en mi durant moments de confusió, i em pregunto què faria si arribés a la planta baixa i l'hi-ho expliqués als meus pares. Possiblement s'assegurarien que no tornés a pujar ja que he desobeït la meva àvia, qüestionarien el meu seny o riurien de mi i jo segurament estaria setmanes preguntant-me que més hi haurà darrere de la cortina que segueix cobrint el fons d'aquest armari o el que es suposi que sigui.



Aparto la nova cortina i torna a haver un regal a terra. Aquesta vegada l’ignoro i segueixo apartant cortines Déu meu! Aquesta habitació no semblava tan profunda des de fora. Aparto una altra cortina. Gairebé ensopego amb un regal. Aparto una altra cortina. Em pregunto quan acabarà aquest racó de l'habitació. Aparto una altra cortina. Comença a fer calor. Aparto una altra cortina. A qui se li ha ocorregut posar una estufa en un armari sense parets? Aparto una altra cortina. Això comença a semblar claustrofòbic, fins i tot sense que sigui un moble en si, només un entrant a la paret. Aparto una altra cortina. Sento que em falta l'oxigen. Aparto una altra cortina ...



Una llum encegadora m'enlluerna els ulls i em cobreixo la cara amb les mans com a defensa d'alguna cosa que mai arriba. Les aparto poc a poc i m'adono que el que estic mirant de cara és un sol més ardent del que jo conec i sobretot tenint en compte que se suposa que és un sol de desembre, el qual sembla més ardent que el d'agost.



Em giro, dono voltes sobre els meus peus i em confirmo que sí, he perdut la cordura. Ara em trobo a una habitació a la planta alta d’una casa, si així la puc catalogar, car que el sostre sembla que fa segles que es va enfonsar, del qual només en queden algunes bigues de fusta podrida i uns murs desgastats, de parets despullades, que tremolen amb el vent. També hi ha unes escales que baixen a alguna part i primer cedeixo davant la idea ja que no sé amb que em trobaré o si em caurà el sostre a sobre, però després recordo que el més probable es que això no sigui més que un somni així que baixo curosament les escales fins arribar a un altre pis. Segueixo baixant escales, amb cura de no trepitjar un punt on pogués fer que tota la casa s’enfonsés sobre meu, fins arribar a una plant baixa amb una porta sense marc que em fa pensar que fa uns segles potser va ser la meitat de gran del que ho es ara.



Aquesta calor és insuportable i en aquests escassos cinc minuts he deixat tota la roba d’hivern xopa de suor. Avanço per un carrer fantasma, sense pavimentar, amb una sorra d’un marró tan clar que quasi podria ser blanc, o potser és que m’ho sembla a mi, a causa del sufocant sol que està acabant amb mi. De cop i volta escolto unes rialles y les segueixo. Continuo caminant per l’ample carrer fins arribar a un encreuament i pel carrer perpendicular de ma mà esquerra apareixen uns joves amb samarretes de màniga curta molt brutes de pols, fang i vés tu a saber què més, pantalons llargs i peus calçats amb botes militars i de muntanya.



Quan em veuen es sobten y un d’ells em crida sense vacil·lar:



-Mans enlaire. No et moguis o et volo el cap - Amb una metralleta apuntant-me a l’entrecella.



Romanc amb les mans alçades i el més quieta que les meves tremolors de por em permeten durant uns escassos segons que se’m fan eterns.
 Comenta
 
Capítol 2 La porta
El noi se m’apropa amb ulls crítics i gira al meu voltant, observant-me de dalt a baix com si d’un ésser mai vist es tractés.

-Què hi fas aquí? D’on vens?

Empasso saliva i contesto:

-De casa de l’avia - contesto deixant escapar una rialleta nerviosa.

Tots em miren estranyats fent cara de pocs amics, pel que afegeixo:

-Em trobava a l’habitació de la planxa i ara sóc aquí, no se com he arribat ni tan sols on estic.

El noi baixa l’arma i es gira cap a els seus companys xiuxiuejant:

-O és boja o ens està prenent el pèl. No li traieu els ulls de sobre.

M’ofèn que ni s’hagi molestat en dir-ho suficientment baix com perquè no el senti però en realitat, ni jo mateixa sé contestar aquesta pregunta. Tot sembla molt real.

El grup avança per l’ample carrer. El formen tres nois i dues noies. Dos dels nois em vigilen per l’esquena i els altres tres joves obren camí. Arribem fins a una de les poques cases que encara es manté en peu i entrem. L’interior està descuidat però no es del tot desagradable. Avancem pel passadís principal que és un espai dedicat únicament com a transició entre habitacions, sense cap símbol estètic ni res que no sigui estrictament útil. La resta de la casa és igual, parets nues i terres asfaltats sense color, mobles que contenen es d’armes fins a menjar, passant per llibres i mapes desplegats darrere de vidrieres. Seiem al voltant d’una taula tosca i els meus guardaespatlles no em treuen els ulls de sobre mentre el noi que m’havia apuntat amb l’arma treu un mapa i el desplega.

-Si partim ara el sol d’estiu no ens agafarà, tenim quatre mesos per arribar aquí – Senyala un punt en el mapa que fa referència a el nord de França però llavor me n’adono que el mapa no té res escrit, només ens mostra la geografia del nostre planeta. – Ja sabeu el que heu de fer. Procediment habitual. Demà partim a tret d’alba. Clara! Ja ho has escoltat, a tret d’alba us vull preparats a tots. – La noia assenteix obedient. Té cabells color mel, nas petit, llavis carnosos i ulls verds, unes faccions envejables.- I amb ella...- Diu mirant-me amb els ulls en blanc després de bufar - Ens la endurem.

-De cap manera! No sabem ni qui és, ni d’on ve, ni que fa aquí. És una complerta desconeguda, i tu te la vols endur al nord? Ets boig, Albert. I deixant de banda el fet de que pogués trair-nos. Qui proveirà per a ella? Seràs tu? Perquè el menjar no és infinit, ni les medicines, ni res, no en tenim prou per mantenir a cinc, com vols que ho sigui per sis?

-Bernat!-Crida l’Albert. Deixa un segon de marge i es mira com el Bernat cedeix amb un toc d’avergonyiment per la rabieta. Continua calmat. – Està decidit. Allà on anem podríem no trobar ningú i potser ni tan sols hi arribem tots. Si hem de continuar tota una espècie crec que serà més fàcil amb tres noies en comptes de amb dues.

-Tens raó, ho sento.- Rectifica poc convençut.

-Teniu la resta del dia lliure per preparar les vostres pertinències.- Conclou amb el seu característic to serè, diligent i autoritari que li dona un aire fred, com de sergent militar.

Continuar la espècie? No entenc res. Perquè tots semblen submisos a l’Albert si aquest, tot i ser tan autoritari, no sembla tallant ni agressiu? Aquestes son només unes de les mil preguntes que ara em ronden pel cap. El Bernat que no ha deixat de mirar-me malament i l’altre noi, nom del qual, desconec, no es separen de mi i després d’un parell de minuts fora entra l’Albert amb tres gallines agafades per les potes. Son mortes.

-El menjar del dia. Distribuïu-lo com vulgueu. Bernat i...tu, partiu-la per la meitat, és la vostra ració. Per cert, com et dius?

-Estel

-Bé, dons Estel, viatjaràs amb nosaltres a partir d’ara i per conseqüent respectaràs les nostres normes. Entesos? Dic que sí amb el cap i em giro cap a la Clara i el noi i la noia que no se com es diuen que estan fent una foguera al pati exterior que es pot veure des d’on em trobo.

Després de que totes les gallines estiguessin cuinades em llenço a pel meu tros ja que la espera se m’ha fet eterna i per cert, és tard per dinar. Tots han començat pel seu tros menys en Bernat que està fora fent ves tu a saber el que. Acabo amb el menjar en un tres i no res i quan estic llepant l’últim osset entra en Bernat i enfurismat em crida:

-Ja ho havia dit jo que aquesta noia donaria problemes! Es pot saber que menjaré jo ara? La gallina era per a dos, i per cert, era el menjar per a tot un dia i no només per a tu sola. Qui et creus que ets?

Una noia m’agafa per un braç i se m’emporta fins a una altra habitació. Veig que en Bernat ens segueix però li tanca la porta als nassos i la bloqueja amb un moble. En Bernat enfurismat dona cops de puny a la porta.

-Jo m’encarrego del seu menjar, compartiré el meu. – S’hem possen les galtes vermelles de lo avergonyida que estic i se que m’ho ha notat quan diu.- No et preocupis, hem sobreviscut amb menys.- Hem dona un copet a l’esquena.- Es pot saber d’on as sortit?- Hem diu en to curiós.

-Ja us ho e dit és Nadal i estava a casa de l’avia...

-Un moment, Nadal? He llegit algo sobre això als llibres d’història, ho feien fa segles.

-Com? Fa segles? Estem al 2016.

-Que 2016? Estem al 2320.
 Comenta
 
Capítol 3 Els llençols
D’acord, veig que això no ens portarà a enlloc. Per cert, sóc la Berta. No sé qui ets, ni d’on has sortit però si és veritat el que hem dius, t’explicaré una mica el que he llegit als llibres d’història.



Fa segles, en un món en que la gent vivia en societats jerarquitzades segons la quantitat de béns materials que tenien. Els més alts de la jerarquia s’aprofitaven de la por, la ignorància, les ideologies, els somnis  i l’esperança dels més pobres per fer-se amb més béns. I la gent, fidel a els seus principis, s’aniquilaven entre ells mateixos, estant així massa distrets per adonar-se de que els poderosos vivien com volien a costa d'ells. Potser no se n’havien adonat de que mai no havien sigut amos dels seus destins i què això realment no beneficiava ningú perquè si aconseguies el teu propòsit, la seva naturalesa inconformista provocaria més baralles en el futur. La tàctica dels poderosos era simple, posar a la població en contra els uns contra els altre, crear tendències contradictòries per moure la gent. Va haver un temps en que es discriminava el color de la pell, el gènere, l’aparença física o fins i tot la talla. Quins humans tant estúpids. Avui dia amb prou feines aconsegueixo mantenir l’estomac ple, la cara se m’enfonsa deixant sobresortir uns prominents pòmuls, la carn del meu cos es cenyeix als meus ossos com si volguessin fusionar-se i aquella gent es preocupava per estar prima...  



Si, és difícil d’entendre, jo ho vaig haver de llegir unes quantes vegades fins que em va entrar al cap que el que movia tot això era l’esclavitud cap als béns.



Però tot era així, ja que també hi havia habitants com jo, vivint del que dona la natura, arriscant la vida cada cop que havien de veure aigua, un bé del que el riu d’aquest poblat ja no gossa i es una de les raons del nostre trasllat. El cas és que aquestes persones eren massa vulnerables i submisos perquè les seves vides valien menys que les d’animals, s’havien convertit en esclaus per poder sobreviure.



Els homes estaven massa ocupats vivint la vida al màxim per adonar-se’n de que ho destrossaven tot al seu pas. Ara el planeta els està tornant la jugada, tornant-los el mal que ells mateixos van crear. Òbviament tots aquells béns no sortien del no res, i per molts capritxos, els homes utilitzaven energies contaminants que creaven un efecte en l’atmosfera que no deixava sortir el calor. Aquestes energies, a més de contaminar l’aire i ofegar-nos en la calor insuportable que ara mateix ens sufoca, desglaçava uns antics glacials que recobrien el nord i sud del planeta, fent pujar dràsticament el nivell del mar. Tots aquests efectes van ser devastadors, i no només per a la nostra egocèntrica espècie. Milers d’essers nascuts amb malformacions, altres morts per intoxicacions, malalties a les vies respiratòries, etc. Després hi havia les massacres a gran escala. Quan un glacial es desmoronava a causa de la calor, l’impacte en el mar i l’onatge era brutal. Desenes de tsunamis en qüestió d’un any, un provocat pel desglaç i el següent pel rebot del primer. Milers de morts cada mes. Uns antics continents al que anomenaven Oceania i Europa van quedar totalment ocults sota l’aigua, mentre que en altres com Amèrica del sud i Àfrica van quedar inhabitables a causa de les elevadíssimes temperatures.



Era d’esperar que en tals situacions de pànic hi hagués algú que s’aprofités de la debilitat de la població. Aquests van ser els poderosos, qui van abandonar la gent amb la seva misèria, deixant-los morir, apropiant-se de les seves pertinències i fugint a zones segueres, on estaven ben proveïts d’aliments i begudes. Segurament la seva vida d’abundàncies va ser el que va acabar amb ells. Me’ls imagino barallant-se per la millor galeta y menjant-se tots els aliments amb poca racionalitat, simplement no estaven acostumats a les privacions.



Es creien els posseïdors de tot, sempre preocupats per quedar per sobre de tot, pels plaers fugaços, i al final què queda? La seva inconformitat, egocentrisme i ceguesa és el que ha acabat amb la nostra espècie. Nosaltres hem acabat amb nosaltres mateixos i amb tot el que coneixíem, tot pel que havíem lluitat i viscut. Però haig de deixar de culpar als homes del passat, segurament jo, si hagués nascut en un món diferent, semblant al seu, potser hauria fet el mateix, ja que no hauria conegut una altra forma de vida, qui sap. Ningú. En realitat això ja mai no ho sabrà ningú.



I mentre que els nostres avantpassats s’entretenien en aniquilar-se entre ells per aquells plaers de la vida, tan passatgers, ara no sabem si en quedarem suficients per no extingir-nos del tot. Potser així seria millor i deixaríem respirar la terra d’una vegada, estic segura de que els homes del passat no veien el cel ple d’estrelles que jo veig, tan clar, tan valuós, més que mil diamants. Però pel moment ens estem aferrant al principi més elemental dels éssers vius. Sobreviure. Per això fugim d’aquí, necessitem un lloc més fred, que ens permeti respirar; una font d’aigua potable i qui sap, potser trobem algun supervivent.



 



Acaba el relat com si m’estigués explicant la cosa més elemental d’aquest món però jo em quedo atònita i contesto amb un simple:



-Ahh.



Tinc la ment embotada, incapaç d’assimilar tanta informació d’hora. L’únic que he aconseguit verificar fins ara és que ja no estic al mateix lloc d’aquest matí, però no conec de res aquestes persones i no sé si són uns bojos o si m’estan prenent el pèl.



-Sembla que en Bernat està més calmat-Hem sorprèn la Berta.



Sortim de l’habitació i el Bernat em llença una mirada assassina. Jo continuo el meu camí rere la Berta amb la mirada baixa i m’assec al seu costat mentre reparteix el seu dinar amb el Bernat.



Passem la tarda recol·lectant i posant tots els preparatius pel viatge en ordre i en quan s’amaga el Sol ens en n’anem a dormir. Ens estirem a una mena de matalàs fet de palla i al cap d’uns pocs minuts començo a sentir gent roncant. Hem quedo mirant el sostre que en aquesta habitació sembla estar sencer, i penso en tot el que ha passat avui. No aconsegueixo cap explicació lògica però la veritat és que estic esgotada i no em puc concentrar en pensar en res clar. La calor em sufoca fins i tot durant la nit, però començo a sentir la son. Sento que se’m tanquen els ulls i m’entumeixo fins que ja no sento res.







 



Bibibibip! Bibibibip! Bibibibip! Bibibibip!



 
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]