Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS



martamm4
Barcelona
 
Inici: Nou dies d’abril

Capítol 1 Miquel


La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...

Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?

-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.

La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

I ell allà.

Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.

La vida tenia coses ben estranyes.

Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.

Si no fos perquè en aquells moments es trobava allà mateix, plantat dins la merceria, davant la porta tancada on llegia un cop rere altre “tancat”, que indicava que al carrer, la gent podria entrar en qualsevol moment perquè la merceria ja era oberta des de les nou del matí, si no fos perquè estava esperant la Patro, que havia promès ser allà a dos quarts de nou i perquè encara no havia arribat i perquè la Teresina avui no vindria i ell no en sabia res de cosir, hauria rigut ben fort quan li haguessin dit que, després de la guerra tindria una merceria i hauria d’aprendre a fer mitjons i mitges.

Ell, que havia estat tota la vida vivint dels horts del seu pare al poble perquè no els calia res més. Perquè així eren feliços i perquè la seva mare, beneïda dona, havia tingut cura que els dos germans no s’adonessin que amb prou forces si entrava un tros de pa a casa i podien viure d’alguna cosa més que els pocs tomàquets, ous i fruites que no venien al mercat els dissabtes al matí.

Havia viscut tota la vida pensant que fora d’aquella caseta i aquella granja no hi havia res més. De petit jugava amb les gallines perquè l’Isidre mai havia estat gaire juganer i, de tota manera, la forma en què volaven però a la vegada mai no acabaven d’aixecar el vol el feia riure durant hores i hores senceres. I no hauria deixat mai de veure-les volar si no hagués estat perquè van haver de marxar del poble.

Perquè l’Isidre es va posar malalt i mai van saber què tenia el pobre nen. I què li passa a l’Isidre? I amb qui parla, l’Isidre? I què és el que està dient, l’Isidre? I en Miquel aquell dia va plorar perquè, tot i que no jugava mai amb ell, s’estimava molt el seu germà. Però tenia molta febre va dir la mare i llavors, el van fer fora de l’habitació quan el metge va arribar. I ell va sortir a jugar fora. I va jugar sol més de 5 hores, com els anys que tenia. I per primer cop, no s’ho va passar bé.

El dia següent deixaren el poble. Deixaren la casa, la granja i les gallines. I el seu vol.

I també deixaren l’Isidre.

I ara era allà. Dret davant d’una porta que no s’obria. I només podia pensar que la Patro no arribava i que aviat plouria, perquè el cel s’estava enfosquint i els rajos de sol ja no escalfaven. I començava a fer fred.

Va estar-se una estona mirant les feines que havia fet fins aleshores la Teresina. El dia anterior havia començat amb els encàrrecs de la senyora Pilar, una dona molt alegre que es passava hores i hores xerrant amb ella quan no era a la perruqueria.

Tenia plena confiança en la Teresina. Era una dona ben plantada i amb les coses clares. Tenia bona mà amb les clientes i mai se n'hi escapava una; tothom feia cas del que deia la Teresina i si el que volien era brodar, cosir, fer mitja o fer ganxet corrien a la merceria a consultar-ho amb la Teresina. Tothom confiava en ella i ell tenia clar que per això el negoci funcionava tan bé.

La Patro era una altra història.

La Patro era més aviat jove i amb més ocells al cap que dits a les mans.

L’havia contractada perquè era la filla d’en Jaume, un company de la mili. En Jaume era un home seriós i responsable. Pobre d’en Miquel que, erròniament, va confiar que la genètica també li hauria transmès aquestes característiques a la Patro.

La Patro, la Patro, la Patro. La Patro no arribava i ja eren dos quarts de deu.

Va treure el cap per la porta per si la veia girar la cantonada per on sempre venia i es va quedar mirant la cantonada cinc minuts sencers. Després va mirar el rellotge cinc minuts més. Tic tac, tic tac.

La Patro no arribava.

Va veure la Mariona, la germana de la Patro, baixar de l’autobús a l’altre vorera i creuar el carrer en direcció a la merceria. En aquell moment es va preguntar si no hauria estat millor contractar-la a ella, que semblava més responsable que no pas la seva germana.

La va convidar a entrar i la Mariona el va posar al dia del que passava amb la Patro.

Quan estigué al corrent de l’embolic en què la Patro es trobava va saber que ja no la tornaria a veure per allà, que en Jaume no la deixaria.

I es sentí responsable de l’embroll en què es trobaven la Patro i en Ricard perquè, al cap i a la fi, el pobre noi només vivia uns blocs més enllà de la seva merceria.
 Comenta
 
Capítol 2 Mariona
La Mariona va deixar de mirar el cel de fora la cambra. Un núvol tapava ara el sol i els rajos ja no es filtraven per la finestra.



Van picar a la porta i va veure el pany girar mentre pensava que, d’haver estat ella a l’altre costat, no hagués volgut entrar en aquella cambra, ara fosca, on un llit acollia la Patro i uns llençols la refugiaven.



La Mariona també ho volia això. També volia sentir-se protegida entre uns llençols de color marfil i una cambra on els rajos del sol enlluernessin el rostre pàl·lid que tant la feia patir quan el mirall li retornava la seva pròpia imatge. Però no ho tenia ella això i, de no haver estat la petita de les tres germanes, ara mateix gaudiria d’una habitació per ella sola, d’un llit i una tauleta, d’un escriptori on deixar els seus llibres i d’un armari ple de vestits.



Tindria l’herència de la mare i de ben segur que en Ricard s’hagués fixat en ella i no en la Patro. Sempre en la Patro. Però no va voler continuar pensant-ho i es limità a mirar el pany girar, a poc a poc, sense fer soroll.



El doctor Capdevila va entrar sense dir ni mitja paraula. Era un home de poques paraules però el pare l’havia contractat perquè era el millor en aquests temes. Uns anys enrere ja havia tractat amb la Xènia, una amiga de la infància, pel mateix embolic i confiaven que tot sortís igual de bé.



Pobre Xènia. No era conscient del que li venia a sobre quan va conèixer en Bruno en aquella botigueta del costat del mercat, la que ven antigalles d’allò més boniques d’abans de la guerra.



I si ho hagués sabut, va pensar la Mariona, probablement la Xènia hauria escollit el camí equivocat de nou, perquè ja se sabia com era. La Mariona, que no s’assemblava en res a ella, mai hauria comès un error tan gran.



El doctor li va prendre el pols a la Patro. El va veure escriure a la seva llibreta com feia sempre i després el va veure sortir de l’habitació.



Ella s’havia d’estar allà perquè fins que l’Estela no arribés, no podria anar a informar en Miquel de la situació.



Pobre Miquel, que pensava que la Patro faria una bona feina com la Teresina, que l’ajudaria amb la merceria.



Pobre Miquel i pobre Xènia. I, ja posats, pobre d’ella, que havia d’estar cuidant la Patro fins que no arribés l’Estela.



Ai Estela... Sempre fugint de tot. Fugint del seu marit i dels seus dos fills. Fugint del pare, que la volia posar a treballar i fugint de la casa que deia, l’oprimia. I ara que havia de cuidar la Patro, també fugia. Ai Estela...



Es va posar d’esquenes al llit i va pensar que en aquella cambra feia falta alguna espelma perquè, si les bombetes deixessin de funcionar, no entraria cap llum en una nit fosca sense lluna plena. Aniria a comprar espelmes. Aniria a parlar amb en Miquel i després aniria a comprar espelmes. Pot ser fins i tot es trobava amb el Ricard mentre feia tot allò. Pot ser aquell dia no era del tot dolent al cap i a la fi.



Li explicaria que estava estudiant infermeria. Parlarien una mica i després s’interessaria pel seu dia a dia, per la fruiteria de la seva mare i pel taller del seu pare. Pot ser fins i tot, després de veure com n’era d’atenta, la convidava a passejar pel parc algun dissabte a la tarda, quan el sol es ponia i ja no quedaven nens jugant.



L’Estela no arribava.
Ella allà mirant la Patro i l’Estela no arribava.



Li corria pressa.



Tres copets curts i seguits a la porta. S’obrí. L’Estela va entrar a l’habitació amb flors a les mans i la Mariona no va poder evitar pensar que la seva germana gran només feia que llençar els diners. Que si ara vull això, que si ara vull allò, que si ara vull fer un regal a la Patro, que si “Mira Patro, mira que bé em queda aquest vestit! Me’l compro?” De no ser l’hereva de la família no ho hagués pogut fer tot allò.



Malgrat tot, li va agafar les flors de les mans i les va posar a la tauleta de nit de la Patro. Somrigué a la seva germana, però no li digué res. Va aprofitar que l’Estela estava deixant l’abric sobre la cadira per agafar ella el seu. Per marxar, d’un maleït cop, d’aquella habitació on els rajos de sol ja no es filtraven i on, aviat, començarien a reflectir-se les gotetes de pluja de les finestres al terra d’una cambra que hauria quedat fosca.

 Comenta
 
Capítol 3 Ricard
Deixo el diari doblegat al costat del cafè fumejant que encara no m’he pres i que no tinc ganes de prendre. M’apropo lentament a la finestra, sense fer soroll, perquè la mare encara dorm i no vull despertar-la, porta dies malalta i necessita descansar. Miro el cel; semblava que faria bon dia però poc a poc els núvols ho han anat enfosquint tot i em fa l’efecte que, d’aquí no res, començarà a ploure.

Fa dos dies que no veig la Patro. Ahir només podia pensar a baixar a la merceria a veure-la, perquè em volia parlar d’alguna cosa important, però no hi vaig anar. La mare està malalta i no la volia deixar a casa tota sola, perquè el pare tampoc era a casa i jo era l’única persona que la podia cuidar. Per tant, ja fa dos dies que no veig la Patro.

Però avui sí que la veuré.             

M’oblido del café i em poso en marxa. La merceria és només uns blocs més enllà de casa meva i hi arribo de seguida. Quan entro, veig que no hi ha ningú, només en Miquel i em sembla estrany, perquè ja són gairebé les deu i tant la Patro com la Teresina haurien de ser-hi.

No em diu res de la Patro, perquè diu que aquest és un tema que no li pertoca. Diu que la vagi a veure a casa seva i que procuri no esverar-la gaire, pobra noia. I que li sap greu tot això, que sap que som bons nois i si necessitem res, només ho hem de demanar.

Em sento tant confós que no sé què contestar, no sé com dir-li que no estic entenent res però ell mateix em fa fer mitja volta i sortir per la mateixa porta per la qual he entrat només uns minuts abans. No tinc cap dubte del que faré ara i vaig a la parada d’autobús que em deixarà a dos carrers de casa de la Patro.

Comença a ploure. Poc, molt poc, però les gotes em captiven i m’estic tot el trajecte mirant les petites gotes d’aigua que rellisquen per la finestra, com si tinguessin pressa. Com si volguessin arribar les primeres.

És la següent parada i demano, educadament, a la dona que seu al meu costat que em deixi sortir, que he de baixar en aquesta.

Accelero el pas quan ja tinc tots dos peus a terra perquè no vull arribar tot moll a casa dels pares de la Patro. Tot i això, quan arribo no puc evitar eixugar-me una mica el front mentre la senyora Maria em diu que els senyors no són al pis i que la senyoreta Estela ja és a l’habitació amb la Patro, que el metge ja ha marxat però que tornarà d’aquí unes hores. M’espanto.

Vaig tant de pressa com m’és possible i entro a l’habitació però paro en sec. Paro perquè veig les flors a la tauleta de nit. Perquè l’Estela em mira amb pena i ja són tres persones en un sol dia. Pequè la Patro és al llit, adormida. Perquè necessito que algú m’expliqui, d’un maleït cop, què és el que està passant aquí.

I m’ho explica l’Estela. M’explica tot el que ha dit el metge i també m’explica que la Patro s’oposa als desitjos del seu pare. Que la Patro m’estima, molt, i que confia en mi i que ens ensortirem com puguem, n’està segura.

I jo crec que després d’això, l’aire ja no m’arriba als pulmons i busco una cadira per seure perquè sinó cauré a terra. I què faré ara? Què els he de dir als meus pares? Com se suposa que hem de tirar endavant amb tot el que vindrà?

Però la Patro obre els ulls, molt lentament, i m’acosto al llit. Li beso els llavis perquè necessito que sàpigui que sóc aquí, amb ella. Que pot comptar amb mi. Sempre.

I que ens ensortirem.

Em mira als ulls i un somriure tendre i dolç li il·lumina el rostre.

Somriu, i en aquests moments, només m’importa ella.

 

– 9 mesos després… –

Agafo l’Abril en braços amb tanta cura com m’és possible, li beso el front i me l’acosto al pit lentament, perquè escoltar el batec del meu cor la tranquil·litza.

Si la Patro sigués aquí, amb nosaltres, seria tan feliç… La trobaré a faltar sempre. Trobaré a faltar escoltar-la riure i com se li tancaven els ulls quan ho feia i com apareixien aquells melindrosos clotets. I trobaré a faltar veure-la ballar sense por quan estàvem tots dos sols. I sentir-li dir que m’estima. Sempre.

Mai entendré com és possible que, en un mateix dia, el cor es pugui omplir d’un amor incondicional tan fort, que sembli impossible ser més feliç i que, alhora, es trenqui en mil bocins petits que t’esgarrapen per dins i sentis un dolor tan gran, que sembli que mai et puguis curar. I que s’emportin l’amor de la teva vida; però te’n presentin un altre. En un maleït dia.

M’apropo a la finestra de vidre perquè fa estona que no sento la incessant caiguda de la pluja i miro directament al cel, al sol, brillant.

Fora ha deixat de ploure i la gent surt a passejar per uns carrers on, l’Abril i jo, farem vida.
 Comenta
 


INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]