Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



Holmes
Balaguer
 
Inici: La noia del tren

Capítol 1 El tren 21345
Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



La camisa, que clarament és de dona, ja fa temps que resta aquí, immòbil, deixada en aquest lloc per fer-me un favor, fent-me imaginar cada dia a trenc d’alba mentre espero el tren de les 7:38, la vida de la noia que la portava i el perquè del seu abandonament tan descuidat.



El sol de març comença a despuntar rere els edificis i el cel, d’un blau apagat, em recorda que és tan d’hora que a casa tots encara dormíeu quan he sortit intentant que el soroll de les sabates no us despertés mentre deixava una nota a l’habitació del David, i et marcava un petó vermell a la galta.



Un senyor gran amb bigoti s’asseu al meu costat mentre mira un rellotge d’or. És ric. Tal com va vestit –l’americana fosca, la corbata de color vermell, la camisa blanca per dins- dedueixo que és un empresari. El saludo, però no em respon. Del sector de la immobiliària, li deuen haver pujat els fums, tal com les anelles blanques de la seva cigarreta s’escapen cap amunt.



Un minut abans que el tren passi, un noi que no deu tenir més de vint-i-cinc anys, amb el cabell tallat ben curt i un rostre amb clares faccions marroquines, s’apropa al banc on estem asseguts. Moc el cap cordialment i somric, però tampoc em contesta. Agafa ben fort les nanses d’una motxilla negra que porta a l’esquena.



Penso que és estudiant, que deu aturar-se a una de les parades properes a les Universitats, però un instant després d’aquesta idea, unes imatges difuses i borroses acompanyades d’un fort dolor que es repeteix a la part de darrere del crani m’avisen que no, que estic equivocada.



Els segons passen a càmera lenta i de reüll veig com arriba el tren, i sembla que ell, el jove marroquí, hagi fet retrocedir el temps al ritme de les seves passes, lentes i que s’escolten a elles mateixes. M’aterro i clavo la vista cap a ell, que amb la velocitat que sembla que hagi robat dels vagons, es gira i em somriu cínicament, ensenyant-me totes les dents, blanques i simètriques. I jo, que m’esgarrifo i deixo anar un xiscle, i abans que me n’adoni un munt de gent que abans no hi era m’empeny cap a dins del vagó, el perdo de vista, i està tan ple que m’he de quedar dreta, olorant la multitud i escoltant el seu murmuri monòton i avorrit, que em bombardeja el cervell amb mots repetitius que no tenen sentit.



Al meu costat, una noia que tal com porta la brusa cordada i el cabell col·locat, ha passat la nit a casa de la seva xicota, doncs la ferum d’una barreja de perfums femenins m’omple els narius de dolçor, somriu com una somiatruites -o potser com una persona feliç- mentre deixa la mirada clavada en un punt llunyà.



Fascinada per la imatge d’una persona feliç intento reconèixer entre els seients atapeïts un rostre amable, l’escalfor d’un cor que batega amb força, la rialla divertida d’algú que encara té ganes de viure.



Llavors, a l’altra banda del vagó et veig a tu. La teva veu que ressona dins el meu cap, que em fa tremolar tota l’ànima, que fa evocar prats dins meu. El color em puja a la cara, com fa anys quan ens vam veure per primer cop. No mous els llavis, ni tan sols deixes anar un xiuxiueig, però et sento.



Queda’t, siusplau, em demanes, no marxis, Júlia, no em deixis sol.



I la teva veu, tan propera a mi i alhora tan llunyana, em diu que alguna cosa no va bé. I la pressió de la teva mà arropant la meva, tot i que no em toques, em recorda com t’enyoro. I un calfred que em gela la sang, tot i que som al mes de març.



El so de la gent descendeix fins a no existir, i la teva música em despeta.



I jo t’ho vull tornar a dir tot; que del teu cabell ros, en farem flama. I de la revolta en farem revolució. Que els teus ulls clars em mostren la teva ànima i que quan parles veig la veritat.



Però no puc, no sóc capaç de dir res i per molt que intenti que la veu em surti, i malgrat el silenci del vagó, no se m’escapa ni una paraula, ni una lletra, ni un trist crit de resignació, i els nervis m’exploten d’impotència i de ràbia, perquè jo ja he vist que passa alguna cosa i el meu cervell no és capaç d’entendre què és.



Llavors tan ignorada per la gent del voltant, avanço entre els cossos que semblen estàtues i no persones, intento fer-me lloc i esmunyir-me cap al teu costat.



Tot està bé, Júlia, em dius, estic al teu costat, el teu pols encara lluita.



Jo, que no sé del que em parles, intento pensar amb claredat, però altre cop aquells cops forts a la nuca que em maten a poc a poc i em poso tan nerviosa que tremolo de cap a peus. Vull trencar la meva veu mentre gemego però no puc, no et puc dir res.



Tu, davant meu, tan vulnerable, sembla que em puguis parlar però no moure’t. I la teva veu, que ara entenc que és més llunyana del que em penso, em torna a parlar.



Infermer! S’està movent! Siusplau que vingui algú! No et moris Júlia! Que algú cridi la metgessa! Ràpid, no es pot morir! No et moris Júlia, siusplau, no ho facis...



La última frase la dius amb un sospir i ara sí que jo ja no puc més, perquè no t’entenc, i no sé que m’expliques d’una metgessa ni d’un infermer. Sense poder evitar-ho, tal com tu em demanes, vaig caient al terra tan brut i trepitjat del tren i em quedo així, arraulida buscant calor. Llavors una dona que no veig crida tan fort que les orelles se m’ensorden:

Desfibril·lador, ja! 



I sento sobre el cor una descàrrega que em mata i em dona vida alhora.



Una altra vegada, ara!



La veu autoritària i ferma de la dona lluita per mi tot el que jo no puc, i llavors ho entenc.



Estic morint.



Aquesta és la última, tres, dos, un, ara!



Connecto, les peces encaixen i tot i el dolor m’esforço per concentrar-me. El tren, tu, les veus i la gent són producte de la meva imaginació. Diuen que quan algú està en coma, resta fins que es mor en el paisatge en el qual va caure en aquesta situació. I a mi, aquest matí, al tren de les 7:38 que em portava al centre d’una ciutat ja desperta, m’ha passat alguna cosa, m’han fet mal. Gairebé em maten.



Estic morint, i la teva veu tampoc em pot salvar.



El dolor a la nuca de tan pensar i aquestes descàrregues em cansen i ja no puc mantenir els ulls oberts. Els acluco poc a poc, com un nen petit, mentre llàgrimes se m’escapen inconscientment i fan un petit mar al terra del vagó.



Després, només silenci i foscor.
 Comenta
 
Capítol 2 El vagó 3
Mama? Mama! Desperta’t!



Obro els ulls amb lentitud i aixeco el cap, que em pesa, perquè no sé on sóc. Em situo i m’adono que m’he quedat adormida a l’estació, mentre esperava el tren que em portarà fins al centre de la ciutat, allà on treballo des que em vaig mudar aquí.



Penso que la por que m’angoixava, el dolor quan pensava massa, la figura del meu marit al tren i les veus confoses dins meu formaven part d’un malson estrany que el meu cap ha creat.



El papa m’ha dit que no et podré despertar perquè estàs molt cansada i tens molta son, perquè treballes molt i també perquè vas a comprar quan surts de la feina, i encara després, quan arribes a casa, que és molt tard perquè el rellotge ha girat moltes vegades, m’expliques un conte fins que m’adormo.



Estic mig adormida i encara sento veus, em dic a mi mateixa. Sacsejo el cap i sento un dejavú; el senyor del somni, camina cap a mi mentre aspira el fum de la seva cigarreta. S’asseu al meu costat del banc i jo el saludo, i com en el somni, gira el cap com si fos inexistent.



Pensava explicar-te un conte, com tu fas fins que m’adormo, perquè avui ets tu la que dorms i jo el que està despert. El papa m’ha dit que necessites que et cuidem, però m’he deixat a casa el llibre on hi ha aquell conte que m’agrada tant, on surt l’aneguet que després es converteix en cigne. Mama, em sents, oi?



Sí, fill, et sento. Ara ja no cal menjar-me més el cap, no estic boja, no deliro, la realitat em supera. Estic obligada a repetir la mateixa escena cada dia de la meva vida, estic atrapada en un  moment de la història concret.



Hi havia una vegada una guerrera d’armadura brillant que cada dia lluitava contra dracs d’escates daurades i monstres que s’amaguen dins els armaris. Ella, que tothom volia que fos una princesa de les que porten vestits llargs de color rosa, va haver d’escapar-se del regne que havia de governar.



David, continua. A mi també m’agraden més les guerreres que les princeses. Prefereixo les lletges despertes que les belles adormides.



Com ahir, el noi marroquí s’acosta i em somriu i jo ja no tinc tanta por, perquè sé tot el que farà. Però em sorprèn, i trenca la monotonia. Pica de mans i el tren apareix com per art de màgia. Ara sí, David, que tremolo perquè no sé com ha pogut fer això, i perquè se m’acosta a tres centímetres del meu rostre, i aconsegueix que per molt que intento córrer, em quedi paralitzada. M’aixeca la cara amb la mà i m’obliga a mirar el fons buit de les seves pupil·les. Xisclo amb totes les meves forces mentre premo els ulls, i em fan tan mal els pulmons que la veu se’m trenca.



Quan va arribar al Regne on Res Estava Prohibit, un mag que utilitzava la seva vareta per fer mal i no per ajudar a la gent, va tancar a la guerrera en una habitació d’un castell encantat, per causar terror a la Ciutat de les Ànimes Despertes.



Obro els ulls i el noi està ben lluny de mi, però prou a prop com per voler-lo a més distància. Torna a aplaudir, i jo torno a estar closa en el vagó 3 del tren. El busco amb la mirada però no el trobo, et veig a tu, assegut en el seient on ahir descansava el teu pare. Et mires la punta de les bambes desgastades i les teves faccions demostren tristesa.



La guerrera no era la única presonera del mag. Ell tenia prínceps convertits en granotes, fades amb ales de colors, bruixes amb nassos grossos, nans riallers, reis amb corones d’or, elfs del bosc i ocells de foc tancats en sales numerades, i els feia fer el mateix cada dia. Els obligava a viure vides repetitives i avorrides.



Camino cap a tu i m’assec al teu costat, tot i que tu no em notes. Estàs a punt de plorar. El papa no t’ha explicat la veritat, però veus que alguna cosa va malament. Potser ho notes en els tubs que porto connectats per tot el cos, o en la bata blanca que m’han posat. Potser ho notes en el soroll que li dóna vida als batecs del meu cor, o en el gris apagat de les parets de l’habitació.



Jo no vull que em vegis així, mig morta. Vull obrir els ulls, i desempallegar-me de tota la maquinària. I que m’expliquis el conte amb una riallada a la boca, i no amb els ulls tristos. En la teva veu sento que ja no pots més.



Un dia, la guerrera, que es deia Júlia, es va cansar de despertar-se i tornar a veure les parets empedregades del sostre de la cel·la on vivia. Es va cansar de que el primer que veia cada matí fos la cara de pocs amics del guardià del passadís. Es va cansar de que un mag que només volia espantar el poble la retingués en un castell brut i apartat de la llum del sol.



Gràcies, fill meu. Per veure’m com una lluitadora i no com algú que fuig. Per alegrar-me el dia amb contes per a nens que els adults haurien de llegir. Per canviar la història i fer-la més real tot i parlar sobre màgia.



Recolzo el cap a la teva espatlla i acluco els ulls.



He de marxar, mama, la infermera diu que es fa fosc. Et prometo que quan et despertis t’acabaré d’explicar el conte.



No, David, no marxis. Explica’m aquest conte i tots els que vulguis. Queda’t aquí, siusplau. I perdona’m, perdona’m per deixar-vos sols i per fer-te sentir tan malament.



El conte ha provocat l’efecte que tota història ha de tenir i dins el meu estat de somnolència continuada agafo el son amb lentitud.



Noto com em fas un petó a la galta i com una llàgrima cau sobre els meus llavis. Si pogués moure’m  t’abraçaria amb força, com faig en l’escenari que el meu cap ha construït. No ho notes, però jo sí que sento la teva força.



Bona nit, mama. T’estimo.



I m’adormo entre llàgrimes salades i paraules dolces.



 
 Comenta
 
Capítol 3 L'habitació 354
Em desperta una agradable sensació de pessigolleig al crani, ben diferent al fort dolor que m’oprimia els pensaments mentre semblava que la mort se m’enduia. Els teus dits em recorren les galtes, el pont del nas, els llavis tallats.



Qui ets? No em respons, no em sents.



Obro els ulls i torno a veure el mateix paisatge que cada matí. L’escena, que ja em sé de memòria, es repeteix: el senyor amb la cigarreta, amb el que ja no intento parlar, perquè sé que tot i estar dins el meu cap, no em sent.



Fas córrer la cortina que em priva dels rajos matiners, que, malgrat que no em poden encegar els ulls, que tinc tancats, però que em permeten veure una realitat que jo mateixa mantinc, m’escalfen la pell.



Bon dia, dormilega! Si que estaves cansada, que has dormit durant tres dies seguits?



Fas broma, utilitzes l’humor com a defensa de la tristesa. Noto els teus dits que em dibuixen línies imprecises al palmell de la meva mà immòbil. Ets nerviosa, portes un compàs de quatre per quatre amb les teves sabates velles contra el terra gelat de l’hospital.



T’has de despertar, d’acord? Jura-m’ho, Júlia.



Pressiones amb una mica més de força la teva ungla mossegada contra la meva mà. T’has posat seriosa de cop, la veu se t’ha fet una mica més greu.



No sé com, Rita. Si pogués, si sabés com, si intuís la forma de fer-ho, ho intentaria.



El noi magrebí, tan segur com sempre, passeja fanfarró agafant la seva motxilla amb força. Mentre ell em somriu, la teva veu sona tan clara, tan verdadera que no em deixa sentir el soroll que fa el tren mentre arriba.



Tot va ser culpa d’aquell assassí! No entenc com algú pot ser tan cínic!



Les teves paraules em confonen, em fan donar tres mil voltes sobre mi mateixa, m’empenyen amb la ràbia amb la què les escups fins al mig del bullici del tren.



No t’expliques, Rita. No abandones el caos. No entenc el que dius sobre un assassí. M’han matat al tren, a sang freda? Davant de tota la resta de passatgers? Ho dubto. El mal de cap traïdor se’m comença a estendre per la part esquerra del cap.



Com algú pot ser capaç d’aterroritzar la humanitat sencera? De fer mal a tantes persones i ser tan covard com per arrossegar-les a la mort amb ell?



Les pistes que inconscientment em llences, ben xifrades com les equacions de matemàtiques, que quan anàvem a l’institut m’ensenyaves a resoldre, ets aquella filòsofa rebel que feia art amb les paraules, i que va decidir estudiar ciències.



Després de llegir mil i un cops les paraules sàvies dels llibres del Sherlock Holmes, m'enfado amb mi mateixa per no aconseguir trobar el resultat de la incògnita. Em concentro. Assassinat múltiple i suïcidi de l'homicida? No. No!



El dolor s’escampa també per la part dreta el meu cap, m’agafo amb força a un seient qualsevol. Les siluetes de la gent es tornen borroses i els colors cridaners de les seves camises, es barregen els uns amb els altres. M’incapacita tan, que deixar de lluitar se’m fa més fàcil que intentar mantenir-me amb vida. Però tot i que senti com si algú em xafés el cervell, tot i que el so agut i repetitiu que m’omple les orelles i fa que tot em rodi, em mantinc dreta, per ells.



El meu marit em va demanar que no marxés.



El meu fill em veu com una lluitadora.



I també ho faig per tu, Rita. Per fer-me entendre que no hi ha res que tingui tanta força com un “per sempre”. Per ser la meva companya de guerra alhora que el meu àngel de la guarda. Per demostrar-me que jo també necessito algú que m'aixequi quan ensopego tants cops amb la mateixa pedra.



També han atacat un altre tren, saps? Han bloquejat la ciutat sencera, el planeta sencer. Hi ha més de cent morts, i gairebé dos mil ferits. Alguns esteu en sentit crític.



Les peces encaixen dins del desordre d’idees. Han tornat a atemptar contra el Món. A la motxilla, hi duia la bomba que acabaria amb nosaltres. Representava a aquells que diuen que maten per Déu.



Tot i que els sentits se m’han debilitat tan que ja gairebé no puc ni respirar, corro cap on em sembla veure la imatge d’una ciutat que es desperta. Poso els braços al voltant del crani, que sembla que hagi d’explotar en qualsevol moment.



El meu impacte contra el vidre fa que la velocitat del  temps disminueixi, i que la meva caiguda es faci interminable, llarga, pesada, eterna. Xisclo tan fort que no se sent el soroll que fa la bomba quan explota, i quan estic a un centímetre del terra, no veig la meva vida en seqüències, com una pel·lúcula. No veig l'anomenada llum al final del túnel.



Veig tota la vida que tinc per davant. I també us veig a vosaltres.



En el moment en el que hauria d’impactar contra el terra, ben a prop de les vies, els ulls se m’obren per inèrcia.



Et veig a tu, i la teva rialla em recorda per què val la pena viure.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]