Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



EseHRdobleGze
Piera
 
Inici: La sang és més dolça que la mel

Capítol 1 'Nothing else matters'
Tot i que, aquella nit no s’observava plena, ell es va posar a contemplar-la, la claror d’aquesta trencava la densa i freda foscor que envaïa la seva habitació aquella nit. Albirava la lluna molt gairebé amb fascinació, ell creia que aquesta li solucionaria la vida com creien els antics habitants de la Terra, mentre es capficava pel que estava per venir, ja que a mesura que es van fent anys les responsabilitats augmenten igual que les dificultats de la vida. Era el seu setzè aniversari i, de ben segur que aquest seria molt diferent a la resta. Ara, malgrat que no ho era, ja començava a sentir-se adult. Havia previst dur a terme una festa amb els seus, amics tot i que a ell no li agradava anar de festa, ni conèixer a molta gent perquè creia que no els cauria bé, ja que ell era molt insegur, i com la majoria de persones insegures, un perfeccionista nat. Com que l’ocasió ho mereixia va convidar als que mai li havien fallat: la Cristina i en Sergi. S’havien conegut a l’escola, on compartien somnis, aventures i desventures… Imaginaven històries de dracs, espases, cavallers i princeses, i cada migdia miraven el Detectiu Conan, l’emblemàtic adult tancat en el cos d’un nen, que eren els dibuixos preferits d’en Damià i ho comentaven de camí i de tornada a casa. Anàlogament, així és com se sentia ara en Damià, com un adult en el cos d’un nen. I a més, ell, com en Shinichi Kudo, estava enamorat de la seva amiga, en el cas d’aquest personatge, de la Run Mouri i en el seu cas de la Cristina. Una noia amb una espessa cabellera castanya i ondulada que li arribava fins les espatlles, i uns ulls blaus tan profunds com l’oceà, que li treien el singlot a qualsevol que s’atrevís a mirar-la. Era una noia aplicada als estudis, intel·ligent, apassionada per la lectura i la fotografia. Va passar una gran part de la seva infància amb la Cristina, i una vegada van créixer, en Damià va quedar encisat per la bellesa d’aquella noia petitona d’ulls blaus. Per altra banda, estava el seu millor amic: en Sergi, un nen de caràcter tímid, amb el qual havia mantingut una gran amistat, que s’estava esvaint amb el temps. Feia ja, dos mesos, en Sergi li havia confessat la seva homosexualitat, cosa que la Cristina no sabia, ni ho intuïa. Després d’això, en Sergi es va canviar de ciutat, ells es van prometre que cap de les dues coses trencaria la seva amistat forjada amb els anys, però de vegades fins i tot, el millor dels diamants pot ser ratllat. En Damià volia pensar que el seu distanciament no va tenir res a veure amb el que el Sergi li havia confessat, i segurament tenia raó. Per això, ell els havia reunit el dia divuit d’agost amb motiu del seu aniversari, per cohesionar de nou aquell petit paradís que havien creat durant la seva infància i que l’edat adulta havia començat a trencar sense miraments.

En Damià després d’haver rumiat durant unes quantes hores sense treure l’entrellat va decidir aixercar-se i ultimar els preparatius de la que seria la seva festa. Veuria la Cris, d’ençà que va marxar d’estiu a Cadaqués, tot just una setmana abans, que no la veia. I la trobava a faltar. Es va prometre a si mateix que a la propera vegada que la veiés li confessaria el seu secret, però va pensar que el millor seria trencar la seva promesa pel bé de la festa.

Va mirar el WhatsApp, eren les dos quarts i sis de vuit del matí, va obrir el xat de la Cris, i per sorpresa seva, estava en línia, així que va decidir parlar amb ella:

      

Damià: Booon dia Criis,  avui és el teu aniversari? El meu si! Jajaja ja estàs preparada pel retrobament d’Els tres mosqueters?

Cris: Bon dia Damià! Sí, tot i que pot ser tindrem un D’Artagnan jaja

Damià: Què vols dir amb això?

Cris: Jaja, he conegut un noi, es diu Toni, i estem “sortint”... Vindrà una setmaneta a casa meva.

 

En Damià es va quedar de pedra, va deixar caure el seu smartphone, aquest va precipitar sobre les cames. De sobte, la consciència va tornar al seu cap i va tornar a agafar el mòbil. La Cris continuava parlant.

 

Cris: És guapo, intel·ligent, simpàtic… Té cotxe i ja va a la uni. És increïble que s’hagi enamorat de mi.

 

<<No és tan increïble això, és fàcil enamorar-se de tu>> Va pensar en Damià.

 

Damià: Tinc ganes de conèixer a aquest D’Artagnan doncs.

Va mentir en Damià, ajudat per la facilitat que donava el seu mòbil.

 

Cris: Et deixo Damià, he quedat amb ell. Anirem a la platja abans de tornar cap a casa! Fins a aquesta tarda :D

 

En Damià va deixar el mòbil que aguantava amb les mans a la taula. Va aixecar-se de la cadira de l’ordinador on estava assegut i es va dirigir cap a la prestatgeria on guardava els CD’s de música perfectament ordenats alfabèticament, i va agafar el seu preferit: ‘The black album’ de Metallica. Va avançar fins a la setena pista, ja que adorava el nombres imparells, i va sonar la seva cançó preferida ‘Nothing else matters’. Les primeres notes de la música el van transportar a un altre món, a un món de fantasia, on no existien els problemes. Es va estirar de nou al llit meticulosament per no desfer-lo. Es va dormir oblidant-se dels preparatius del seu aniversari i va tancar els ulls just quan James Hetfield començava a cantar el primer vers de la mítica balada.

Es va despertar quan el Sol ja despuntava en mig del cel blau. El disc ja havia acabat feia estona. Curiosament, va dormir tot el que no havia dormit durant la nit. Va tornar a mirar el WhatsApp, hi havia un missatge del Sergi.

 

Xexi: Hola, com va? Ja he agafat el tren cap a Barcelona!

Damià: Hola Xexi, bastant atrafegat amb els preparatius - ell va mentir-li- Ens veiem en unes horetes!

 

Va deixar aquest a la taula de l’ordinador, després va anar a la cuina a menjar.

Primer, va agafar un bol i el va omplir de llet, després el va posar al microones. En segon lloc, va agafar els cereals i finalment, es va fer un entrepà de formatge i pernil amb tomàquet, ja que ell odiava la textura de l’oli.

Un cop ho tenia tot preparat, va posar-ho damunt una safata i ho va dur cap el petit menjador. Va encendre la televisió, va fer zàping fins que va trobar un d’aquells programes que li agradaven a ell, del Discovery Max, però no va parar atenció, escoltava el narrador mentre remenava els cereals amb la cullera. Distant, pensatiu, més del normal.

Va començar a esmorzar bastant desganat, però, va aconseguir acabar-se aquell banquet. Quan ja ho havia desat tot al seu lloc degudament col·locat, va disposar-se a arreglar-se, mentre es contemplava al mirall va adonar-se que la seva expressió ja no era la més apropiada per les circumstàncies del moment.

Tenia els ulls tristos, havien perdut la lluïssor primaveral que normalment tenien. A part, tenia enganxades unes ulleres sota d’aquests. El color blanc s’havia apoderat del seu rostre. Tot i saber, quin era el seu principal mal va decidir posar-se el seu millor somriure i gaudir d’aquell retrobament que tant necessitava.

Va mirar el rellotge que hi havia penjat a la paret del seu menjador, era un quart i catorze minuts de les tres del migdia, ja quedava poc perquè la seva mare arribés de treballar, havia fet torn doble a l’hospital aquell dia. En canvi, quedava molt més perquè tornés el seu pare, que estava de viatge de negocis, com de costum, en ocasions en Damià tenia la sensació que no coneixia el seu pare, i que mai arribaria a conèixer-lo de veritat. Va deixar de pensar en això, va agafar de nou el mòbil, i va mirar els missatges, li havia arribat un del Sergi en aquell mateix instant.

 

Xexi: Hi! :D Ja estic al teu portal!

Damià: Millor puja i t’obro!

 

En Sergi va trucar i en Damià va anar a obrir al seu amic. Des de la porta, va escoltar els seus passos mentre pujava per l’escala. Quan va arribar, en Sergi es va parar al principi del passadís, els dos es van mirar als ulls des de la distància, en Damià es va quedar realment sorprès, va obrir els ulls com unes taronges . El seu amic havia canviat molt, vestia amb un pantaló excessivament estret, unes bambes d’estil urbà, una camisa a quadres cordada fins l’últim botó del coll, ja tenia una barba consistent, tot i només tenir setze anys escassos. Aquest nou estil contrastava amb la personalitat tímida i sensible d’en Sergi que en Damià havia conegut. Ara, ell veient el nou aspecte d’en Sergi es va sentir avergonyit davant del seu físic, que continuava sent el mateix de sempre. Era un noi de constitució ferma, amb els ulls marrons, el cabell amb rínxols, descuidat, amb acne pel front i la barbeta, era un noi bastant atractiu físicament, tot i que ell mai s’havia còmode amb el seu cos. El silenci va durar uns cinc segons i escaig, que, al menys per a en Damià es van fer eterns. En Sergi va trencar el silenci amb els passos avançant cap a el seu amic, i es van endinsar en una forta i sincera abraçada.

- Com va tot noi?- Va preguntar en Sergi, sense haver acabat d’abraçar al seu amic.

- Molt bé, aquí tot continua igual, i a tu com et va per Calafell?

En Sergi va sospirar, intentant respondre a la pregunta feta pel seu amic.

- Tinc tantes coses a explicar-te…Que no sé per on començar, aquests mesos han donat per molt.

- Comença pel principi, és una bona opció - Els dos van riure-. Va, passa cap a dintre.

En Sergi va fer cas al seu amic i va creuar de nou la porta que tantes vegades

havia traspassat feia no tant de temps.

Es van asseure al sofà d’en Damià, van estar callats durant uns segons, en Sergi mirava la casa com si fos la primera vegada que la veiés, mentrestant en Damià mirava a Sergi com si fos una altra persona. Ell, que era el seu millor amic, havia canviat tant… Almenys en aparença, ell esperava que només fos l’aspecte físic.

- No deu quedar molt per què arribi la Cris, no? - Va preguntar en Damià per trencar el gel.

- No. No ho crec vaja… Saps què? - Va començar a inquirir en Sergi, sabent el que sentia en Damià per la Cris.

- Sí ho sé. - Va respondre abans que el seu amic acabés de formular la pregunta.

- I com estàs?

- Bé - En Damià va riure per intentar dissimular la seva angoixa, no ho va aconseguir-, estic molt bé noi - Va tornar a enganyar-lo, tot i que ell sabia que mai seria capaç de sincerar-se amb el seu amic, que tant el coneixia.

- Ja. Segur. - Va ironitzar en Sergi.

De sobte va sonar l’intèrfon a la vegada que el WhatsApp dels dos amics va sonar.

Cris: Ja estic a la porta nois!

 

En Damià va mirar a en Sergi, preocupat. Ja no podia enredar-lo.

- Va noi, somriu una mica, que avui et fas més vell. Per cert, felicitats! - Va riure.

- Ja era hora. - Aquell somriure si va ser sincer.

En Damià va anar ràpidament a obrir la porta, quan la va obrir, va distingir els passos de la Cris. La va veure al fons del passadís, amb ell, amb els dits entrellaçats amb aquell D’Artagnan de cabell pèl-roig, duia una roba perfectament ajustada, aquesta feia que se li marquessin els músculs dels seu cos escultural, l’intrús va dibuixar un somriure de prepotència en els seus llavis i va lluir la seva boca perfecta. Inevitablement, el cor d’en Damià va caure al terra, trencat en mil bocins.

-Hola Cris!- Va dir en Damià amb un fals somriure als llavis.
 Comenta
 
Capítol 2 'Fade to black'
La Cris va mirar-lo alegrament i va respondre-li amb un gran somriure dibuixat als llavis mentre corria cap el seu amic.

-Felicitats petitó!- va exclamar amb molta il·lusió aquella noia de mirada penetrant.

L’intrús i la Cristina van creuar la porta, on l’esperava en Sergi, que va mirar de fit a fit a en D’Artagnan.

Un cop van entrar a la sala d’estar, van contemplar la soledat que s’hi respirava.

- Vindrà algú més? - Va preguntar sense presentar-se.

- No - Va respondre en Damià rotundament.

- I per això volies venir Cris? Només per menjar patates i beure suc? - Va dir-li oblidant-se que els altres també l’escoltaven.

Per altra banda, ella va ignorar els seus amics i va proposar marxar de festa a una discoteca de la ciutat amb la seva parella.

Des que havia complert els seus setze anys, havia decidit viure el moment i apreciar els petits instants de la seva existència.

- Pots marxar si vols, per mi no et quedis- va dir en Damià contenint-se les llàgrimes, tot i que una se li va escapar- Després va cridar-li: Esfuma’t i no tornis!

 

En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades.

Aquella nit no contemplava la lluna, tenia la finestra tancada i els núvols l’amagaven.

Va obrir el xat de la Cris, estava en línia, volia parlar amb ella de nou, saber com estava i demanar-li perdó tot i que, sabia que ell no en tenia la culpa. Desitjava que fos ella la que li obrís per demanar-li perdó. Ara es preguntava si ella també estaria pensant en ell mentre mirava el seu xat.

Ràpidament va pensar que, la seva estimada ja s’havia oblidat d’ell per sempre, i que l’espai que ell hauria ocupat en el cor de la Cris l’ocupava ara un desconegut, que havia transformat  la noia que més estimava en una de qualsevol.

Es va aixecar sense ganes de viure, va dirigir-se lentament cap al mirall que tenia a la seva habitació, com no, es va tornar a veure gras, blanc i amb unes ulleres profundes incrustades en el seu rostre.

Va agafar el primer xandall que tenia a l’armari sense donar-li importància, va notar que no li entrava tan bé com l’últim dia, i es va mirar de nou al mirall, es va veure més fornit encara que l’última vegada.

Des del seu aniversari amb el Sergi, la Cris i l’intrús, feia ja una setmana. No era el primer cop que oblidava la seva imatge corporal.

Com un ànima en pena va avançar lentament lliscant els peus i el cor per la casa.

Va arribar a la cuina va agafar la seva safata i va preparar-se pa amb tomàquet però sense oli, una tassa de cereals i un got de llet amb una ínfima quantitat.

Va dirigir-se al saló amb la safata entre les mans, es va deixar caure al sofà desganat i va encendre la televisió, però no es va molestar a canviar el canal. Va mirar el canal que havia vist aquella mateixa nit, sense donar-li massa importància, tal com ara.

Va disposar-se a menjar, va remenar els cereals amb la cullera mentre observava els cercles que formava amb aquesta, tenia la mirada perduda, se la va apropar a la boca, va venir-li de nou la seva imatge al mirall, i va llençar els cereals a la tassa, va mirar la resta de menjar que hi havia a la safata i va decidir, que avui no menjaria res, que per circumstàncies com aquelles, ell era gras, i per això la Cris havia escollit amb aquell noi guapo de gimnàs, tot i que fos imbècil, no en tenia cap flotador, sinó que disposava d’unes abdominals molt ben definides. Havia pres una decisió, volia deixar d’estar en la “Friendzone”, per això va decidir que havia de posar un remei al seu petit gran problema.

Quan ja havia dipositat tot al seu lloc, va tornar a la seva habitació per agafar l’ordinador i va començar a cercar diverses pàgines web que li expliquessin tècniques per tenir un bon físic en poc temps, va trobar una web anomenada: ‘Transforma’t’, va anar llegint articles on explicaven com enganyar els pares per tal que pensessin que menjaves, exercicis per vomitar els aliments, fins i tot, recomanaven marcar-se els braços o les cames amb ganivets en cas de saltar-se el règim com a càstig per relacionar el menjar amb el dolor físic… Entre d’altres. Tot allò el va sorprendre al començament, però va llegir els comentaris d’alguns usuaris que havien seguit els consells i tots estaven molt contents, allò va fer que s’acabés de decidir, seguiria aquelles pautes paraula per paraula. Mentrestant sonava Fade to black en aquella instància buida, freda, clausurada, fosca, negativa, l’ambient era cada vegada més depriment.

Va escoltar des de l’habitació com arribava la seva mare, va tancar ràpidament aquella web.

<<Ella no ho entendria>> és va dir a si mateix, per treure’s la culpa d’enganyar la seva mare. Ràpidament va tornar al llit i es va fer l’adormit, la seva mare va obrir la porta i va mirar al seu fill amb tendresa, va notar la seva mirada clavada en ell, és va apropar, va acabar de tapar-lo i va donar-li un petó al front abans de marxar.

-T’estimo - Va murmurar la mare des de la porta.

Ell ho havia escoltat tot. Feia ja dos dies que no veia a la seva mare a causa dels torns com a infermera a l’hospital, però de totes maneres va decidir continuar fent-se l’adormit.

A la matinada, va despertar-se de cop, acalorat. Era la gana, havia passat el dia sencer sense menjar res, a base d’aigua. Va aixecar-se del llit i es va asseure la cadira de l’ordinador. L’estómac li ressonava, va decidir deixar aquella xorrada de dieta, tot plegat aquella bogeria només havia perdurat un dia. Va anar cap a la cuina sense fer soroll per no despertar la seva mare que al matí s’havia d’aixecar per anar a treballar. Va baixar fins la cuina i allà es va preparar un got de llet i va treure les magdalenes. De nou, abans de endur-se el got de llet amb ‘Colacao’ a la boca per beure, va imaginar-se la imatge del cos esvelt i perfecte d’en  D’Artagnan se l’imaginava com el típic noi que passava fotos mig despullat per WhatsApp a les noies sense dir res, però elles tampoc es queixaven, els odiava molt, però a la vegada desitjava aquell cos perfecte per poder fer el mateix. Va llençar el got de llet al rentaplats, i va anar a dormir de nou sense fer cas als avisos del seu cos, que ja el començava a avisar que alguna cosa no anava bé dintre seu.

 

Va passar la nit sense dormir del tot bé, cada mitja hora es despertava mort de gana, quan el Sol començava a sortir va aixecar-se amb dificultat, va anar cap al lavabo, i es va treure la samarreta: es veia igual. Ni més ni menys. Molt decebut va anar de nou cap a l’habitació i va mirar de nou aquella web.

Va pitjar l’enllaç ‘Segon dia’ .

 

“Benvingut lluitador! Si has superat el primer dia sense menjar, enhorabona! Ets un més de nosaltres!

Segurament pel matí, t’has aixecat amb molta gana després de no haver dormit gens bé, i has anat cap al mirall per veure si havies aconseguit cap resultat. No t’amoïnis gens ni mica! Perquè ja sé que ho estàs, tots hem passat per això, és normal que el primer dia no notis cap resultat…”

En Damià es va tranquil·litzar en llegir això, creia que si continuava així aconseguiria els seus propòsits, i per tant podria conquistar el cor d’alguna noia especial. Com ho havia estat aquella adolescent petitona d’ulls blaus.

Se’n recordava que la seva darrera dutxa havia sigut feia tres dies, però no li va gaire importància, va introduir-se en la seva pròpia ment, i va explorar els racons més vells de la seva infància.

Els records del seu pare van venir-li a la memòria, era un home prim, molt esportista, ben plantat, amb elegància, era un home d’aquell que mai passava desapercebut entre la població femenina, que girava i regirava el coll per veure’l millor quan passava pel seu costat. De fet, ell, era tot el contrari que el seu pare, o així se sentia ell. Ara per primera vegada en molt temps, notava que ja no li feia falta el seu pare per a res, des de feia temps el trobava a faltar, però des del dia del seu aniversari, com que el seu pare no va aparèixer, i no es va dignar a felicitar-lo, pensava realment que aquest paper s’ha de saber dur a terme. És com un actor que ha de saber totes les seves intervencions en una obra de teatre.

De cop la seva mare va interrompre els seus pensaments.

- T’agradaria anar a la platja aquesta tarda? - Va preguntar la seva mare sabent que a en Damià sempre li havia encantat anar a contemplar com les onades es trencaven davant de la seva mirada.

- No, em ve de gust començar el llibre que em va regalar el Sergi pel meu aniversari, ja que la contraportada em va cridar molt l’atenció. - En realitat el que volia era quedar-se a casa llegint ‘Transforma`t’ per poder ser l’adolescent que somiava ser.

- Segur? - Va tornar a preguntar estranyada.

- Sí

La mare va preparar-li l’esmorzar com ja que coneixia al seu fill, va fer-li l’entrepà que més li agradava, aquest contenia dos rodanxes de formatge de cabra i quatre làmines de pernil dolç, com no, sense oli però amb molt de tomàquet.

Quan va dipositar aquest sobre la tauleta de la sala d’estar el seu petitó el va rebutjar excusant-se que havia passat una mala nit i que li feia mal la panxa. Seguint els consells de la pàgina web.

La mare va marxar preocupada a l’hospital on treballava des de feia més de deu anys, allà ho controlava tot, en canvi no era capaç d’esbrinar que estava passant a l’interior de casa seva. No ho sabia del tot, però la seva intuïció materna li deia que alguna cosa no acabava de rodar del tot correcte.

Justament quan abandonava l’estància va sonar a la sala d’estar l’última estrofa de la cançó Fade to black:



“L’ahir semblava com si mai hagués existit

la mort em saludava calorosament,

ara només m’acomiadaré”

 

 

 Comenta
 
Capítol 3 'Path of light'
En Damià va passar-se el dia dormint, i anant a la cuina per beure un, dos, tres... Vint gots d’aigua fins que va oblidar el recompte, només sabia que bevia un cop cada vegada que tenia gana, ho feia per evitar menjar, seguia els consells de la web. A estones rumiava si ho havia de deixar i tornar a menjar, però quan es va contemplar va veure’s un xic més prim que el dia anterior. Tot i que, encara no era suficient per a ell, ni molt menys. El dia va passar ràpidament, sense adonar-se’n, ja era de nit i la seva mare va arribar exhausta després d’haver fet doble torn. Ell estava al lavabo dutxant-se amb aigua freda i no va advertir-li l’arribada de la seva mare, que va entrar a l’habitació d’en Damià per veure si el seu fill estava allà. Un cop havia entrat a l’habitació fosca i buida amb les persianes i la finestra tancades, feia un ferum insuportable, i va decidir obrir la finestra per tal de ventilar. Quan es va apropar va veure l’ordinador encès i va veure un nom, escrit en lletra blava i majúscula: ‘Transforma’t’. Va observar perplexa aquella web plena d’imatges d’adolescents esquelètics, en la qual nois i noies pujaven fotografies com a mostra dels resultats dels seus progressos. Va llegir els articles i va veure un comentari del seu fill al mur. Sabia perfectament que era el seu fill pel pseudònim ‘DetectiuConan99’: ‘Porto ja un dia i mig sense menjar res! La meva família no sospita res. Tot i que no veig cap resultat em sento content i feliç :)’

La seva mare, sobtada, va llegir el comentari més vegades de les que va arribar a comptar. No creia el que els seus ulls estaven veient. Va escoltar com el seu fill baixava les escales i el seu primer instint va ser apagar la pantalla de l’ordinador.

-Hola mama, quan has arribat?

Va trigar en respondre.

- Com estàs? - Va dir volent dissimular la seva preocupació sense èxit.

- Et passa alguna cosa? Ha anat bé la feina? - Va preguntar-li el seu fill en notar la preocupació a la veu de la mare.

- No. Un dia normal. Vols sopar?

- No, no en tinc molta… - En Damià va callar quan va entrar a l’habitació i va veure l’ordinador apagat, estava completament segur que l’havia deixat encès amb la web oberta. <<Ho ha vist la meva mare?>> va pensar amb el cor ple de por-. Gana. He berenat bastant avui. - Va continuar en Damià.

La seva mare va confirmar allò que no volia creure. Per sort creia que havia aconseguit enxampar el seu fill en bon moment per tallar aquella bogeria, o això creia.

-Damià, em pots explicar què vol dir el que he llegit aquí?

El silenci es podia tallar amb ganivet. En Damià només es va limitar a retrocedir fins arribar de nou a la seva cambra que restava impertorbable, ventilada i desprenia una fragància dolça que segurament havia estat aportada pel perfum que sempre duia la seva mare. Quan va entrar a l’habitació va decidir que la millor opció era amagar els seus problemes sota del coixí com tants cops havia fet abans quan era un infant. Quan ja se li començaven a tancar els ulls, a la seva ment, van aparèixer-li unes idees esgarrifoses: la primera, era la seva imatge o un reflex d’ell, internat en un centre per adolescents amb anorèxia, la segona consistia en una abraçada càlida, dolça i sincera dels braços de la seva petitona, com no; la Cris. I l’ última era la pitjor, es veia a ell contemplant les estrelles i de sobte aquestes estaven borroses i disperses perquè ell estava al vorera del carrer. Podia contemplar-se des d’una perspectiva ben estranya, ja que observava el seu cos però des de fora. Aquest restava immòbil i sol enmig d’aquella càlida nit d’estiu. Llavors aquella visió desapareixia i el seu cos començava a estar cada cop més i més lluny, al principi eren metres, després quilometres fins que ja no sabia quina unitat de mesura utilitzar per descriure allò que estava vivint, finalment es trobava envoltat de constel·lacions fins que s’endinsava en l’Óssa Major.

Quan aquell fotograma va desaparèixer, l’adolescent va ser envaït pel cansament i la son, quan la mare va anar al dormitori va veure el seu Conan adormit però la seva expressió i la seva postura ja indicaven que aquell jove no estava bé amb sí mateix ni físicament ni psicològicament. Es va apropar, com feia sempre i li va fer un petó al front, ara el veia més vulnerable que mai.

El jove va començar a contemplar una vida millor, més perfecta ja que per a ell la perfecció, era, tal com l’ordre, la seva meta a la vida. Però aquesta, com sempre, només existeix en la nostra ment, i lluitar per aconseguir-la, és com lliurar una batalla a la força que ens exerceix la gravetat.

L’habitació donava voltes mentre ell, al llit s’endinsava en els seus somnis, en els quals apareixia un noi simètric molt semblant a l’intrús, això feia que ell se sentís malament fins i tot, en els somnis, com no, era un altre malson des que havia decidit no menjar no podia conciliar la son i quan per fi l’aconseguia llavors tenia molts remordiments i malsons que feia que passés una nit de lloros. Es despertava cada mitja hora, amb gana i tristesa a parts iguals. Però ara, més que menjar desitjava abraçar a la seva mare, que jeia al dormitori adjacent, i que intuïa ell, que estava passant una nit igual de dolenta o pitjor.

Mentrestant la seva mare estava a l’habitació de matrimoni i va decidir telefonar al seu marit, ja que feia dies que no parlava amb ell, tenia ganes de trucar-lo, feia mesos, pot ser anys, que s’estava distanciant, tot i això estimava al seu marit amb tota la seva ànima, com sempre, des del dia que el va conèixer.

Un... Dos... Tres... Fins quatre vegades va sonar el telèfon fins que algú va agafar-lo.

- Hola, què tal? - Va respondre una veu femenina.

En aquell moment no va saber què respondre. Se li va glaçar la veu com no li havia passat mai a la vida. Eren les deu de la nit i una dona jove havia respost al mòbil del seu marit.

- Què hi és el Carles? - Va dir amb esforç amb la veu entretallada.

- Està a la dutxa, ara no pot parlar. Truca demà. - Va respondre i va penjar el telèfon.

No podia creure el que acabava d’escoltar, el seu cap va donar voltes i voltes a aquelles paraules.

-Tot està bé...Érem feliços i més ben dit encara ho som... Serà una companya de treball… - Es va dir a ella mateixa en veu baixa-. No… No pot ser, una companya de feina a les deu de la nit…I ell a la dutxa… -Va anar al llit, va apagar la llum i es va fer la foscor.

A l’endemà va sonar el telèfon, era el seu marit. No va respondre.

En Damià es va aixecar quan la seva mare ja l’esperava a taula amb un esmorzar ben consistent.

- Menja Damià.

- No tinc gana - Va respondre a la seva mare rotundament.

- Avui menjaràs Damià. - Va insistir de nou la seva mare.

- No tinc gana - Va repetir, com un autòmat.

- Damià, no és una pregunta, no t’aguantaré cap ni una més, aquesta bogeria ha arribat molt lluny. - Va dubtar si aquelles paraules anaven dirigides al seu fill o al seu marit.

- Mama, no tinc cap problema, només cercava informació.

 -No vull més mentides a la meva vida Damià! Això s’ha acabat, seu i menja.

Ell va fer cas i amb els ulls plens de llàgrimes i va començar a menjar ben desanimat.

La veritat és que ell cada cop que feia una mossegada a la llesca de pa, se sentia pitjor amb si mateix perquè sabia que estava traint els seus col·legues de la pàgina web, però encara més important, a sí mateix. Quan havien passat uns tres quarts d’hora encara no havia menjat ni la meitat.

La seva mare cada cop estava més desesperada i angoixada perquè no podia actuar de manera objectiva, sinó que ara, per primera vegada, ho havia d’afrontar em primera persona, a part no sabia com actuar envers l’altre problema, el seu marit.

Va disposar-se a recapacitar per veure com poder solucionar els problemes, en conseqüència va deixar que el seu nen deixés el que li quedava de menjar i va anar a l’habitació per trobar la manera més encertada d’acabar amb tot el que tenia sobre.

En Damià, al veure l’actitud de la seva mare, es va sentir malament perquè va veure que no només ell estava ficat en aquest problema sinó que, va intuir que alguna cosa més rondava per aquell cap. Problemes a la feina? S’estaven divorciant? Va decidir tornar a entrar a la pàgina web per veure quines respostes li aportaven els internautes.

Ell va fer una nova entrada on va escriure:

‘DetectiuConan99’: ‘Bon dia! O no tant bo… Avui la meva mare m’ha obligat a menjar-me una llesca de pa amb tomàquet i embotit del qual no m’he menjat ni la meitat, però tot i això m’he sentit molt malament. Quines solucions m’aporteu transformistes?

Moltes gràcies!’

Acte seguit diferents internautes ja havien contestat aquella pregunta. Tots coincidien: “Vomita!” “Continua lluitant campió”

Va veure que havia de prendre una decisió, la seva mare no cediria mai en el seu empeny per veure al seu fill menjar. Ell, no obstant, no cediria, volia continuar així… Va pensar que això s’allargaria més del compte quan va llegir un comentari en especial:

‘Aura01’: ‘Hola nois i noies… els meus pares han decidit ingressar-me en un centre… Vam anar a judici i com que tenen la custodia han guanyat, la setmana que ve ingressaré… No crec que us pugui escriure ni llegir més… Ho sento molt.

Fins aviat!’

-Això és el que m’espera… els pares mai no m’entendran… - Va murmurar per sí mateix.

Ràpidament, un altra vegada la seva imatge al centre va tornar al seu cap com un llampec. I com un llampec li va venir la idea.

-He de marxar de casa…

Precipitadament va agafar els objectes estrictament necessaris, i unes quantes mudes netes i el més important, el portàtil. Va decidir deixar el mòbil per evitar que l’agafessin i va obrir el seu porquet de ceràmica, d’allà va treure tots els diners que tenia estalviats… No eren molts, però donava per un viatge d’anada a un lloc ben llunyà…

Quan tenia tot preparat, va anar a l’habitació de la seva mare i va deixar una nota:

‘Ho sento’ només.

Sense pensar-s’hi més va creuar la porta, cap a una nova vida… no sabia quan duraria allò, ni com acabaria, només sabia que fos el que fos el que li esperava allà fora, al món, no podria ser pitjor que el sentiment que l’envaïa…

Mentrestant en el seu cap sonava una trista melodia que deia així:

“No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí

Junts o lluny, com dos cops de puny, sobre el cap muntanyes de fum.

No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí

Ja ens veurem i farem el pi, perquè sí.”
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]