Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



MartaCaula_11
Girona
 
Inici: Catherine

Capítol 1 La meva història
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació. El meu marit com cada matí em prepara un capuccino amb doble de nata i un bol de fruites per esmorzar. Avui no aniré a l’acadèmia, estic malalta, tinc angines i en Jack s’ha demanat el dia lliure per cuidar de la seva esposa Catherine. Ell m’estima i jo l’estimo a ell.



En Jack i jo ens vam conèixer en un pub quan tenia vint-i-dos anys i estudiava. Aquell dia jo estava morta, venia d’unes classes intensives per aprendre català, la llengua amb la qual amb la que havia de conviure durant els quatre anys que durava la meva carrera com a professora de dansa a Barcelona; el meu objectiu era esdevenir una professional del ballet. Un dia una professora de l’institut de dansa em va anunciar, que havia estat escollida per fer un duet amb un alumne i així demostrar a Tamara Rojo que en la nostra acadèmia teníem el llistó molt alt. Després de practicar durant setmanes, va arribar el dia, i quan feia dos minuts que ballavem, vaig començar a pifiar-la. No ho vaig poder aguantar i em vaig posar a plorar, en resum, vaig quedar com una autèntica idiota. Tamara Rojo em va dir que potser mai arribaria a ser important en el món de la dansa. Després d’aquella humiliació que em va deixar pel terra no vaig saber-me aixecar i des d’aleshores vaig decidir que ensenyaria tot el que jo sé, però en cap moment vaig pensar de tornar-ho a intentar.



Bé reprendré el fil una altra vegada, anava per les classes intensives de català. Va ser així doncs quan vaig conèixer en Jack. Era un dijous, un d’aquells dijous que no s’acaben mai; tampoc havia fet gran cosa però em vaig quedar esgotada. A les dues del migdia havia d’anar al metge a fer una revisió per una ferida que em vaig fer arreglant l'aixeta del bany, després a les quatre de la tarda havia de ser a l’escola de dansa per les classes que allà m’hi passaria cinc hores i a les vuit podria estar amb les amigues al bar en el qual vaig conèixer a en Jack.




El sacseig de l’Emíli em va despertar just en el moment que començava a entrar-me la son profundament en aquell bar; el soroll de la gent xerrant, el rum-rum de la màquina de fer cafè, el so en la distància de la música del bar i el riure de les noies que m’envoltaven ajudava a que els meus ulls es tanquessin. El cambrer em va preguntar el nom, en sentir “Catherine” em va deixar una nota escrita en un tros de tovalló que hi deia: “La bellesa no es pot amagar”. En aquell moment l’Emíli, la Mei, l’Anna, i l’Alèxia, van callar a l’instant i se’m van pujar els colors de cop. Al meu voltant, tothom feia la seva com si res no hagués passat. El cambrer repartia les comandes, els clients xerraven, alguns reien fins i tot n’hi havia que ja s’havien passat de contents però no vaig notar res diferent en l’actitud de ningú. Dues hores després ja no hi havia gent al bar i les nenes anaven marxant. Estava sola a la porta esperant que l’Anna passés a recollir-me amb el cotxe quan em vaig adonar que a tres passes hi havia un noi formós amb cara i ulls que estava anotant uns números i unes lletres amb una cal·ligrafia molt semblant a la nota que havia rebut; m’hi vaig acostar per mostrar-li la nota, de cop és ell el que es posa vermell.




- Cada dia et veig entrar a l’acadèmia de dansa. - diu amb veu tremolosa però alhora somrient.

- No sóc d’aquí visc a Nova York però he vingut a estudiar dansa i demà tinc una de les meves actuacions més importants de la meva vida. - Era una de les poques vegades que no em posava a tremolar davant d’un noi i fins i tot em va sortir un accent barceloní.

- Sí que tens un accent de fora. Per cert on és l’actuació. - Doncs segons ell, l’accent segueix essent el meu. Encara no m’ha dit el seu nom…

- Com et dius? - Dic sense respondre a la seva pregunta .

- Jack Roberts, i la ballarina? - Ho ha dit en to cavaller i jo li vaig dir abaixant una mica el genoll dret fent una genuflexió.

- Catherine, pels amics Caty. - El seu nom tampoc no és d’aquí.

Justament en aquell moment apareix l’Anna que em passava a recollir amb el cotxe. Mentre em dirigeixo cap a ella acomiadant-me, ell em demana el mòbil.

- Demà a les vuit al parc del poble nou. - No sé si pot quedar però tinc la sensació que m’hi estarà esperant.



Va ser així com ens vam conèixer. Dos mesos després ja era el meu xicot; i recordeu que es diu Jack Roberts doncs és perquè ell és de Brooklyn i va venir amb el seu company Evan Scott a Barcelona per feina que els dos treballen com enginyers. No té gaire traça però fa el que li agrada.



Vam tenir a la petita Juliette quan jo tenia vint-i-nou anys. M’enrecordo molt bé de com va anar. Havíem anat a celebrar l’aniversari dels vint-i-vuit de l’Evan. Ell duia un esmòquing amb llacet i jo un vestit molt elegant sense mànigues de color verd pàl·lid, aquell color ressaltava la meva pell moreneta. Quasi eren les tres de la matinada quan ens vam començar a cansar i vam decidir escapar-nos. Vam anar a casa en Jack a veure una pel·lícula i a l’escena del petó ens vam deixar portar per la passió. Temps després jo portava una panxa enorme en la qual residia la nostra filla. Estàvem bojament enamorats.



En aquell moment, feia poc que havíem tornat a Nova York on hi tenim el nostre piset al carrer 59. No era gran cosa però a nosaltres ens agradava molt viure allà. Ben aprop hi ha l’escola de ballet dels meus somnis que jo dirigeixo. Ara sóc a casa i avui no treballo perquè no em trobo massa bé, però demà serà un nou dia.

    

 








 

 Comenta
 
Capítol 2 Abandonades
Pena. Tristesa. Llàgrimes. Por. No em queda n’hi una gota de valentia.

Ara mateix, sabria què dir, ni què fer, ni què pensar.

Per un moment, he deixat aquest lloc i m’he n’he anat. Sóc en un món blanc. Sola, penso. Què és el que em passa. Es podria dir que és el procés i estat afectiu caracteritzable com a emoció sobtada i relativament breu. ESTAT DE XOC.

-No ploris -em diu ella eixugant-me les llàgrimes com si no fos important.

El pare li agafa la suau mà, i li besa amb delicadesa.

-Li hem d’extirpar com més aviat millor, demà ja hi haurà un quiròfan a punt, si ho teniu clar, ens prepararem - va dir el metge intentant dir les paraules adequades.

-Sí, endavant - sé que no ho té clar però no hi ha altra opció.

Quan els metges s’emporten la llitera la meva mare em xiuxiuejà dèbilment que durant l'operació em tindrà al seu cor. Quan diu “cor” em toca amb el seu esvelt dit el meu pit i torno a marxar al mateix món blanc.

Qui ho hauria dit que a la meva mare, Catherine, li trobessin un tumor a les tiroides.

Quan ha passat era de matinada, l’he sentida estossegar i m'hi he apropat, no podia parlar i ella em diu amb signes que truqui al pare. Ell en arribar del treball truca a urgències i cinc minuts després ja som a l’hospital. Es veu que ja fa temps que tenia problemes de respiració i a vegades li costava parlar però no era de fonia sinó del càncer maligne que duia al coll. No m'avien dit res i això m’irritava però en aquell moment no m’hi podia enfadar.

Ara sóc asseguda al seient de davant del cotxe del meu pare, anant cap a casa.

-Ens hem de quedar - no podem tornar a casa, hem d’esperar a l’hospital!

-No!

-Però que t’has tornat boig, és la mama la que està a punt d’entrar a un quiròfan per treure-li un tumor que si haguéssim esperat més l’hagués matat! Et creus que és la veïna del costat o és que no t’importa el que passa.

-Juliette és que tu no ho entens. No saps que és veure a la teva esposa estirada a un llit d’hospital a punt d’entrar a un quiròfan del qual no saps quin aspecte tindrà quan surti?

-Ella t’estima i sap que quan surti d’allà tu hi seràs per ajudar-la. Quan sàpiga que has marxat com un covard… jo no sé què pensaria.

-D’acord tornarem…- sembla que està una mica relaxat però no durarà gaire.

En arribar a la sala d’espera, un home a la porta d’entrada just darrere nostre el crida.

-Jack! Ei Jack! Sóc aquí! - és el seu cap de treball que vol parlar amb ell, el meu pare em diu que entri a la sala numero tres i m’esperi que ell torni. L’Edgar és un home tot curiós, i sembla que està enfadat.

Jo em dirigeixo cap a l’habitació i en creuar la porta em giro per veure si m’observen però comprovo que s’han allunyat. Es pensa que em quedaré a la saleta mentre diuen coses interessants? Així que torno a la porta d’entrada i m’acosto a ells fins a estar a cinc passes del meu objectiu. El suficient per sentir la conversa. Em desfaig les trenes franceses que duc al cap i faig veure que em llegeixo una revista que m’he trobat sota el banc en el qual estic asseguda, i escolto:

-No podem continuar així.

-Li han trobat un tumor.

-No és excusa Jack.

-Edgar, la meva filla està destrossada jo no sé com reaccionar i tu em vens amb assumptes de la feina?

-Sé que no és el moment però m’han dit que si no apliquem un nou codi al projecte amb quaranta-vuit hores que ens queden ens acomiadaran de la feina i jo no t’ajudaré.

El codi és com un protocol que s’ha de seguir i ells s’encarreguen de crear-los i últimament tots han estat violats molt fàcilment. No sé ben bé perquè serveix però sembla important.

-Doncs deixem-ho els diré que no has posat de la teva part que no ho puc fer sol.

-Segur que et diran “Ostres pobret l’Edgar donem-li una oportunitat més perquè ho intenti” no et diran això, et faran dos copets a l’esquena i diran “molt bé ja pots anar-t’hen a casa”

El meu pare s’aixeca, jo vaig corrent a la sala tres i em faig un monyo mal fet, quan arriba em diu que el seu cap no sabia quin dia era una cita i com que ell no contestava al mòbil, l’ha vingut a buscar. Com en sap d’inventar-se coses eh…

Dues hores després, un metge que vesteix una roba no gaire ajustada de color verd turquesa ens diu que la meva mare ja és a l’habitació i que tot ha anat perfecte que si volem, ens acompanyarà a la cambra on ella està.

En entrar, les nostres mirades es creuen i és impactant. Està calba!

-Juliette no t’espantis, ho he hagut de fer, demà començaran les químio teràpies i em començarà a caure el cabell a poc a poc, i penso que és millor avançar-se al mal.

Sense saber què dir em poso a plorar. El meu pare ens abraça a les dues i ens promet que lluitarem junts.

Els dies han anat passant i avui m’he espavilat en sortir de l’escola de dansa perquè com cada dimarts després del col·legi vaig a l’escola i tot seguit vaig a l’hospital a veure la meva mare.

Quan hi arribo la Sandy, la infermera em diu que està a la sessió i que em puc esperar a la sala d’espera que tardarà encara uns vint minuts. Així que surto a fora i m’assec al lloc buit d’un gronxador per dues persones, a la meva dreta hi ha un noi de la meva edat que sembla trist. Mentre ens gronxem suaument penso en el pare; a la mare no li he dit res perquè com que no es troba bé diu que no vol visites així que jo la veig un cop a la setmana i el meu pare dos però el que no sap és que a ell l’han acomiadat de la feina com era d’esperar i això fa que en el seu il·limitat temps lliure vagi al bar de sota casa a beure. Jo tampoc “sé res”. Sobre que ja no treballa me'n vaig assabentar una nit mentre que jo llegia un llibre obligatori de l’escola. Parlava amb el fixe de casa i el seu to de veu era elevat però es pensava que jo dormia; i sobre que beu ho he descobert avui al venir cap a l’hospital, ell estava al bar i l’he sentit parlar mentre anava begut i el cambrer li aconsellava que deixes l’alcohol. Ha caigut molt baix i avui ho parlaré amb la mare.

No m’he donat conte que han passat els vint minuts. Quan deixo el gronxador el noi s’acomiada de mi amb un adéu.

En entrar a l’habitació, la veig estirada amb els ulls clucs, i jo masec al seu costat avançant els deures esperant que es desperti. Sento que xiuxiueja el meu nom i jo li dic que descansi que ja parlarem quan es trobi millor. Ella sense dir res es tapa amb el llençol i fa un son.

-Juliette, acosta’m l’ampolla d’aigua i el comprimit verd si us plau.

-Sí ara. Has dormit dues hores i mitja quasi - li acosto i s’ho empassa d’un sol glop. S’aixeca el matalàs i s’incorpora lentament.

-Mare, t’he d’explicar una cosa molt important; jo vaig bé amb els estudis però això del càncer al pare li és molt difícil d’acceptar. Però t’haig de dir que l’han acomiadat de la feina.

-Ja ho sabia filla, però saps que fa mentre jo no sóc a casa?

-Sí. Beu.

-Quan fa d’això? - Està trista per la situació d’en Jack Però no està tensa.

-Crec que fa unes setmanes però m’he assabentat avui. Ell no sap que jo sé cap de les dues notícies i no sé què fer… A més sempre arriba tard a casa i a vegades no sopo!

- Tranquil·la, tu sobretot no li diguis res de què saps, la Rachel ens envien diners els caps de setmana i ell tampoc ho sap, estan a sota el meu llit agaf-el’s i compra’t pasta per sopar d’acord?!

-Sí mama, vaig a casa d’acord?

-Sobretot no et preocupis.

Marxo, i veig a la distància al noi del gronxador i abans d’anar a casa passo per allà.

-Hola, com et dius? - ell és moreno d’ulls verds, té la pell clara amb pigues a les galtes i té una alçada semblant a la meva.

-Mathew.I tu?

-Juliette

-Quina és la teva desgràcia?

- La meva mare té càncer a les tiroides. I la teva?

- La meva mare ha tingut un accident de cotxe i possiblement no se'n sortirà.

-Quina putada. Bé haig de marxar.

-Sí, espero veure’t una altra vegada.

Mentre m’allunyo, li dic que segurament ens tornarem a veure. Si no em distrec, arribaré a casa en deu minuts.

A casa no hi ha ningú com era d’esperar. Vaig a l’habitació i estudio filosofia que demà ens faran una petita prova del primer tema.

En acabar em vesteixo per anar a l’acadèmia. Durant les classes em sento com si no fos jo qui ocupes aquest cos. Sento que peso més del normal. Deu ser la tristesa de tot plegat.

Al moment del descans des de la finestra veig al meu pare envoltat de cerveses a la vorera del pis. Quina vergonya! Sembla que està esperant algú, algú que no arriba perquè tota l’estona està pendent del mòbil.

Quan les classes acaben i surto de l’escola, ell ja no hi és, entro al pis i tampoc no hi ha ningú però tot està desordenat, les taules estan per terra i algunes portes estan destrossades.

Agafo l’abric i dins la bossa dels estudis hi poso les claus de casa, el mòbil, una ampolla d’aigua i un bloc de notes amb un bolígraf. Surto corrents amb la maleta escolar en direcció a la pastisseria on treballa la veïna del tercer pis. Quan hi arribo, no li explico res, simplement li demano per anar al bany i truco a la mare. En explicar-li el què ha passat em diu que ell l’ha trucat i que quan ho ha fet anava begut. Però jo m’he quedat amb les últimes paraules: “ell no tornarà, però tu i jo no estem soles. Jo t’estimo i mai et deixaré Juliette.”


Sense penjar, abaixo el mòbil de la meva orella fins a la cintura molt lentament.

 Comenta
 
Capítol 3 Un nou inici
La meva mare és la millor. Bé, era.

No sé com explicar la meva tristor; sense ella no sé què fer. La meva mare es deia Rachel, anava com cada dia al laboratori, era una científica de gran prestigi; ara estava en un projecte molt important en el que feia ja uns mesos que hi investigava ella i el seu equip, estudiaven la manera de desfer-se del maleït invasor cargol poma.

Avui mateix, ens han dit que ha estat la víctima d’un accident de cotxe. Un home begut ha xocat contra ella i un fort cop al cap ha posat fi a la seva vida.



James Douglas el meu pare. Avui ha estat estirat al llit de casa tot el dia ben desolat per la gran pèrdua, sense parar de plorar i jo li he preparat l’esmorzar i el dinar. Ningú et pot consolar una cosa així, per molt que et diguin “t’entenc”. No, no m’entens. Només si han passat pel mateix que tu, et poden entendre.



Els dies van passant, la Juliette i en Matthew se segueixen veient i es recolzen mútuament.

Això els reconforta. La seva amistat es fa forta. Sovint es troben per anar a fer un tomb. Un dia van quedar per anar a veure una pel·lícula al cinema i la Catherine i en James es van conèixer.



El meu pare encara no ha arribat i fa vint minuts que ha acabat la pel·lícula.

-Com ha anat la peli?- pregunta la seva mare.

-Molt guai! Aquests de Marvel sempre fan pel·lícules bones - contesta la Juliette

-Bé marxem que tenim pressa Mat.

-Per què. Qui té pressa un dissabte al vespre. - replico jo

-No tenim el sopar fet.-en aquell moment arriba el meu pare i diu.

-Hola, així que vostè és la Catherine i la seva preciosa filla Juliette. Bé acabo de demanar una pizza familiar i no crec que en Matty i jo ens la poguem acabar. Si no us fa res, nosaltres us convidem a una pizza.

La Juliette i la Catherine es miren i…

-D’acord em sembla bé, però hi ha una condició, no se’m tracta de vostè.

-Perfecte doncs, em sembla que aquesta condició serà fàcil de realitzar - contesta el meu pare.

El camí de tornada a casa ens el vam passar rient i parlant de moltes coses, sobre la pel·lícula, sobre les nostres pèrdues i altres. Em va agradar.



En Matthew, estava trist perquè trobava a faltar a la seva mare, però alhora estava content perquè el seu pare havia trobat una amiga amb la qual s’ho passava bé.

Ell, prefereix no pensar en això perquè li ve al cap que potser aquesta dona està substituint a la seva mare.



Tinc una bona notícia! El meu pare, m’ha dit que la Catherine i la Juliette vindran amb nosaltres a Ohio demà! M’ha dit que era una sorpresa que guardava ja fa dies.

Ni la Juliette ni jo sabem on anirem però crec que ens ho passarem d’allò més.



* * *



Ells ens diuen que estem a punt d’arribar.

Jo no he estat mai a Ohio i m’agradaria emportar-me un bon gust de boca.

La Juls diu que potser anem al parc marí en el qual veurem animals de totes mides i espectacles impressionants, però jo no m’imagino res.

-Tanqueu els ulls. -diu el meu pare de sobte.

- Vinga nens que us encantarà.

La Juls i jo ens mirem incrèduls i ella tanca els ulls, jo em tapo la cara amb les mans deixant un petit espai entre els dits.



La veu de la Catherine ens diu que a la de tres mirem fora la finestra del cotxe.

-Tres, dos, un….

-Ara! -diuen alhora.

Quan veiem el cartell… no sé com explicar-ho… sabeu que hi deia? Voleu saber-ho?

Va us ho diré, deia, Cedar Point.

Cedar Point és un parc d’atraccions molt gran amb atraccions d’aquelles que et provoquen emocions molt fortes!

-Aaaaaaaaaaaaaaaa m’encantaaaaaaaaaaaaa! -va dir la Juliette. I em va abraçar.



El primer que fem en entrar al parc és anar a fer cua al “SlingShot”, una atracció per quatre persones, dos a davant i dos al darrere, els seients, estan subjectats per unes cordes que estan lligades a unes torres molt altes. Al principi es tensen i això fa que t’elevis del terra i seguidament et balancegen fortament.

Aquesta atracció ens ha fet veure que hem d’aprofitar el temps i pujar a una altra de més forta.



Després hem pujat al “Top Thrill Dagster”, una muntanya russa que dura menys de quatre segons en fer tot el recorregut. Com aquesta no n’hi ha una altra. Hem comprat una imatge de tots quatre pujats a l’atracció més emocionant de Cedar Point. I sabeu com surten en James i la Catherine, han sortit fent-se un petó!



* * *



Ara ja són les cinc de la tarda, és hora de tornar, ens ho hem passat molt bé.

La Juls i jo sabíem que hi havia alguna cosa entre els nostres pares però no ens haguéssim pensat mai que ens ho demostressin.
 

 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]